Brindis pel ‘Curial’
L’atribució de l'autor de 'Curial e Güelfa' a Íñigo Dávalos té uns fonaments molt sòlids
Fa uns dies, la premsa publicava que hi ha una nova atribució d’autoria d’una de les grans novel·les en català del XV, el Curial i Güelfa. Es tracta d’Ennego o Iñigo d’Àvalos, gran senyor nascut a Toledo i criat des de menut a València, que marxà a Nàpols amb Alfons el Magnànim, de qui va ser gran camarlenc. Home renaixentista, va ser lector conspicu i sofisticat i amic dels més grans humanistes del seu temps. No solament aconseguí prestigi i poder, sinó que pogué llegar-los. La seua filla Constanza era una humanista ben notada —que escrigué en català de tant en tant—, i un net seu, Ferran d’Àvalos, marqués de Pescara, va ser el gran capità de les més exitoses campanyes italianes de Carles V. Poca broma.
A primera vista, podria semblar una versió inversa de les fantàstiques atribucions de Jordi Bilbeny, que no content de fer català el navegant Colom, també sosté que ho eren els autors de El Lazarillo de Tormes i El Quixot, i qualsevol dia descobrirà que Francisco Franco no va nàixer al Ferrol, sinó a Torredembarra. Res d’això. L’atribució, sustentada en una tesi doctoral de 5.200 pàgines escrita per Abel Soler i dirigida per Antoni Ferrando, té uns fonaments molt sòlids. Aquests assumptes són insegurs i jo no en sóc cap especialista, però les proves fins ara adduïdes impressionen. El Curial s’escrigué entre 1445 i 1448 i ho hagué de fer algú que “coneixia al detall el panorama diplomàtic i aristocràtic europeu”, que defensava la política del rei Alfons, dominava els clàssics grecollatins i la literatura humanística i ja es feia eco del neoplatonisme toscà. Algú, a més, que escrivia en un català ben valencià, amb castellanismes de fons i forta influència del dialecte llombard (D’Àvalos vivia a Milà llavors). D’altra banda, les armes heràldiques de Güelfa coincideixen amb les que adoptà el mateix d’Àvalos en casar-se amb Antonella d’Aquino. Això equival a una firma.
És un tast dels nombrosos arguments aportats. Hi ha dret a parlar-ne, doncs. Pot sorprendre que a ningú se li haja acudit abans, però d’Àvalos semblava un personatge massa gran i italià per a una novel·la catalana. Amb tot, sabem que el català era la llengua que usava amb germà i fills i en què va escriure dos tractats de falconeria que només s’han conservat en la versió toscana que ell mateix va fer. En tot cas, si la minuciosa investigació de Soler serveix per a revifar l’interés per un llibre meravellós com el Curial i per una cort com la del Magnànim, farcida de catalans i sobretot de valencians, ja haurà valgut la pena. Fou un centre cultural extraordinari, on confluïren la literatura catalana (pensem en Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i Andreu Febrer), la castellana (allí es forjà el Cancionero de Stúñiga i Diego del Castillo compengué les belles Elegías a la mort d’Alfons) i la humanística, amb Lorenzo Valla al capdavant. Tot això és admirable. A fi de comptes, si el major prosista en castellà del XX va ser un valencià de Monòver, Azorín (el germà del qual, Amanci Martínez Ruiz, escrivia en català petits relats costumistes, les Canyissades), per què no havia ser un valencià de Toledo l’autor d’una de les millors novel·les catalanes de tots els temps?
