Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Demanda d’històries humanes

El darrer premi Sant Jordi és un llibre sense audàcies narratives: David Cirici menysté el seu talent narratiu

L'escriptor David Cirici.

Els dos principals fils argumentals d’El setè àngel, de David Cirici (Barcelona, 1954), premi Sant Jordi 2016, són el periple que segueix un pare, de vacances d’estiu a Grècia, a l’espera que es trobi al fons del mar el cos del seu fill després de caure-hi durant una navegació tempestuosa, i els avatars que viu aquest fill, que no ha mor gràcies als emigrants sirians que l’han rescatat i que se l’enduen amb ells: un nen és un bon salconduit per creuar fronteres. Els capítols on el dolor del pare és el centre de l’atenció s’alternen amb els que descriuen les desventures del fill —la gran incògnita és saber si es retrobaran—, però també n’hi ha uns altres que deixen pas al tercer fil de la novel·la, els protagonitzats per una periodista portuguesa —víctima de l’assetjament sexual a la feina—, enviada especial a la zona per cobrir la informació relativa a la crisi migratòria, i que dona una de les claus d’aquesta novel·la. Quan un dels refugiats li explica les calamitats sofertes durant la guerra, pensa que “els relats eren colpidors, però no n’hi havia prou. Els lectors volien un relat, una història humana, més que no pas un llistat de desgràcies”. Fidel a aquest criteri, Cirici ha sabut compondre una novel·la que satisfarà els lectors que no són ben bé lectors: reconeixeran amb plaer el format televisiu a l’hora de narrar —els capítols paral·lels del pare i el fill es tanquen amb un mínim clímax que deixa les coses en suspens—; agrairan que se’ls informi de la vida dels refugiats d’una manera simplificada, a la manera dels telenotícies, sense saturar; i celebraran que no hagin de llegir la descripció de cap barbàrie perquè la seva consciència queda prou tranquil·litzada sabent tan sols que existeix.

'El setè àngel'

David Cirici

Proa

304 pàgines

20 € / @ 9,99 euros

Aquests lectors que no són ben bé lectors agrairan que El setè àngel sigui una novel·la senzilla i ràpida, d’una eficaç pirotècnia efectista, i que s’entengui de seguida —la pena d’un pare que ha perdut un fill, les tribulacions dickensianes d’un nen, la picaresca d’una gent refugiada que ha de sobreviure—, una aventura sentimental i psicològica elemental que persegueix la vella vocació del gènere novel·lesc, encantar l’atenció del lector fins a fer-li viure la història, aconseguir que perdi la seva consciència individual i adquirir la dels personatges; però aquests lectors aplaudiran sobretot que l’operació es dugui a terme sense audàcies narratives, sense complexitats de construcció, que no hagi de recórrer trajectes laberíntics, i que no li posi a prova la seva sensibilitat verbal: no hi ha cap pàgina on no aparegui alguna frase que maltracti l’oïda i la vista del lector —“L’aire estava glaçat per un excés d’aire condicionat”—, no se sap quantes vegades Cirici qualifica el silenci d’“espès”, els clixés de qualitat no hi són mai absents, i enlloc s’hi localitza la fluïdesa estilística que faciliti la lectura, com si no cregués que escriure fos reescriure.

Des d’aquest punt de vista, El setè àngel és una novel·la d’escriptura arrítmica, difícil i feixuga, que pot avorrir i disgustar els lectors que s’avorreixen i es disgusten amb un mal poema, per exemple. Però també és veritat que Cirici no busca l’emoció estètica, sinó les emocions narratives —només necessiten una comprensió lectora primària—, i que vindrien a ser les mateixes emocions que s’experimenten al món real amb l’única diferència que són originades pel món imaginari creat en el text. El lector idoni d’El setè àngel seria equiparable a l’espectador que, davant d’una pel·lícula, en comptes d’estar pendent dels aspectes visuals, només presta atenció a la història que se li està explicant. I així com hi ha novel·les que exigeixen que el lector s’endinsi en el paisatge literari proposat per l’autor, també n’hi ha de fetes gairebé amb l’única intenció de ser llegides per estar al corrent del que s’està llegint: El setè àngel s’inscriu voluntàriament en aquesta tendència.

La pregunta és si val la pena menystenir tant de talent narratiu —Cirici el té: el lector de La vida dels altres o de I el món gira ja ho sabia— a canvi de res. L’aparició del lector en cadena és un fenomen aïllat, la condició d’èxit mercantil que es busca està regulada al voltant dels 200.000 exemplars venuts, i el somni de l’adaptació cinematogràfica o televisiva usualment no deixa mai enrere el seu caràcter de somni.