Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

L’interessat festeig a Oriol Junqueras

De debò ens hem de creure que l'Estat considera menys perillós per a la seva unitat Junqueras que Mas, Puigdemont o un altre dirigent del PDECat?

Oriol Junqueras. EL PAÍS

Per explicar-ho, no cal apel·lar a l'operació Catalunya, ni a la guerra bruta, ni a les clavegueres de l'Estat, perquè és una cosa tan vella com els conflictes humans: els clàssics llatins ho van resumir en l'aforisme divide ut vinces. Un excel·lent coneixedor dels secrets del poder central —el periodista José Antonio Zarzalejos— ho exposava públicament l'altre dia, sense embuts: el Govern espanyol es proposa “introduir tantes contradiccions com siguin possibles entre els diferents líders del secessionisme català”.

Entre els diferents líders, i entre les diferents sensibilitats. Primer, de 2012 a 2015, aquesta estratègia divisionista, aquesta aposta per conrear el desconcert en les files dels adversaris va tenir com a peça central Josep Antoni Duran Lleida i com a objectiu apartar CiU del somni independentista. Trencada la federació, incinerat Duran i desapareguda Unió, les esperances dels Maquiavels unionistes es van desplaçar cap a la CUP: que les seves exigències anticapitalistes, que la seva obstinació a llençar Artur Mas “a la paperera de la història”, que el seu rebuig a aprovar el Pressupost de 2016 acabessin per fastiguejar els convergents —una suma imprescindible si la independència ha de depassar el 50% dels vots—, diluir el seu secessionisme i fer-los tornar a la cleda.

Des que, a la fi de gener, els cupaires van comprometre el seu suport als Pressupostos de 2017, el divide ut vinces va passar a una altra pantalla. De sobte, les fonts ben connectades amb el Madrid oficial van començar a glossar les fantàstiques relacions entre la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i el vicepresident Junqueras; i a assegurar que, a la Moncloa, es considerava la interlocució amb el republicà molt més fàcil i fluïda que amb l'intractable Puigdemont. Es va filtrar que el Govern de Rajoy dona per amortitzat l'exalcalde de Girona i acumula les seves fitxes a la casella de Junqueras.

Aquest, que no fa tant temps era caricaturitzat en els ambients unionistes com un rústic, una espècie de carlinot impossible d'imaginar instal·lat a la butaca de Macià, mereix ara d'aquests mitjans els epítets més entusiastes (llest, sense complexos, fins i tot moderat...). L'“astut” ja no és Mas, o només ho és en to sarcàstic; ara, el veritable “astut”, el posseïdor d'una habilitat enlluernadora, el vicepresident que no es desgasta i acarona ja la poltrona presidencial, és Oriol Junqueras. Només faltava que el dilluns 27 de febrer, en la inauguració del Mobile World Congress, el també conseller d'Economia fos sorprès per les càmeres tocant les espatlles de Soraya Sáenz de Santamaría perquè alguns convertissin aquell lleuger contacte físic en la confessió pública d'un fogós idil·li polític i el punt d'arrencada —ara, sí— de la tantes vegades frustrada tercera via.

A què es deu aquesta sobtada febre junquerista, aquesta transformació del líder d'Esquerra en l'anti-Mas i l'anti-Puigdemont, en el presidenciable favorit dels adversaris de la independència? De debò resulta versemblant que, a Madrid i en una determinada Barcelona, es prefereixi tenir al capdavant del Govern català un sobiranista de tota la vida, un republicà, algú sense esquelets a l'armari que puguin condicionar-lo...? De debò hem de creure que l'Estat considera menys perillós per a la seva unitat Junqueras que Mas, Puigdemont o un altre dirigent del PDECat, que el veu més procliu a renunciar al referèndum i a l'Estat català a canvi d'uns lustres de poder autonòmic?

Ja em disculparan, però no m'ho empasso. En la meva opinió, l'objectiu d'aquesta nova etapa de l'operació divideix i venceràs és el mateix de les dues fases anteriors: dissociar els electors exconvergents del bloc independentista, reduint-lo així al 30% o 35% de suport ciutadà i convertint-lo en innocu. Per això els actuals panegiristes d'Oriol Junqueras es recreen a imaginar-lo presidint una Generalitat governada per ERC en coalició amb els comuns, potser amb la CUP (?), tal vegada amb el PSC... Perquè saben que el concepte de “tripartit d'esquerres” és encara un trauma no superat, un malson recurrent de l'univers CDC-PDECat.

En definitiva, el propòsit de la maniobra és aconseguir que les franges més centristes de l'independentisme es diguin: si la independència ha de ser en benefici de Junqueras, d'ERC, de les esquerres, nosaltres marxem a casa. Però dubto que Junqueras es deixi manipular d'una manera tan grollera.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.