Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Totes les lletres ben posades

La intervenció del corrector en els textos ha deixat de ser tirànica per buscar la complicitat

Correcions en un text.

De petits, els meus fills m’havien preguntat que de què treballava, “papa, de què treballes”, i és clar, t’has d’empescar alguna explicació més o menys màgica d’això que se’n diu la correcció de textos, una feina més aviat avorrida, mal pagada, obsessiva i desagraïda (ves, i tot i això m’agrada). Una mica me’n vaig sortir, “veieu aquest conte? —llavors agafes un conte—, doncs jo m’ocupo que totes les lletres que hi surten estiguin ben posades, totes al seu lloc”. Als ulls de dues criatures que veien les lletres com embulls, la meva feina passava a ser tot un repte inversemblant, una mena d’aventura impossible.

No cal dir que el reconeixement de la feina de correcció dista molt de les bondats que li pots atribuir amb una explicació per a un públic incondicional. En general, tal com ens ha explicat Tina Vallès en l’article “Dues correccions”, el desconeixement de la feina del corrector i la seva participació en el procés editorial és total, i en bona mesura el lector ni tan sols s’arriba a imaginar el grau d’intervenció que ha calgut fer en els textos fins que són publicables. Un desconeixement que, d’afegit, està avalat per l’omissió dels correctors en els crèdits dels llibres, amb honroses excepcions.

No és aquest, però, un greuge atribuïble a l’edició en català, el podríem lamentar en qualsevol tradició literària, i de fet en castellà mateix tampoc els correctors apareixen als crèdits dels llibres. Ho expliques a qualsevol persona que no sigui del gremi i tothom et dirà que no és just, que hauries de sortir, però al capdavall la teva presència no fa sinó revelar la cuina del procés editorial i aboca dubtes sobre la solvència dels autors, davant l’evidència que han de ser corregits. Tots els autors són corregits i tots els llibres es revisen un mínim de dues vegades, tret de les editorials que, per estalviar costos i terminis, se salten algun pas, que també n’hi ha.

A més, hi ha un cert pes en la tradició editorial en català de veure el corrector com un autèntic torracollons. Posseïdors d’uns coneixements castrats per una dictadura, els correctors de les èpoques heroiques de l’edició en català van fer bandera de la seva intervenció, imposant un model de llengua diccionarial que convertia la gramàtica normativa en un tòtem i permetent-se d’esmenar els autors pràcticament al lliure albir. El corrector esdevenia així una figura del morro fort, poc permeable a les innovacions i que traslladava la seva activitat a la vida privada, amb llicència per esmenar el proïsme quan calgués. (Avui dia encara hi ha qui pensa que els correctors no descansem mai, que sempre corregim els altres quan parlen o escriuen, i alguns, fins i tot, se’n disculpen cohibits pel Whatsapp per si fan moltes faltes. Tu llavors hi poses la cara aquella amb dos ulls grossos i avall.)

La inclusió dels correctors als crèdits dels llibres no és només una qüestió de reconeixement 

Hi ha però canvis evidents en la relació que s’estableix entre el corrector, l’editor i l’autor (o el traductor). La intervenció del corrector ha deixat de ser tirànica a la recerca de la cooperació, en un flux d’intercanvi d’informació entre el corrector i l’autor que, per bé que està mediatitzat per l’editor, permet que la correcció es converteixi en una crossa del procés d’escriptura, més com un socors per a la millora dels textos que no pas com un tràmit sancionador tacat de color vermell. Vaja, que valem tant pel que esmenem com pel que suggerim que pot ajudar el text. En aquest sentit, els autors que conceben la seva narrativa també com la creació d’un artefacte lingüístic singular han de poder trobar en el corrector el còmplice necessari per a la seva proposta.

És aquí on l’editor ha d’estar al cas. La inclusió dels correctors als crèdits dels llibres no és només una qüestió de reconeixement professional. Si el corrector, poc o molt, participa i avala la proposta lingüística de l’autor, la seva visibilització és també un salconduit perquè aquesta proposta prengui solidesa.