No m’he sentit mai feminista

Asseguda al seu balancí. Tota la tarda, cada tarda. Al costat del balcó, que li oferia una vista privilegiada del carrer Nou, per on veia passar els veïns del poble, que anaven amunt i avall. A fer la compra o a agafar el tren que els portés a la ciutat. La meva iaia, que havia estat viatgera i actriu amateur de teatre quan era jove, només sortia de casa els dissabtes i els diumenges, a jugar al parxís amb els amics, a fer concurs de paelles i a alguna festa de disfresses de tant en tant. Ja ho sabeu, als valencians ens encanta això que en diem fer comboi, ens hi apuntem de seguida, a un dinar o a una festa; i com més gent, millor. Però de dilluns a divendres el seu Pepe, l’estanquer, ja no hi era. I la seva vida tampoc era igual. Vídua, tan jove. I amb tres fills. A mi, la primera neta de qui es va començar a fer càrrec, em cantava La meua xiqueta és l’ama. Admirava la Piquer, ella. I li encantava el futbol. Amb mi veia cada partit del València. No se’n deixava ni un. Ni aquells que, amb els pas dels anys, algun dia es perdia Canal 9, que ho donava tot, tot. O quasi. Però la meva iaia Carmen era una rebel. I se les sabia totes. Com aquell pirata que feia un programa a una televisió local i posava la imatge del Plus de fons, perquè no hi hagués ningú a València que es perdés un gol del seu equip. Quins temps.

Quins temps aquells en què amb uns texans ben cenyits, la ratlleta de l’ull sempre perfecta i els llavis a punt per perfilar i marcar en tons obscurs, una jove més irreverent que valenta sortia a córrer davant dels bous que soltaven pels carrers del poble. La Lulu, l'hi deien als 20 anys. Ara és la Lourdes, passats els 50. I si li preguntes encara t’ensenya, orgullosa, la marca de quitrà que té a la cama i que li va deixar un bou embolat. Una altra rebel que em recollia del cole en minifaldilla, de les minis de debò. Quan podia, és clar. Dona treballadora, que no compta mai les hores que fa de més. La meva mare mai em va transmetre pel cordó umbilical la passió pels bous, però sí les ganes de fer el que volgués. De jugar amb cotxes i no amb nines. O fer classes de bàsquet des de petita.

No m’he sentit mai feminista. M’agraden els homes, així en general. I les coses d'homes, així a lo bruto. I no parle del futbol o els esports, això és de tots i totes. Parle de la seva manera de fer les coses, de relativitzar els problemes, de conservar les amistats, d’encarar la vida. Em fa la sensació que n’estem aprenent. I els estem plantant cara als qui no ho entenen, homes i dones. No m’he sentit mai feminista. Però admire les dones que van contra corrent. Les que no es queixen i trenquen barreres cada dia. Perquè volen cobrar més. Perquè volen un ascens. Perquè no volen demanar permís per ser mares. Perquè els pot agradar l’esport. O no. I ser les millors en allò que es proposen. No m’he sentit mai feminista. Però potser ho soc.