Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Els nous sensesostre, amb feina però sense casa

Un 11% de les persones ateses per la Xarxa d'Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona té feina

Un usuari de l'alberg Sant Joan de Déu al Poble-sec.

Per la crisi hipotecària o la bombolla del lloguer que ha expulsat de casa seva tants veïns. Per la precarització del mercat laboral, amb sous irrisoris i contractes minvants. O per les dues coses. Els albergs i equipaments per a persones sense llar de Barcelona acullen cada vegada més persones que tenen feina però no tenen casa. L'informe de la Xarxa d'Atenció a les Persones Sense Llar, que agrupa les entitats del sector, revela que l'11% dels acollits en aquestes instal·lacions té feina, explica la tinent d'alcalde de Drets Socials de l'Ajuntament, Laia Ortiz. Són gairebé 300 persones. “Això trenca el tòpic de la persona sense llar, perquè ara hi ha gent amb feina que tenen el mateix problema”, afegeix el coordinador del pla municipal de sensellarisme, Albert Sales. “Treballar ja no suposa sortir de la pobresa, ni de la més extrema”, alerta.

Com el Juan. “Tota la vida treballant a la construcció. Atur. Subsidi. Ajuda. La paga dels més grans de 45… però arriba un moment en què t'ho has menjat tot i et veus al carrer”. Té 48 anys, dels quals ha passat sis mesos al carrer, treballant dies o setmanes soltes, sempre en negre. “Quan vegis un sense sostre amb mòbil no pensis que malgasta, és el que et connecta amb possibles ingressos!”.

Des de fa un any torna a tenir sostre. Primer l'alberg de la Zona Franca i ara el de Sant Joan de Déu Serveis Socials, al Poble-sec. Des de l'agost, també té feina. I totes les dates gravades al cervell. “De veure't al carrer al fet que puguis entrar en un lloc, deixar les teves quatre coses, el teu llit quan arribes a la nit… la dutxa!. El carrer arriba un moment que et cansa, sabia que era dur, però no tant. Això em va canviar la vida i amb la feina ja és total”, explica. Treballa a Nissan i no fa més que agrair al servei de Càritas que el va ajudar en matèria laboral.

Però encadena contractes de dos mesos que no li permeten pensar a llogar un pis. “Impossible. Si tinguessis un contracte d'un any potser t'hi atreveixes, però d'un mes o dos, què fas? No pots agafar un pis. Si s'acaba, torna a començar o pitjor encara si has estat treballant i t'has il·lusionat, és la por que tinc, il·lusionar-me i haver de tornar a començar”. “Si només fos qüestió de sou t'estrenys, però el problema és la temporalitat”, insisteix.

El 45% de la cinquantena d'usuaris del centre del Poble-sec tenen feina, un percentatge que anys enrere era del 20% o el 30% i tenia relació amb problemes d'addiccions. Ho explica Javier Prieto, responsable d'atenció a l'usuari d'aquest Centre Residencial d'Inclusió. Els sense sostre esmorzen allà, s'enduen el tàper a la feina –o mengen en altres centres si no en tenen— i poden tornar a la tarda nit. La rutina del Juan, que quan no treballa mata les hores “mirant aparadors, a la biblioteca o en un bar”.

Prieto explica que “les persones que estan treballant en molts casos o fa poc que estan treballant i no han tingut temps d'acumular la quantitat de diners per accedir-hi, o tenen ingressos insuficients perquè no són jornades completes o pocs dies”. S'indigna davant la situació de l'habitatge i l'ocupació. Repassa les xifres de la ciutat: “3.500 persones sense llar, de les quals 900 estan dormint al carrer i 80.000 en pisos buits”. Opina que, igual que els sense sostre i les entitats han de fer la seva part de la feina, “com a ciutadans hem de fer-nos preguntes: si és necessari treure tant rendiment econòmic als habitatges, si podem perdre veïns perquè vingui el turisme quan qui dorm en un caixer és el nostre veí, quant paguem als treballadors…”.

El coordinador del pla municipal, Albert Sales, constata com el mercat laboral i el de l'habitatge dificulten la “capacitat d'acció del sistema d'atenció, que pot aspirar a estabilitzar la situació i trobar una ocupació [als usuaris], però no a reconstruir una llar, perquè qualsevol contingència pot suposar tornar al carrer: perdre la feina, posar-se malalt…”. “Quan les persones que han estat al carrer aconsegueixen una situació estable, costa molt fer passos, assumir riscos, per por de tornar al carrer. Perquè és molt fàcil tenint en compte com està el mercat de l'habitatge i com de precària és l'ocupació”, relata.

Manuel López va passar 30 anys sense sostre: 24 sense llar i sis al carrer. “He tingut feina, però no una casa pròpia”. Treballava al camp i assegura que pels desplaçaments els ingressos “no et donen per a una casa”. Coneix els serveis per a persones sensellar de tota la geografia espanyola i ha vist com han evolucionat: “De parlar-te darrere d'una reixa a una atenció integral, humana”. També viu a l'alberg del Poble-sec i des de fa unes setmanes, gràcies a un pla d'ocupació de la Generalitat, té “un contracte per davant i l'oportunitat de tenir una casa, que en els últims 30 anys no he tingut.”. Respira profundament. “És l'oportunitat de refer la meva vida i començar de zero. Una vida que no tenia abans”.

MÉS INFORMACIÓ