_
_
_
_
_
Crónica
Texto informativo con interpretación

Mama, soc ‘youtuber’

Se'm va acudir mirar-me a Twitter, el meu trist i únic mirall a la xarxa, i el pànic em va portar cap al primer Talent Marketing Day

Carles Geli
El 'youtuber' AdriaMusica96, en una de les seves intervencions.
El 'youtuber' AdriaMusica96, en una de les seves intervencions.

"Nois, ho tenim: ja som trending topic!”, exclama, entre saltets, l'eufòric speaker, proveït amb una gorra amb càmera incorporada i un filiforme braç articulat que subjecta un mòbil de generosa pantalla. L'encarnació de l'inspector Gadget es dirigeix a un grup de joves de dessuadores fosques i pèls clapejats de verd maragda. Tot és estrany. Perdo reflexos: tint apart, la sospita preventiva hauria d'haver-me assaltat ja amb el murmurador comentari que els ha fet abans que comencés tot, fa amb prou feines 25 minuts: “Tranquils, que avui no esteu a casa, això és una cosa diferent i rara per a vosaltres, ho sé, però anirà bé”, com calmant a aquesta electritzada congregació, sí, de rostres una mica demacrats i ullerosos ara que m'hi fixo.

No estic en la versió digital de l'inframon d'Hades. O això crec. Recapitulem. El cumulonimbus tempestuós que des de fa quatre anys penja sobre el meu cap professional (ja saben: navegadors únics, followers, clicades, rànquing de més vists; índexs de trànsit; no facis una tesi, només duos paragrafets; de pressa, de pressa…) amenaça amb llançar un altre raig purificador, segons l'empresa. Total: que se'm va ocórrer mirar-me a Twitter, el meu trist i únic mirall a la Xarxa, i el pànic em va portar, sense parar, cap al primer Talent Marketing Day: Youtubers, que organitzava la Universitat Internacional de Catalunya. Pel que sembla, els youtubers són ja els grans influencers; sí, sí, ni papàs, ni el periodista, ni l'ídol esportiu o musical: amb la seva suposada beatífica naturalitat, enganxen el 66% dels d'entre 18 i 55 anys, amb un consum mitjà setmanal de tres hores i mitja, segons Techweek.es… Ni que fos per osmosi virtual, doncs, alguna cosa del reeixit futur igual se m'enganxava. I aquí estem.

Amb una primera imatge de la seva taula de treball i l'anunci que busca becari de copy, el content màrqueting manager de Wallapop s'ha guanyat a l'auditori. M'apujo a la cadira perquè o creix la meva mania persecutòria o diria que m'ha mirat de reüll, com altres assistents: potser em delati que podria ser el pare de tots o oncle-avi d'algun; o potser ho fa la llibreta i la ploma estilogràfica en una planícia de caps cots davant d'ordinadors i tauletes on apareixen i s'esfumen pantalles a velocitat dactilar només mesurable en mil·lèsimes de segons.

Treballar amb el ponent ha de ser guai perquè parla de col·legues fitxats per currículums on constaven meravelles com crear, amb només 24 anys, una app que rastrejava les cerveses més barates de la zona, o de genialitats com que per conèixer-se més entre empleats en aquesta expansiva signatura de “SiliClot Valley” es van fer cromos de si mateixos que s'intercanviaven per a un àlbum laboral. Entre mig d'“impactes”, ASOs, SEOs o Listings, deixa anar com a llei d'or: “Avui cal començar abans d'estar preparat; tu llança't, prova, inventa, tira milles, gaudeix, arrisca-ho tot… i després ja ho milloraràs”. No he sortit del xoc cultural, del torpede a la meva educació vital i laboral quan reapareix míster Gadget i parla de “engagement” (interacció entre marca i la seva comunitat), del vital d'identificar als “toplovers ”…

Estic una mica marejat, fins a suós, temo que se'm noti. Encara que Déu estreny, però no ofega: pel que sembla, apunta el pintoresc expert en màrqueting d'influencers , “quan més gran és la comunitat més difícil és l'engagement”, i així llança un missatge granhermanesc a un de la santa companya maragda: “Carlos, tu tens només 474 subscriptors, però marques un 9% d'engagement aquest mes, que ho he vist”. L'interpel·lat somriu alleujat i jo faig càbales amb els meus seguidors tuiters: quin ha de ser el meu engagement, si és que en tinc, d'això?, em pregunto mentre veig que soc dels pocs que mira al conferenciant perquè els altres no surten de la seva pantalla, la qual cosa potser expliqui que ningú s'exclami per la falta d'ortografia que llueix al power-point del guru tecnificat.

El plat fort són els sis youtubers (tots milionaris en clics en el segon cercador del món) asseguts en semicercle al Mark Zuckerberg en alts tamborets. Bona gent, perquè admeten que viuen només d'això i que el més vist de les seves ofertes són “un viatge astral rar que vaig tenir” (Annagorse); “una xorrada pura, Xucla'm un peu, paròdia d'una cançó” (AdriaMusica96); “10 hores de pluja: la gent se la posa per dormir” (JordiCor); “un vídeo sobre tòpics catalans vistos per una noia andalusa” (Focusings); “com utilitzar un flaix, el meu pitjor treball” (JulianMarivov) i “com tenir internet gratis” (ProAndroid).

Sembla que no és una existència fàcil: “Et cases amb Youtube”, diu Annagorse, perquè “és convenient penjar un parell de vídeos setmanals, soc universitari i vaig creant mentre estic a classe”, confessa AdriaMusica96, un terç de la seva vida al Vietnam digital: va començar amb 14 anys i ara en té 21. Passen suposats drames de com sobreviure a la gestió simultània de Youtube, Twitter, Facebook, Pinterest i Instagram en un món on l'any proper el vídeo on line consumirà el 84% d'Internet, però per fi arribem a la part seriosa de l'assumpte, la meva raó per suportar aquest martirologi: es pot viure d'això? “Si et renoves sistemàticament, això de youtuber és una manera de viure homologable; encara que cal saber crear marca i diversificar-se amb llibres, discos... Es guanya més fora de Youtube que dins”, desvetlla JordiCor. Alerten de la tirania de Youtube (“es queda el 45% dels ingressos i si no acates les seves lleis, et fa fora”), però en fi, diguem que la cosa dona. “Recordo el primer mes que vaig cobrar: van ser tres cèntims i al segon, ja set; estava eufòric; la meva mare, que no entenia bé a què em dedicava, insistia: ‘Per què, almenys, no treballes a mitja jornada?’. Al final, li vaig dir: Mamà, quant has guanyat aquest mes? ‘1.500 euros’; doncs jo, 4.000”, se li escapa a JulianMarivov, antic treballador de supermercat.

En sortir, em quedo menys amb aquesta xifra que amb la que fixa que “és a partir de 10.000 seguidors quan es comencen a notar les coses”. Déu, no em salvarà ni un superengagement! És de nit, però el núvol segueix aquí, el noto. Sí, viu a l'Hades digital. I per resistir ni que sigui un dia més se m'ocorre que podria fer també un àlbum de cromos laboral. I com vaig dopat per la sessió, fins i tot dos: un per conèixer tots els que van engrossint la redacció digital i un altre, més vintage i primet, dels que queden en la de paper. Via Youtube, esclar.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_