_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Contra l’odi, llibertat

Cal confiar en la llibertat d'expressió, encara que sigui el preu d'haver de sentir insuportables bajanades com les d’Hazte Oír

Josep Ramoneda

Totes les ferides a la llibertat d'expressió són mortals. Quan es retalla se sap on es comença però mai on s'acaba. I hi ha una tendència natural del poder a veure-la sempre com a sospitosa i, per tant, a barallar-s’hi. Trump, en aquest sentit, no és cap novetat. Quan amb l'argument de protegir determinats col·lectius s'entra a legislar sobre aquestes matèries gairebé sempre es dona motiu a interpretacions que deixen ampli marge a l'arbitrarietat dels qui governen.

En la reforma del Codi Penal del PP, l'article 510 estableix el que es coneix vulgarment com a delicte d'odi: “El foment, promoció i incitació directament o indirecta a l'odi, hostilitat, discriminació o violència contra les persones per motius racistes, antisemites, per la seva ideologia, religió o creences, per la seva situació familiar, per la seva pertinença a una ètnia, raça o nació, pel seu origen nacional, pel seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat”.

El marge d'interpretació és extremadament obert, escassament garantista. L'odi és un sentiment i com a tal és subjectiu. Per descomptat no es pot prohibir odiar, de la mateixa manera que no es pot prohibir estimar. I és tan poc objectivable odiar com ser odiat. Perquè es pugui parlar de delicte l'odi ha de passar a l'acte: “foment, promoció o incitació directa o indirecta”. Com es concreten aquestes fases i els seus moments? El risc d'ús restrictiu és molt gran i ja se sap que quan es posen límits a la llibertat d'expressió els que hi surten guanyant són sempre els seus enemics. Castigar la paraula és molt problemàtic.

Aquests dies un grup de fanàtics presumptament catòlics carregats de prejudicis menyspreables, organitzats amb el nom d’Hazte Oír han engegat una lamentable campanya contra els transsexuals, amb un bus que pretén recórrer Espanya incitant contra el que ells en diuen la correcció política gai. És probable que algú pogués deduir del que acabo d'escriure que és una expressió d'odi a aquest col·lectiu.

Per a mi és simplement indignació per la falta de respecte que aquests ciutadans tenen als que no són com ells i de compassió per la tortura que deu ser viure en un marc mental tan estret. Però precisament perquè vull poder dir el que acabo d'escriure, se'm fa difícil d’acceptar que es prohibeixi a aquests ciutadans passejar pels carrers les seves ximpleries. I en qualsevol cas em semblaria completament fora de lloc que a aquest espectacle barroer se li donés la tipificació de delicte.

La llibertat d'expressió és un dret fonamental. Sense aquest dret no es pot parlar ni de democràcia ni de societat lliure. Com tot, té els seus límits, però cal ser generosos. Deixar a l'ombra les idees que ens resulten pertorbadores però que existeixen i tenen els seus seguidors sovint té pitjors conseqüències que deixar-les circular. Perquè s'enquisten en territoris subterranis i perquè ens donen una idea falsa de la societat i, per tant, confonen a l'hora de donar respostes polítiques i socials adequades. Crec que cal combatre socialment les idees d’Hazte Oír, però sense parar esment a l'organització i a la seva campanya, perquè si els reconeixem els donem un plus promocional que no mereixen.

Tota societat té fites morals i culturals compartides. En la nostra hi ha drets bàsics inviolables, que la campanya de referència ataca directament. En aquest cas, el respecte a la condició sexual de cadascun. I les lleis han de protegir-lo, però sense desprotegir un altre dret bàsic com és ara la llibertat d'expressió, encara que de vegades emparant-se en aquesta llibertat s’infiltri la barbàrie.

Fa molt poc temps, l'homosexualitat encara era tabú en aquest país, i la paraula transsexual era gairebé desconeguda, l'Església Catòlica i la dreta hi organitzaven manifestacions en contra, i avui el matrimoni homosexual està àmpliament acceptat encara que els capellans segueixin posant el crit al cel. És la societat lliure la que ha liquidat el tabú. Si s'hagués optat per perseguir els contraris a l'homosexualitat, probablement s'hauria acabat perdent aquesta batalla. Cal confiar en la llibertat d'expressió (encara que sigui el preu d'haver de sentir insuportables bajanades) perquè a la llarga afavoreix la raó i la independència de criteri, per això els autoritaris sempre que poden la limiten.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_