Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Oh happy cors

L’èxit de l’espai de TV3 ‘Oh Happy Day’ és la darrera demostració de la salut del tradicional cant coral a Catalunya, iniciat el 1850 amb els Cors de Clavé, fenomen que, almenys, mobilitza de manera amateur més de 60.000 persones i d’on han sorgit figures mundials com Joan Pons. Tot i així, el nivell és molt irregular i no hi ha tampoc un cor públic

Membres de l’Orfeó Català, dimarts durant un assaig a les dependències del Palau de la Música.

Un dissabte a la nit de 2013, més de mig milió de catalans van seguir emocionats davant el televisor la final del concurs musical de TV3 Oh Happy Day. El programa va liderar l’audiència amb 558.000 espectadors. La gent va seguir la victòria del cor DeuDeVeu i la derrota dels ritmes de gòspel entonats pels Messengers. L’èxit del programa és la part més visible d’un iceberg, el del moviment coral, que mou milers de persones a Catalunya. Tot i el desembarcament de la tecnologia i dels canvis socials, l’afició és manté imbatible des del 1850. A més, la finestra dedicada al cant coral a TV3, en una franja de màxima audiència, ha atorgat de nou una gran fama al cant en comunitat.

Només reunint els números oficials es demostra que Catalunya té disseminat al llarg de les seves comarques un veritable exèrcit de cantaires: la Federació Catalana d’Entitats Corals aplega 520 agrupacions i 30.000 cantaires, i el Moviment Coral Català representa més de 700 entitats corals i un seguit de més de 30.000 persones. Sumen 60.000 cantaires!

L’hàbit s’exemplifica els dijous i els dissabtes a l’escola Barcelona Gospel Messengers. Una setantena d’alumnes de totes les edats s’hi congreguen per assajar. Pares i fills fan cursos intensius i tallers. Ara cada integrant dels Messengers també dirigeix algun altre cor. “Portem una vintena d’agrupacions”, explica el director del projecte, Ramon Escalé. Però aquestes corals no estan integrades a cap federació.

Per això es calcula que, a banda de les persones federades, un bon grapat de milers de catalans més pertanyen a nuclis musicals. Per tal de posar ordre, Josep Cruells, president de la Federació de Cors de Clavé (120 entitats corals i 5.000 cantaires integrats al Moviment Coral Català), anuncia que estan redactant un llibre blanc sobre el sector. Tot aquest univers comporta l’existència d’un moviment coral més ric que mai a Catalunya, corrobora Xosé Aviñoa, catedràtic del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. Aquest estiu, de fet, se celebrarà aquí l’onzena edició del Simposi Mundial de Música Coral.

ampliar foto
Els cantants de gòspel Messengers.

Afició de moda

Els alumnes d’Escalé poden participar en una sessió de cor de gòspel pagant 10 euros (nens d’11 a 17 anys), i 11,40 euros els adults. “La teoria diu que no hi ha cap requisit per participar-hi. S’ha de tenir ganes de fer-ho. Però, és clar, després hi ha d’haver un mínim de sentit del ritme i de l’afinació”, indica el professor sobre aquest estil de música. El cor Messengers, format per 20 persones, es finança a través de concerts. Han actuat al Palau de la Música, a la Sala Oval del MNAC i al Teatre Grec de Montjuïc. “Ja tenim tres discs enregistrats”, diu Escalé. Omplen les sales on actuen i tiren per terra l’opinió que les corals són agrupacions encarcarades i pròpies del passat.

A TV3 el projecte d’Oh Happy Day va arribar a través d’una productora quan Mònica Terribas liderava la televisió pública catalana. “Va estar un temps als calaixos, fins fa quatre anys. També s’havia fet dues temporades al canal Euskal Telebista”, recorda Marc Mateu, un dels directors del programa. Des d’un inici l’espai emès el cap de setmana va començar a visualitzar la feina del treball en equip que es fa dins de les corals i l’enorme teixit en aquest àmbit existent a Catalunya. A la primera edició es van presentar 200 formacions.

“Es postulaven cors de 60 persones i per una qüestió d’espai a l’escenari només podien cantar 20. Llavors ells havien de fer una tria. A més, per als cors el programa comporta una feina molt intensa durant 11 setmanes, un esforç molt gran que els aficionats no acostumen a fer. Coincidir per assajar quan fas feina i tens criatures és molt difícil”, indica el director d’Oh Happy Day. El 2015, el programa va entrar en un moment d’inflexió. “Les corals grans que havien volgut cantar a la televisió ja s’havien presentat al programa. El 2015 va guanyar un quartet”, rememora Mateu. Per això, van decidir restringir a partir d’aquesta quarta temporada que ara s’emet la participació a grups de fins a set o vuit membres. “L’espectador encara té la imatge que som un programa de corals. Però no hem rebut cap queixa”, confessa el director d’Oh Happy Day.

Eina d’integració social

Els beneficis de reunir-se per entonar una partitura són obvis, a nivell social, educatiu i de salut. “Les corals són llocs de trobada de gent molt diversa. Amb la crisi, la gent ha tornat a les corals. Si als anys seixanta van ser un bon instrument d’integració, ara també. Per exemple, ho són per als nouvinguts sud-americans, que no tenen necessitat d’integrar-se tant en la llengua com sí en la cultura. Es pot cantar a qualsevol edat. Per als nens és una activitat que fomenta el col·lectivisme, i per a la gent gran, la vida social. Només a Barcelona tenim 150 corals”, afirma Montserrat Cadevall, presidenta de la Federació d’Entitats Corals. Ella mateixa és cantaire. Treballa com a economista i en el seu temps lliure assaja melodies. Ho fa des de ben petita. Els últims 53 anys de la seva vida han implicat pertànyer a una coral. “Em vaig apuntar amb una companya de classe i he continuat tota la vida, ara a l’Agrupació Coral Matadepera. Pots arribar a trobar tres generacions de la mateixa família en un grup”, exposa Cadevall.

ampliar foto
Les nenes del Cor Vivaldi entonen de valent guiades pel seu director, Òscar Boada, cada migdia a l’escola Ipsi.

De corals, com d’estils de música, n’hi ha de tot tipus. Començant per les més amateurs, on els integrants no necessàriament tenen coneixements de solfeig, com pot ser la coral de mares d’un col·legi. Al gros de les agrupacions aficionades, de fet, el retrat robot del cantaire actual correspon al perfil d’una dona d’uns 40 anys, indica la presidenta de la Federació d’Entitats Corals. Una aficionada com, per exemple, Maria Àngels Català. Té 43 anys, tres fills, és advocada i canta de soprano al Cor de Mares de l’Escola Avenç. “De petita anava a un col·legi religiós, estava apuntada al cor del centre. Fa quatre anys vaig tornar a reprendre l’afició, primer fent gòspel amb amigues. Com quan fas esport, cantant deixes de banda la rutina, t’anima i pots expressar-te”, argumenta Català. Són 15 dones (“no hi ha pares apuntats, no entenc per què”, diu Català), i assagen els dijous temes ben diversos, des de música catalana a havaneres, passant per música mexicana. Ara preparen un intercanvi a Rotterdam. “Jo no tinc formació musical, miro la partitura per seguir la lletra, hi ha companyes que sí que en tenen”, al·lega Català.

Als Cors de Clavé, que recorden el llegat del fundador del moviment coral a Catalunya, Josep Anselm Clavé, els homes tenen una quota del 40%. “Ens interessa que es comprometin més. Si no fos per les dones ja no existiríem. La mitjana d’edat són 60 anys. Jo en tinc 63 i soc dels joves. Hi ha cantaires de 90 primaveres”, constata Cruells.

El mosaic del cant a Catalunya és força ampli. A l’altra banda de l’iceberg del fenomen es troben les entitats més exigents, de llarga tradició i capacitades per interpretar un repertori clàssic, com és el cas del Cor Vivaldi, el Cor Madrigal, l’Orfeó Català, la Coral Càrmina, la Coral Sant Jordi, el Cor de Cambra de la Diputació de Girona, la Polifònica de Puig-reig, la Lieder Camera o les agrupacions que formen la Societat Coral Amics de la Unió de Granollers. Des del primer a l’últim estadi, les diferències en la manera de treballar, la preparació dels cantaires i el repertori són abismals. El trau es remunta al segle XIX.

El llegat claverià

La data és clara: el moviment coral a Catalunya va començar el 1850 amb els cors engegats per Clavé, que va morir el 1874. “Clavé va fundar el primer cor, La Fraternitat, amb una utilitat social: volia que els treballadors no es dediquessin únicament a treballar i després a passar el temps a la taverna. Això no s’ho va inventar ben bé Clavé perquè, emmarcats en els ideals i objectius del socialisme utòpic, existia en altres països”, fixa el catedràtic Aviñoa. Clavé, segons la llegenda que ell mateix va contribuir a difondre, va tenir la idea de recuperar la classe treballadora a partir del cant en l’època que estava pres a la Ciutadella. Seguia la línia de filòsofs com Schiller i del pedagog Louis Bocquillon-Wilhem. Feien costellades, excursions, vida social en comunitat. Al principi els cors eren masculins. “No hi havia cap població de Catalunya sense formació de Clavé, era un moviment poderosíssim”, afegeix el director de la Història de la música catalana, valenciana i balear (Edicions 62). El 1895, la visita de la Capella Nacional Russa dirigida per Dmitri Slavianski d’Agrenev va descobrir les possibilitats d’un cor mixt, obert a veus femenines i infantils.

ampliar foto
Una munió de seguidors dels Cors de Clavé inauguren un monument al seu honor, entre la rambla de Catalunya i el carrer València.

El 1887 el moviment claverià s’havia partit en dos. En paral·lel, Amadeu Vives i Lluís Millet van fundar, el 1891, l’Orfeó Català, la principal entitat coral de la història de Catalunya, amb la pretensió de “consolidar un grup coral que basés la seva activitat en la formació musical dels seus membres”, escriu Aviñoa a El cant coral als segles XIX i XX. L’Orfeó Català es decantà per un catalanisme conservador en consonància amb la Lliga.

“Hi ha dos corrents, el corrent que segueix Clavé, que continua durant el segle XX obrerista, i el corrent engegat per l’Orfeó i tants altres, que busquen un cant més culte, amb repertoris dificilíssims. No oblidem que el Palau de la Música es va construir com a sala d’assaig de l’Orfeó. Els cors de Clavé eren tan poderosos que, fins i tot, Franco els va admetre i potenciar”, recorda Aviñoa. “La diferència entre ells s’ha mantingut. Encara ara escoltant un concert es nota de seguida. A la banda de Clavé el seu pes és social, formen part de les forces vives del poble, no són depurats quan canten. I, en canvi, després hi ha, per exemple, el Cor Vivaldi, que busca la perfecció i assajar fins que els surt. Tots dos corrents tenen sentit”, clou el catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Perseguint l’excel·lència

A l’escola concertada Ipsi, al carrer Comte Borrell de Barcelona, cada migdia des del 1989 una quarantena d’estudiants d’entre 10 i 17 s’ajunten a la sala d’assaig sota les ordres d’Òscar Boada. Són el Cor Vivaldi. Només hi ha un noi, el Xavi, que s’integra a les veus de contralts. La resta són noies. Algunes són aspirants, “reclutes”, es diuen entre elles, que segueixen la partitura atentament. Tots tenen sobrenoms (Peixet Alegre, Blancaneus...), entren a la sala de manera educada, es col·loquen al seu lloc ràpidament i assagen sense descans quatre repertoris anuals. Busquen aconseguir el màxim rendiment, participen en les temporades de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i del Gran Teatre del Liceu. “Si juguessin al Barça, serien uns cracs. Tenim un luxe asiàtic perquè, en general, el cant coral i la música a les escoles estan sota mínims. No crec en el talent, crec en el treball diari”, diu Boada. La coral es finança a través de l’escola, dels ingressos dels concerts i dels 15 euros mensuals de quota que paguen els integrants. Només cal assistir a un assaig per descobrir que els Vivaldi no només són una coral. És un projecte educatiu i de vida. “Comporta treballar molt seriosament diferents autors i incorporar una sèrie d’hàbits, de disciplina. Per a nosaltres això significa fer molta feina, i fer-la ràpidament. Podem fer música a molt alt nivell”, explica el director.

A l’Ipsi, encarreguen composicions a mestres com Albert Guinovat i tenen l’agenda plena. El Cor Vivaldi i l’escola Ipsi són un oasi. “Que no cobrem no significa que no siguem professionals”, reivindica Boada. En la mateixa línia s’expressa Pablo Larraz, sotsdirector del Cor de l’Orfeó Català. “Al món coral el nivell aficionat és força elevat, i això ha suplert el buit professional”, opina Larraz. Són cantaires com Albert Pàmies, de 36 anys. Fa de baríton a l’Orfeó. És professor de piano i de cant. “Tot és sacrificat. Assagem els dimarts i els dijous a la nit”, relata Pàmies.

Sense coral pública

Amb tot, en el còmput global, si en el nombre de corals les perspectives són excepcionals, no passa el mateix amb el nivell, opina Joaquim Garrigosa, director de L’Auditori de Barcelona. “Personalment, no estic molt satisfet. Podem fer una comparació esportiva: tenim una lliga de divisió d’honor on hi ha quatre o cinc cors. I, en aquests moments, a primera divisió, els cors són cinc. Tots els altres es troben a categories inferiors. Fa 30 o 35 anys n’hi havia més a les categories superiors”, opina Garrigosa. “No podem dir que estem bé. Estem millor, perquè abans el nivell era molt més baix, però ha disminuït el nombre d’integrants a la primera divisió”, opina Garrigosa.

ampliar foto
El Cor Tessàlia, en un moment de la seva actuació el divendres al Monestir de Sant Cugat.

No hi ajuda el fet que a Catalunya només hi ha dos cors totalment professionals, és a dir, amb cantants en nòmina. Són el Cor de Cambra del Palau i, en un estadi operístic, el Cor del Liceu. “A nivell aficionat podem equiparar-nos a altres països, però a nivell professional, no. Tots dos cors són de les poques sortides professionals que té un cantant de cor a Catalunya. Cada vegada la formació musical és més alta i les proves més exigents, això sí”, exposa Javier Pérez Senz, crític de música, en la mateixa línia que Garrigosa. També hi ha 20 o 25 persones que s’ajunten per projectes, van rodant i cobren per participar en els muntatges.

El cas, però, és que Catalunya no té cap coral pública. En canvi, sí una orquestra, l’OBC, amb seu a L’Auditori. “No hi ha diners i no s’aposta per la cultura. Al final es tracta d’una aposta nacional. Vas a Viena i al carrer està ple de cartells amb els concerts que fan”, es queixa el subdirector de l’Orfeó Català. Garrigosa és partidari de crear una coral pública, però amb un sistema de contractació idoni. De nou, utilitza una comparació esportiva per exemplificar-ho. “Hauríem d’evitar un cor de funcionaris com el de Coro de Radiotelevisión Española, perquè a partir d’una determinada edat un cantaire no pot rendir tant i estan omplint inútilment cadires als ministeris, com també els exballarins del Ballet Nacional, que estan fent feina d’oficinistes. Això no és just ni per a ells ni per als qui paguen impostos”, refereix el director de L’Auditori. “En un equip de futbol no sé qui aguantaria als 50 anys com a davanter havent passat unes proves als 19. Amb el cant passa el mateix. Als països nòrdics, per exemple, els cantants passen oposicions cada tres anys, i es fan molt bons contractes”, afegeix Garrigosa.

El director de L’Auditori, però, és optimista a llarg termini. Reivindica els directors joves que estan sorgint preparadíssims de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), les corals crescudes en conservatoris i les agrupacions femenines com Vox Alba. “En cinc o sis anys hi haurà una revolució”, pronostica Garrigosa. El Cor de l’Orfeó, per exemple, ha entrat recentment en una nova etapa dirigit per Simon Halsey, que encapçala també el Cor i l’Orquestra Simfònica de Londres i els cors de l’Orquestra Simfònica de la Ciutat de Birmingham. Des de 1993 Mireia Barrera dirigeix el Cor Madrigal. Barrera ha estat titular del Coro Nacional de España.

ampliar foto
La Societat Coral l’As de Bastos (del barri de Gràcia a Barcelona), en una imatge de 1931.

Pressupostos ajustats

Tota la realitat aficionada que envolta el sector influeix en la salut econòmica de les corals, que fan mans i mànigues per aconseguir fons. La Generalitat dona subvencions a través del Departament de Cultura. En concret s’han pressupostat ajuts entre 2014 i 2018 de quasi 600.000 euros.

La presidenta de la Federació Catalana d’Entitats Corals diu que accedir al crèdit és complicat. També fan tots els esforços en aquest sentit els Cors de Clavé. “El nostre pressupost és de 90.000 euros. Tenim un 30% de subvencions. La resta prové de quotes. Els mestres de les corals cobren. Hi ha corals que tenen un pressupost de 1.000 euros anuals. Algunes depenen de les estructures dels Ajuntaments”, avança Cruells. “La crisi ha estat una gran oportunitat per a nosaltres. Abans les corals cantaven a missa i a la festa major. Ara els ajuntaments, com que no tenen diners, ens contracten més”, revela Cruells.

Descobrir el talent

La majoria de nens del Cor Vivaldi, un cop acabat els seus estudis, s’integren en altres agrupacions. En realitat, les corals són nínxols d’aprenentatge on es pot descobrir el talent que omplirà teatres anys després. Ho corrobora el gran cantant Joan Pons. Ell va començar a Ciutadella, a l’escola dels Salesians, per passar després a la Capella Davídica, lligada a la Catedral de Menorca. El 1970 van actuar a Barcelona. El va escoltar Diego Monjo, director d’escena del Liceu, i li va proposar fer una audició. Llavors el baix i després baríton no coneixia repertoris d’òpera. Entonà La Tabernera del Puerto. Va ser així com Pons, que havia deixat el col·legi per treballar en una fàbrica de sabates, va ingressar al Cor del Liceu. “Ho recordo moltíssim. Tothom hauria de passar per això. Sempre, sempre, sempre he fet bandera d’on vinc. En un cor t’acostumes a cantar seguint la direcció d’un mestre, sense tapar els altres, demanant consells”, alliçona convençut Pons. El cantant va matricular-se al conservatori, es va envoltar de bons professors, va estudiar idiomes. “Si la formació no és bona, la carrera es desmunta com un castell de cartes. N’he vist molts, de casos així. S’ha d’anar pas a pas”, indica Pons. El 1980 va enlluernar el món fent Falstaff a la Scala de Milà. Cada paper de Pons, a partir d’aquell moment, forma part de la història de l’òpera. El ciutadellenc, retirat de primera línia des del 2012, rep estudiants, continua lligat al cant, “és la meva vida”, diu, a través de projectes benèfics o altruistes, entre d’altres amb corals com la Capella Davídica.

Cruells, en canvi, no ha cantat mai. Va començar a la Societat Coral Obrera Glòria Sentmenatenca muntant escenaris, col·locant els llums, enregistrant els concerts. Tampoc ha cobrat, diu, per cap d’aquestes feines. Com ell, des de les posicions més diverses, milers de persones dediquen el seu temps lliure a promoure el cant. Les realitats són infinitament diferents, però des de dalt de la piràmide fins a baix tots els entrevistats, de Pons fins a l’aficionada Maria Àngels Català, repeteixen un manament comú: qui prova el cant, ja no el deixa mai.