Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Ànsia de mossegar

El darrer Ciutat de Barcelona demostra l’existència de novel·les de qualitat

Carles Rebassa creu que la literatura ha de torbar.

Ho diu un dels protagonistes, Sebastià, un àngel exterminador que exerceix un poder de fascinació sobre les persones que s’hi relacionen, l’agent provocador dels drames malsans que es narren a Eren ells, primera novel·la del poeta Carles Rebassa (Palma, 1977), premi Pin i Soler 2016 i darrer Ciutat de Barcelona: “Allà calia tenir caràcter, imaginació, ser dolent, ser bo, lluir, sobreviure, ser gran”. Es refereix al període viscut en un centre de menors, però és una conducta vàlida també per cursar el batxillerat en un institut públic i aconseguir el domini de les meravelles mecàniques i cruels que s’hi practiquen. Com els nois tuberculosos que Blai Bonet hostatja al sanatori d’El mar, els adolescents d’Eren ells van igualment a la deriva, se situen en unes òrbites particulars d’ensorrament vital, i només es tenen els uns als altres: cadascú calibra els moviments de l’amistat o de l’enveja que rep, i imagina els passos, ambicions i renúncies que han anat construint la gent que l’envolta. Rebassa crea un món hipnòtic de maldat que obeeix les seves pròpies lleis, governades per una obsessió sexual descrita amb tanta incandescència i amb una cruesa tan innocent que s’acaba convertint en un dels triomfs més rotunds de la novel·la. Més enllà de l’homosexualitat i de les peripècies corporals i mentals dels protagonistes, arreu hi batega l’atracció de l’impuls criminal, l’afany de trair i alguna cosa com la nostàlgia de la mort, perquè la mort és el que descobreixen els adolescents desbocats d’Eren ells.

'Eren ells'

Carles Rebassa

Angle

288 pàg.

17,90 euros

Un dels personatges “se sent com si fos dins els fotogrames d’un d’aquests films europeus i entranyables que no parlen concretament de la vida d’algú, sinó de la vida com a suma de moltes de vides”, i aquesta és la impressió primera del lector quan s’endinsa en l’estructura polifònica del text (a vegades no tan complexa com confusa) i va constatant que no es troba davant de cap novel·la de formació, sinó enmig d’un pou ple de desassossecs i de perills que no admeten ni un sol judici moral. Cap dels protagonistes deu haver llegit Jean Genet (és evident que Rebassa sí), però tots podrien apropiar-se d’una de les frases fonamentals de Miracle de la Rosa perquè no n’hi cap que no personalitzi la idea que “un petó és la forma de la primitiva ànsia de mossegar, inclús de devorar”. La trama és senzilla: la presència de Sebastià a l’institut desencadena un combat on tothom s’esforça per ser botxí en comptes de víctima. Però Rebassa sap que una novel·la es construeix amb frases i, com si més que dir el que els adolescents veuen, cantés el que somien, edifica soledats, destruccions i misteris des d’un pla purament verbal que delectarà els lectors que creguin en la voluntat d’estil. Com passa també a les novel·les de Bonet, tot és trivialment quotidià: hi ha rutines en els descampats, hores buides al bar, moments de tedi amb la família, baralles, especulacions existencials sobre el ritme del desig, però tot s’il·lumina luxuriosament i el lector es troba mirant les coses de cada dia des d’una altra banda gràcies a una prosa exaltada que sacseja la realitat; i no es pot evitar tenir la certesa que cada pàgina d’Eren ells està escrita amb ferocitat i lirisme, com si fos un acte de risc, amb una tensió extrema per revelar amb exactitud el poder de la força interior dels personatges: no és gens d’estranyar que el director de l’institut, durant l’interrogatori que fa la policia a un dels alumnes, hagi de sortir a prendre l’aire per no seguir escoltant el que explica.

Capbussar-se dins d’Eren ells neutralitzarà el desànim dels lectors que dubten de l’existència de novel·les de qualitat, entusiasmarà els que creuen que la literatura ha de torbar i, a pesar de la brutalitat i de l’atmosfera nociva on habiten aquestes ànimes inclements i adolorides, és molt possible que s’arribi al final de la novel·la amb un somriure feliç per haver-se enfrontat a la contundència de l’escriptura de Rebassa.