Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Llibres

Elegia sotragada pel combat

El món de Valentí Puig és la prosa d’idees, d’excel·lència descriptiva: llengua vibrant i molsuda, matisada i proustiana

'El bar de l’AVE' és un llibre meditatiu, d’enyorances sense estridències ni sobreactuació nostàlgica.

Malgrat el títol, El bar de l’AVE, la cantina del tren surt molt poc i molt al final en aquesta obra, perquè és una novel·la sobre l’esllavissament dels temps i el pes de la memòria. L’AVE i el seu bar i la colla de galifardeus que l’ocupen al final són l’anunci de l’estroncament simbòlic d’un món de famílies de poder que trontolla i canvia i que acabarà desapareixent davant dels ulls d’un observador perspicaç, i responsable d’una novel·la morosa, primmirada, intel·ligent i poderosament elegíaca: el seu tema és El món d’ahir, per dir-ho com Stefan Zweig (i amb el mateix títol que han posat Toni Soler i Manel Lucas a l’espectacular i acuradíssima nova revista “d’història d’autor”, com l’anomenen). No té gairebé res per afalagar el gust més previsible, però en té molt per excitar el lector més literari.

El bar de l'AVE

Valentí Puig

Proa

307 pàg.

18,50 euros

Ja entenc que els tiratges i les vendes de Víctor Amela o Arturo Pérez Reverte o Carlos Ruiz Zafón fan ballar el cap. El mercat ha viscut sempre de novel·les sense prosa i de recursos tous: és molt bo que existeixin aquests novel·listes perquè sense ells el sistema s’ensorraria. Fins i tot, cínicament, diria que són la benedicció celestial que permet d’existir a novel·listes amb d’altres costums literaris. Deplorar-los és badar o equivocar directament el tret, immersos càndidament en la fantasia que hi va haver un temps en què els lectors no es movien de Marcel Proust o ho feien per marxar corrent cap a Franz Kafka, i quan ja se sentien saturats d’humor metafísic, passaven per William Faulkner per embolicar la troca i fins i tot s’extasiaven amb la prosa irònica de Josep Pla o la luxuriosa de Josep Maria de Sagarra. Mai ha estat veritat aquest retrat il·lús, tampoc en una petita literatura propensa al narcisisme com la catalana.

Valentí Puig (Palma, 1949) fa anys que conrea coses que no són exactament comercials, malgrat que faci també novel·les. Però on és millor, em sembla a mi, és en la prosa de l’assaig, com a L’home de l’abric (sobre Pla) o en el dietari moral (i no moralitzant): a Bosc endins, a Matèria obscura, a Rates al jardí i en un grapat de bons poemes. Comprèn l’ofici com una exploració de sensacions i sensibilitats fora de joc, cultes i marginals alhora. El sermó que acabo de clavar al primer paràgraf està directament relacionat amb aquesta novel·la, perquè s’esforça a subministrar la dosi de carnassa que sovint demana l’èxit comercial, però per fortuna ho fa sense convicció. L’autèntica finalitat de la seva prosa és l’observació de personatges i intimitats malmeses —de professors, de dones solitàries, de germans gelosos—, incloses les trampes disfressades o la seguretat d’haver viscut un món mort.

L’ham argumental, no obstant això, té algun reflex pertorbador, en particular pel paper d’un personatge amb ressonàncies alarmants en la realitat (Pipo Artiach), tan a prop del nom i de la feina d’un periodista de la Catalunya actual. El paral·lelisme és intencionat, i el perfil del corrupte sistèmic i amoral deixa amb el cor suspès i l’angoixa a flor de pell, si és veritat que “per als cronistes de la infàmia barcelonina, Pipo Artiach tenia el rècord d’immersió en la fossa sèptica”, amb sobres i suborns d’una premsa dòcil i fins i tot militant de les causes definitives.

Aquest és el Puig de la brega política i els contactes confidencials, però no és aquest ni el cor ni l’estómac de la novel·la. L’elegia arriba sotragada per moltes bandes, però la novel·la és l’exploració memoriosa, efusiva i delicadíssima del passat i el món esvaït de velles famílies i d’una Mallorca verge en mig de la tempesta, de la merda i els safareigs, els xantatges i els fons reservats, l’austeritat primera i la malcriança criminal de la canalla d’avui. El seu és un món de prosa d’idees, de malfiança davant les aparences i d’excel·lència descriptiva: una llengua vibrant i molsuda, matisada i proustiana, delicadíssima en l’impressionisme de paisatge i alhora fluida com si el lector hagués perdut l’ànsia de saber què passarà perquè ni vol ni espera que passi res, fora de la pietat pel temps viscut i l’estabornidora sensació que no res segueix incòlume. “Ens preguntem què en queda, d’aquells estius”, comença una seqüència, i un foli després acaba apel·lant al “guardià dels guardians”: és a la plana 265 i no diu res de la peripècia de les famílies ni l’ensorrament d’una branca rica ni diu res dels negocis a Madrid. Però és l’alta literatura que destil·la un llibre meditatiu i d’enyorances sense estridències ni sobreactuació nostàlgica: elegia, però elegia sotragada pel combat.