Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

En braços de l’hecatonquir

La llengua catalana genera sempre un discurs coral, de vegades profitós, de vegades monstruós

Imatge del videojoc Final Fantasy, amb l'hecatonquir.
Imatge del videojoc Final Fantasy, amb l'hecatonquir.

El debat al voltant de la llengua catalana funciona com un hecatonquir. Del grec hecaton (cent) i kheirós (mà), els hecatonquirs eren gegants de cent mans i cinquanta caps, nascuts dels déus Gea i Urà, i són coneguts també pel seu nom en llatí, els centimans. Això del debat sobre el català, doncs, és com un gegant de cent braços, que en un període de temps molt precís concentra tot el talent col·lectiu generant un discurs de veus coral, de vegades profitós, de vegades monstruós. I tot d’un plegat, el centre d’interès canvia, muta, es desplaça a la recerca d’espai mediàtic i condensa altre cop tota la producció sobre la matèria.

En tenim un parell d’exemples ben recents. Fins no fa gaire, el debat sobre la llengua havia agafat un sentit gairebé únic al voltant de l’estatus lingüístic de la futura Catalunya independent, donant per fet que la independència era a tocar i centrant tota la discussió en si el castellà havia de ser també oficial o no. Per descomptat un debat estèril, però d’alguna manera calia alimentar la bèstia fins que els cinquanta caps de l’hecatonquir van mirar cap a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, on es cuinava la reforma ortogràfica més rellevant dels últims cent anys i s’infantava la primera gramàtica de la institució. El debat sobre la llengua va canviar de tema però no va perdre ni un bri d’intensitat.

Vistos aquests dos exemples, sembla que l’hecatonquir viu de la polèmica interna, com si les cinquanta mans esquerres diguessin coses diferents de les cinquanta mans dretes, però no sempre ha estat així. De vegades els cent braços han remat en la mateixa direcció. Podria servir la resposta a les declaracions del senador Antonio Royo, els anys 1915 i 1916, que va conduir a la petició d’oficialitat per part de la Mancomunitat, o la coneguda campanya del català a l’escola de final dels anys seixanta del segle XX, quan l’ensenyament de la llengua va entrar per primer cop en una llei d’educació franquista, el 1970. Fins i tot falangistes de primera fornada com Martí de Riquer s’hi van sumar. En aquests dos casos l’hecatonquir es va convertir en una potent mostra de fructífera intel·ligència col·lectiva.

A Catalunya, i a tot el domini lingüístic, el talent sobre la llengua és enorme, però es destina sobretot a la vetlla i la disputa i ben poc al projecte i la confluència. A la vetlla perquè no hi ha llengua sociolingüísticament més examinada del món, com el malalt que està permanentment vigilat però no hi ha manera que li toqui l’aire. Els indicadors i estudis sobre la salut del català es multipliquen (cada any tenim l’Informe de Política Lingüística, el Baròmetre de la Comunicació, l’informe de la Xarxa CRUSCAT i l’InformeCAT de la Plataforma per la Llengua, sense oblidar la quinquennal Enquesta d’Usos Lingüístics, censos i enquestes de població), però escassegen les propostes, no se surt dels percentatges de coneixement i d’ús de la llengua i les dades acaben sent només pretextos per als apriorismes de l’optimisme i el pessimisme, segons el cas. I a la disputa perquè l’evidència de les darreres polèmiques demostra que la intel·ligència col·lectiva no sempre és capaç de generar discursos intel·ligents.

Sembla que descansa a hores d’ara l’hecatonquir lingüístic malgrat les bones notícies que podrien desvetllar els cent braços. El dia 20 de febrer es va fer pública la Declaració de Palma, signada pels governs de Catalunya, les Balears i el País Valencià, per la qual tots tres governs es comprometien a emprendre accions conjuntes per fomentar el que és conjunt, això és, la mateixa llengua. Una excel·lent notícia que demostra que la fragmentació del català (digue’n també valencià) no depèn només de l’esquarterament forçat per l’ordenament jurídic vigent, sinó també de la falta de sintonia interna, d’un caïnisme que té molt del discurs monstruós que dèiem. La Declaració de Palma resulta una bona excusa per fer remar els cent braços en la mateixa direcció.

MÉS INFORMACIÓ