Un acusat del ‘cas Palau’ s’obre a confessar el finançament il·legal de CDC

Jordi Montull ultima un pacte amb la Fiscalia per acreditar les comissions al partit i aconseguir així una rebaixa de pena per a la seva filla

Jordi Montull i el seu advocat a la comissió d'investigació del 'Cas Palau', al Parlament el 2010.

La preocupació d’un pare pel futur de la seva filla pot influir de forma decisiva en el desenllaç del cas Palau. El judici pel desfalc del Palau de la Música i pel presumpte finançament il·legal de Convergència comença aquest dimecres, després de gairebé vuit anys d’investigació. Jordi Montull, un dels principals implicats en el saqueig milionari de la institució musical, està disposat a col·laborar amb la justícia i a implicar el partit d’Artur Mas –en línia amb la tesi de la Fiscalia– en el cobrament de comissions il·legals a canvi de l’adjudicació d’obra pública.

Les converses s’han succeït al llarg de les últimes setmanes. Jordi Montull, que va ser la mà dreta de Fèlix Millet al capdavant del Palau, afronta una petició de 27 anys i mig de presó. La seva filla, Gemma Montull, era la directora financera de la institució i s’enfronta a una pena també molt elevada: 26 anys. L’objectiu de Montull és aconseguir que, gràcies a la seva confessió, el fiscal rebaixi al final del judici la petició de pena per a la seva filla i l’acosti als dos anys, la qual cosa li permetria eludir eventualment l’ingrés a la presó.

L’acord és complex, “volàtil” i no està tancat, subratllen fonts implicades en les negociacions. Hi ha moltes parts involucrades –cinc acusacions, 19 acusats– i no es pretén ni molt menys un pacte global. De fet, no hi haurà una sentència de conformitat ni s’evitarà la celebració del judici, que començarà amb les qüestions prèvies. Les negociacions van per una altra camí i impliquen que, en la seva declaració del proper 8 de març, Montull acrediti les acusacions de la Fiscalia contra Convergència. Per exemple, que confirmi que el “Daniel” al qual al·ludeix de manera constant la documentació confiscada al Palau es correspon amb Daniel Osácar, extresorer del partit nacionalista.

El judici, doncs, se celebrarà i arriba en el pitjor moment per a Convergència quan el sumari del cas 3% ha revelat al detall com els tresorers de Convergència es reunien amb constructors per cobrar mordidas que es camuflaven com a donacions a les fundacions afins. El cas Palau i el cas 3% són dos processos judicials diferents, però descriuen una mateixa realitat: Convergència s’ha finançat il·legalment, de manera ininterrompuda, adjudicant obres públiques a canvi de comissions.

Els indicis del cas 3% són aclaparadors: llistes d’obres, agendes amb dades que vinculen donacions i adjudicacions, reunions a la seu de Convergència, declaracions d’empresaris. Tot això dibuixa un ecosistema de corrupció que es va perllongar, almenys, fins a l’estiu del 2015. El cas Palau també té les seves proves: testimonis, documents d’una secretària i, sobretot, les anotacions manuscrites de l’expresident del Palau, Fèlix Millet (“Camps”, “pagament 105.000 m.”, “Ferrovial”, “autopista”). Malgrat que arriba abans en el temps, el judici és una cosa semblant a una preqüela del 3%, que ha acreditat el pagament de comissions de l’empresa Ferrovial a canvi d’obres públiques adjudicades amb l’últim Govern de Jordi Pujol, com la Ciutat de la Justícia –escenari, precisament, de la vista oral, que s’allarga fins a juny– o la línia 9 del metro.

Hi ha dades que coincideixen en els dos processos. Per exemple, les vies d’entrada dels diners: la Fundació Trias Fargas en el cas Palau, i les fundacions CatDem i Fòrum Barcelona, en el cas 3%. La Trias Fargas, de fet, va canviar de nom quan, en plena investigació pel desfalc perpetrat per Fèlix Millet i Jordi Montull (2010), van aparèixer els pagaments a Convergència. Ferrovial va vestir com a donacions al Palau de la Música el que, en realitat, eren mordidas. Millet i Montull –per a qui el fiscal demana 27 anys i mig de presó– s’emportaven una comissió de l’1,5%; el 2,5% restant anava a les arques del partit.

Però és que fins i tot els càrrecs involucrats es repeteixen. Si Andreu Viloca és el gran protagonista del cas 3%, el seu antecessor al càrrec, Daniel Osácar, ho és del cas Palau. La Fiscalia demana per a ell una condemna de set anys i mig de presó per tràfic d’influències i blanqueig, a més del pagament d’una multa de 20 milions. Osácar –que, per cert, també està imputat en la causa del 3%– era l’encarregat de cobrar, però el fiscal Emilio Sánchez Ulled fa entendre en el seu escrit que l’“acord criminal” subscrit entre Ferrovial i CDC durant una dècada (1999-2009) va haver de tenir “l’assentiment d’alts responsables del partit polític”, que no han pogut ser identificats. Així estan, precisament, els fiscals del cas 3%, que han demanat –ara com ara, sense èxit– la imputació de qui va ser cap directe d’Osácar i Viloca i lampista del partit, l’exconseller de Justícia Germà Gordó.

En tots dos casos, les defenses al·leguen que els processos d’adjudicació són impecables. I ho són, en la forma. Els fiscals no discuteixen això, però sí la connivència entre el partit i les administracions governades per CiU per “assegurar el flux d’adjudicacions” –són paraules del fiscal del Palau– a les empreses que accedien a pagar el “peatge” al partit. En el cas de Ferrovial, dos directius s’asseuran al banc dels acusats amb una petició de quatre anys i mig de presó: Pedro Buenaventura i Juan Elizaga.

Encara que la nova CatDem –hereva de Convergència–vol deixar enrere el passat, l’ombra de les mordidas és allargada. Només amb el cas Palau, el partit dirigit per Mas es va embutxacar 6,6 milions d’euros i figura, per això, com a responsable civil a títol lucratiu. Els diners fluïen a través de tres vies: lliuraments en efectiu als tresorers, factures falses i convenis (“aparents”, diu el fiscal) de col·laboració amb la Trias Fargas. La causa, per cert, també es dirigia contra dos càrrecs més de CDC: l’extresorer Carles Torrent i l’exdiputat Jaume Camps. Però el primer ha mort i, en el cas del segon, ha passat massa temps i el delicte ha prescrit.

Un saqueig de 24 milions

El judici que comença aquest dimecres amb 19 acusats i 115 testimonis –gairebé vuit anys després que els Mossos d’Esquadra escorcollessin el coliseu modernista– té dos protagonistes més: Millet i Montull, els homes que van saquejar les arques de la institució en benefici propi davant la ceguesa dels òrgans d’administració. I que (només parcialment) han confessat els fets. Segons la Fiscalia, el forat que van deixar a les arques del Palau ascendeix segons Hisenda a 24 milions, dels quals només n’han retornat sis. Serà un judici mastodòntic (55 sessions, més de 60.000 folis del sumari) i coral. A més de la fiscalia, hi ha quatre acusacions més: el Consorci del Palau, la Fundació, la FAVB i l’Advocacia de l’Estat, que acusen per delictes de malversació, tràfic d’influències, falsedat, apropiació indeguda, blanqueig i frau.

Millet i Montull van gastar part dels diners en una vida de luxe, amb viatges als millors establiments de Dubai o les Maldives. Es desconeix la destinació que van donar a nou dels 18 milions que van treure en efectiu (els bancs no guarden els resguards). L’escàndol del Palau va provocar una “còlera ciutadana” que pot arrossegar els saquejadors confessos i soscavar el futur polític de la vella i la nova Convergència.