_
_
_
_
_
L'ULL DE PEIX
Crónica
Texto informativo con interpretación

Greixonera, un illa i un vas ritual

Menjar-se aliments cuinats, bullits, arrossos, aguiats, escabetxos, dolços, potser sembla perllongar perfectament la realitat de la natura treballada, sense fractures.

La manufactura del recipient tradicional gairebé no ha variat.
La manufactura del recipient tradicional gairebé no ha variat.JOSÉ AGUILAR / CORDON PRESS

Una greixonera, una cassola de test, és part de l’ illa, duu la seva terra i s’usa per a cuinar els fruits conreats o animals criats a la mateixa matèria natural, a la pell agrícola del territori.

El recipient és tradicional perquè no ha mudat la manufactura des dels primers pobladors, duu l’empremta i la memòria de la gent que pastà i tornejà l’argila, l’envernissà i enfornà. És el joc del foc, l’aire i l’aigua esvaïda. La greixonera serveix per servir i servar els menjars, és un utensili de conserva.

Manejar una greixonera o olla és també recordar menjars i, també, aquells que en paciència i lentitud, obraren plats dignes de celebració.“Qui amb greixonera cou amb poc menjar en té prou”, diu la dita. Cuinar és més acurat i el coure més lent i la calentor més repartida i dura més.

Menjar-se aliments cuinats, bullits, arrossos, aguiats, escabetxos, dolços, potser sembla perllongar perfectament la realitat de la natura treballada, sense fractures. Es el trànsit des de la panxa de la terra a la panxa del recipient i a la panxa del menjador. Usar un plat de terra cuita, pla o fondo i cullera de fusta, de faig o taronger, és fer un vuit, la coherència.

En Toni Gomila, l’oracle d’Acorar i Això és mel a Ib3 –que ara s’acaba- evocà com mossèn Antoni Maria Alcover rebutjà un dia una cullera de ferro –o de plata- i en demanà una de fusta. Les sopes i els arrossos –dieta illenca- entren i es gaudeixen millor sense cremar a la boca amb cobert no metàl·lic. Els cuiners també toca que remenin el menjat a les greixoneres o pelles amb eines de llenya.

Una greixonera domina substantiva, -és impossible fer sopes mallorquines o bons arrossos sense usar-ne- fa el nom de molts de plats que duen el llinatge de l’element transformat. Els complexos i concrets menjars queden resumits amb el nom del recipient: greixonera –segurament dolça, o de peix, o de brossat, o greixonera de peus de porc o dels darrers dies o del dijous llarder, gras.

El món, els plaers - i els queviures- semblava que s’acabaven anualment, i per això es feien les festes carnavalesques. Eren, són, “els darrers dies” anunci apocalíptic, advertència de les privacitats de carn i excessos que la quaresma duia pels pecadors i cristians d’antic.

Amb l’excusa del desert previst de setmanes d’abstinència es programaven alguns dies per l’excés, la càrrega i l’apoteosi del greix els dolços, tan avinents a la cuina cristiana. No són els darrers dies del món, pels creients són els últims abans del mur i la frontera de lo que un serà prohibit i incorrecte. És fa festa grossa als carrers i es menja massa com si fos la fi del món.

La greixonera de peus de porc –gairebé un paté de tallada- i l’ensaïmada de tallades son les fites dels menjars mallorquins de Carnaval. El plat simbòlic, excessiu, és la greixonera de peus, morros i orella i de porc, dessalats –un temps-, capolats mesclats amb ous batuts, una micona d’herbes, potser ensaïmada seca esmicolada i un poc de llet...depèn.. segons el record domèstic. El cicle és tanca amb una mossegada gens subtil però que tremola, gens ni mica una anècdota, munició grossa.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_