_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Revisitant la transició

Cal recordar que la dictadura no va ser enderrocada, sinó que es va metamorfosar. Va sorgir una democràcia homologable però amb vicis d'origen que ara ens obliguen a reformar el règim

De la llarga tarda-vespre-nit del 23-F recordo una sensació física: a mesura que passaven les hores sentia com augmentava una enorme càrrega sobre la meva esquena. Era por, era la fatigosa sensació de tornar al passat. I es va alleujar quan de matinada el Rei, amb uniforme de capità general, va emetre un missatge que tots vam voler interpretar com a fracàs del cop malgrat un afegitó preocupant que no descartava alguna forma de solució militar.

Dijous passat, coincidint amb l'aniversari del cop, es va publicar el fax que, una hora després de la seva al·locució, el Rei Joan Carles va enviar a Milans del Bosch: “Confirmant la conversa telefònica que acabem de tenir et faig saber amb tota claredat el següent: afirmo la meva rotunda decisió de mantenir l'ordre constitucional dins de la legalitat vigent. Després d'aquest missatge ja no puc fer-me enrere”. O sigui que abans sí que s’hauria pogut fer enrere. Van passar més de vuit hores entre el cop i la decisió definitiva del Monarca de col·locar-se de la banda constitucional.

Serveixi aquesta anècdota històrica per reflexionar sobre la transició ara que, amb el règim democràtic desgastat pel pas del temps i per la reiterada negativa del PP i el PSOE a renovar-lo, està de moda assenyalar la transició com el nostre pecat original. Sens dubte, ha estat mitificada per la generació que la va fer, però no és evident que s'hauria pogut fer de manera radicalment diferent.

Comencem per les obvietats: Franco va morir al llit. No va ser la resistència la que se’l va endur. La societat espanyola funcionava en part a dues velocitats: a partir dels anys 60, amb un cert desenvolupament econòmic i amb l'entrada del turisme, amplis sectors urbans es van anar modernitzant lentament, en les seves maneres de vida i costums. El règim era com una superestructura paral·lela que s'anava allunyant de la societat, però sense que aquesta societat tingués forces per trencar-la.

L'endemà de la mort de Franco tot estava en suspens. La transició no va tenir mai ni pla ni projecte. Es va fer fent-la, amb molta improvisació i amb diversos moments al caire de l'abisme. Inicialment, es va imposar la inèrcia, i el règim, amb Arias al capdavant, va intentar resistir. A poc a poc es va anar imposant la idea que s'havia d'avançar cap a un règim democràtic. Amb el nomenament de Suárez, home més eficaç en el regateig curt que en el pla de llarg abast, es va confirmar el sentit temptatiu de la transició.

Al meu entendre, tres coses van ser determinants. Primer de tot, la Guerra Civil va operar com un superego col·lectiu que va ser eficaç per mantenir el rumb: no repetir mai més aquella tragèdia era probablement la idea més compartida. Segon, el Rei Joan Carles va anar assumint el paper de bon traïdor, tan necessari en una transició d'aquest tipus: triat per Franco, va ser capaç de trair els seus orígens perquè el franquisme sociològic es reconegués en el nou règim. Alberto Oliart explicava que quan va citar els alts comandaments de l'exèrcit després del 23-F, alguns d'ells li van expressar la seva lleialtat al Rei per ordre de Franco. Tercer, hi havia una enorme confusió sobre l'avaluació real de les relacions de forces, l'exèrcit va ser el gran espantall que es va utilitzar cada vegada que es volia frenar un procés, perquè, insisteixo, la dictadura no va ser enderrocada; es va metamorfosar, amb el famós harakiri de les Corts franquistes, i l'aparell d'Estat va romandre intacte.

En resum: es va imposar una prioritat, que la democràcia no tornés a ser efímera com va havia estat sempre en la història d'Espanya. No va haver-hi ruptura, va haver-hi mutació de règim. I això òbviament va suspendre la memòria, va impedir la reforma a fons del sistema institucional i va garantir la permanència d'hàbits i pràctiques del passat, algunes de les quals han arribat fins avui. L'únic gest realment rupturista va ser el retorn de Tarradellas, solitari punt d'enllaç amb la legalitat republicana.

La transició realment existent ha donat una democràcia homologable marcada per vicis d'origen –alguns dels quals, crònics– que segueixen condicionant la política espanyola. Per això és imperatiu reformar el règim. I la resistència a fer-ho forma part d'aquests vicis històrics. Però el futur de la democràcia espanyola es juga ara i aquí, ja no en la transició.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_