Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Patir i fer patir al Camp Nou: disfrutar a Mestalla

El dubte és si el Barça té ara mateix els jugadors i l’entrenador per ser competitiu

Neymar disputa una pilota a Roberto Roman, del Leganés.
Neymar disputa una pilota a Roberto Roman, del Leganés. Getty Images

Hi va haver esbroncada al Camp Nou diumenge i els jugadors del Barça estaven de mal humor mentre els directius es treien les puces de sobre, acostumats a delegar, ja sigui en els futbolistes, els tècnics o els executius, com si no tinguessin res a veure amb el que està passant, tal com es va veure en el discurs del president Bartomeu.

Fins que no va comparèixer Piqué, aspirant a futur president i que ara no és ni capità, i que ni tan sols va parlar al club —ho va fer en unes pistes de pàdel—, no va quedar clar que el problema de l’equip és de joc i, per tant, per corregir-lo s’imposa recuperar la identitat i també desenvolupar l’estil a fi que l’equip sigui competitiu després que els rivals li hagin pres la mida.

El dubte és si el Barcelona té ara mateix els jugadors i l’entrenador per fer-ho. Luis Enrique va ser decisiu quan va convertir un equip que tenia dificultats per seguir atacant en el millor del món al contracop a partir del trident: Messi, Luis Suárez i Neymar. La sensació avui és que s’ha quedat aturat i partit, i que no troba remei en l’actual plantilla.

L’equip envelleix, els fitxatges de la darrera temporada no acaben de fer el pes i no es compta amb la Masia, o es mal administra. El cas més sagnant és el de Sergi Roberto, un molt bon centrecampista al qual se sacrifica com a lateral dret, funció que no és la seva i que pot hipotecar la seva carrera. Sergi Roberto pateix i fa patir després d’haver triomfat com a extrem al Bernabéu.

Va ser un futbolista decisiu en el 0-4 de novembre del 2015, quan va jugar al lloc de Messi —va reaparèixer a la segona part— contra el Madrid, circumstància que diu molt sobre la importància dels centrecampistes al Barça i també de la capacitat de sorprendre —com aleshores— o de ser sorprès, com li va passar al Barça a París. Trobar el lloc de cada jugador és feina de l’entrenador.

I en el cas de Luis Enrique, hi ha dubtes sobre què pensa fer amb André Gomes després del que ha passat amb Sergi Roberto. El portuguès té planta, un desplegament excel·lent i arribada, tot i que no ha fet encara cap gol i ha rematat menys del que feia amb el València. Més que un mig centre sembla un interior, però tal com pinta la cosa pot acabar no essent res al Barça.

No és un futbolista que encaixi en el model dels mitjos de la Masia. No és ràpid, ni explosiu, i tampoc se sap moure en espais curts. Però en canvi sembla un jugador exprés per al que vol Luis Enrique si tenim en compte el referent de Rakitic. El croata tampoc semblava un volant escaient per al Barça. Agradaven més Kroos o Modric, però Rakitic fins ara havia funcionat molt bé.

Pot passar el mateix amb André Gomes? Jove com és —té 23 anys—, dependrà dels seus peus, i sobretot del seu cap i de la capacitat per sobreposar-se a xiulades com la del diumenge contra el Leganés. No transmetrà mai passió ni serà populista, i li costarà agafar el joc de posició, però s’ha de treure la por de sobre, deixar de ser tímid.

I això vol dir ignorar si pot l’opinió del públic. No està escrit que hagi de fracassar. Ni tan sols els mitjos que semblen fets a mida —el cas de Cesc— tenen segur el triomf al Camp Nou. Una cosa és que no s’adapti i una altra és penjar-li la llufa i convertir-lo en el símbol del fracàs de l’any. El barcelonisme és expert a crear màrtirs; un dels que encara es recorda és Txigrinski.

La gent deia que es van pagar massa diners per un jugador que no els valia. És possible. Però l’obsessió de Guardiola era poder sortir amb la pilota jugada des del darrere, de la mateixa manera que Luis Enrique vol que els seus interiors ocupin molt camp, i en aquest context André Gomes podia funcionar. I aquí està el dilema: evolució o involució?

El debat és tan interessant com punyeter i comprometedor per als jugadors, especialment per als centrals i els interiors, claus de volta del joc del Barça. A la davantera es dona per fet que de moment Messi, Luis Suárez i Neymar tenen vida pròpia. L’uruguaià fa gols i el brasiler és un juganer, l’únic capaç de forçar un penal quan als seus companys els crema la pilota.

Neymar és el contrari d’André Gomes i també de Messi. El que passa és que la seva alegria no és contagiosa, i la gent blaugrana està fotuda perquè Messi fa cara de fumut. Diuen que el 10 està enfadat amb tothom, també amb ell mateix, perquè les coses no surten i la gent pita al camp. No té esma ni per dedicar els gols a la seva àvia Celia, com era costum.

No conec un jugador més transparent que Messi ni tampoc un equip més cristal·lí que el Barça. La qüestió, com va dir Piqué, és recuperar la identitat futbolística i després pensar a guanyar, i més endavant, si escau, a remuntar contra el PSG. Ara al culer li toca purgar —patir l’afició i fer patir els jugadors— i també disfrutar de la derrota del Madrid a Mestalla.

A vegades les vitamines per combatre la depressió arriben de fora i quan menys s’espera. El partit de diumenge al Calderón dirà en qualsevol cas si el Barça fa bona o no la victòria del València.