Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
REPORTATGE

Una Barcelona de ‘fades’

Xavier Theros debuta com a novel·lista amb 'La fada negra', flamant premi Pla, on retrata una ciutat del tot desconeguda

L’antropòleg i cronista de Barcelona Xavier Theros debuta com a novel·lista amb ‘La fada negra’, flamant premi Pla, on retrata una ciutat del tot desconeguda, la de la revolta de la Jamància de 1843. Uns espais que ‘Quadern’ visita amb l’autor, on també en posa de lligats a la seva memòria personal.

Xavier Theros a les Drassanes de Barcelona.
Xavier Theros a les Drassanes de Barcelona. EL PAÍS

Els tísics ben vestits anaven a la taverna de Can Xinagues, al carrer dels Canvis Nous, on servien encara calenta la sang de bou acabada de treure; sense diners, calia fer cua amb un gibrell, a trenc d’alba, a l’Escorxador Municipal del carrer de la Marquesa, darrere el baluard del Migdia: un matador sortia amb un cossi de sang i en repartia. Així la gent creia, el 1843, que es curava l’anèmia en una Barcelona encara emmurallada on, especialment als edificis a l’entorn del mercat de Santa Caterina, proliferaven “acadèmies del crim”, pisos particulars on un veterà malfactor ensenyava una desena de joveníssims alumnes a robar bosses i muntar petites estafes. L’acord semblava just: llit, tres menjades i protecció a canvi de treballar a percentatge per al mestre…

Semblen arguments de novel·la gòtica o la versió catalana d’Oliver Twist, però els dos casos són reals… o hi ha fonaments per pensar-ho així. “Hi ha anuncis d’això de la sang a la premsa i el tema dels nens també hi surt, i és lògic: la Primera Guerra Carlina ha deixat moltes vídues i orfes i aquests, o són esclavitzats a les fàbriques, o sobreviuen amb la delinqüència”, apunta Xavier Theros (Barcelona, 1963), que utilitza els dos fets per ambientar la seva primera novel·la, La fada negra (Columna), premi Josep Pla, frapant retrat d’un episodi ben poc conegut en la història de la ciutat, la revolta de la Jamància, brut i convuls escenari que encobreix uns macabres assassinats d’infants i les angúnies per esbrinar-ho d’un debutant capità de policia, armat amb una Lafougere, “una pistola de dos canons, petita, de retrocàrrega, molt popular a l’època; me’n vaig trobar una tota rovellada en una vella caixa d’eines dels meus sogres i vaig decidir posar-li al Llampades”, confessa l’autor.

Els coneixements d’Antropologia i de Barcelona de qui és avui un dels seus millors cronistes (com demostra en aquest diari) permeten passejar amb ell per la ciutat i descobrir alguns dels escenaris que marquen la novel·la, espais en molts casos barrejats amb els que més estima.

Passatge de Mallofré (entre Major de Sarrià i Clos de Sant Francesc)

L’autor de Barcelona a cau d’orella se sorprèn que quedin racons així a la ciutat; gairebé li sap greu donar-ho a conèixer. Ni trànsit, ni turisme; hi passa poquíssima gent; silenci. “És l’epítom del poc conegut que és encara Barcelona”, diu d’un passatge estret entre finques, “com aquells passadissos naturals per anar a l’hort”, una relíquia que compara amb els passatges Permanyer o Méndez Vigo, “que són a l’origen de l’Eixample. I saber que tot ell hauria pogut tenir aquest aspecte, però l’especulació no ho va permetre, com no va deixar que l’avinguda del Paral·lel fos tota porxada!”.

Passatge de Mallofré, a Sarrià, un dels racons predilectes de Theros. ampliar foto
Passatge de Mallofré, a Sarrià, un dels racons predilectes de Theros.

Ombres d’especulació també deixa anar Theros a la novel·la sobre l’episodi de l’enderrocament de les muralles que es va fer en plena Jamància: un dels interessos ocults d’un grapat d’empresaris és adquirir els terrenys que en quedaran lliures: “Les muralles no es van acabar tirant; trigarien uns anys, però es va arribar a anunciar la subhasta dels terrenys; coneixent la burgesia d’aquesta ciutat, m’hi jugo una mà que l’especulació estava en marxa”, diu Theros. En una ciutat amb racons com el de Mallofré, tot és factible, abans i ara, com passa a La fada negra.

Plaça Raspall (Gràcia)

No hi ha constància que morissin infants en sèrie ni de pràctiques vampíriques a la Barcelona de 1840. “Però els dos volums d’Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades, van plens de referències sobre gent que explica casos de desaparició de nanos; d’altra banda, mentre s’inaugura el tren de Mataró, a la Barceloneta hi ha una manifestació de mares per denunciar que els roben els nens, i impera la creença que d’ells es pot extreure un greix millor per a la maquinària; és també l’època de la llegenda de l’home del sac i de la notícia que a París es troben en una fàbrica 40 nanos esclavitzats que havien estat segrestats... a Espanya. Són fets amb substrat real als quals s’afegeixen les llegendes... He fet una novel·la, però he procurat que tot sigui versemblant”, matisa Theros.

Ho explica des de la plaça Raspall de Gràcia estant, a prop d’on va viure sis anys, un espai que li sembla “el paradigma de les històries populars que circulen sobre Barcelona, en molts casos inventades, sí, però que han ajudat a construir la ciutat, la seva literatura”. Quina, aquí? “Es diu que hi ha un carall que emana certes energies, especialment per la Festa Major, sota el ja vell bar Resolis” (avui seu de l’Ateneu Independentista de la Vila de Gràcia). Només un carrer més amunt, el que avui és la plaça del Poble Romaní, acollia la immensa fàbrica del Vapor Nou dels Puigmartí, de la qual tan sols queda l’alta xemeneia de totxana: va ser l’espai escollit pel general Prim per dirigir la campanya per aplacar la revolta. “Un dels fills Puigmartí era assistent militar del general, i és molt probable que per això li cedissin la fàbrica com a quarter general”, apunta l’autor. “En qualsevol cas, hi havia l’altura i una molt bona vista fins a les muralles de la ciutat, cosa que permetia el bombardeig i l’intercanvi de foc artiller amb les bateries del capdamunt de la Rambla”, com reflecteix a la novel·la.

Plaça Raspall, a Gràcia, on la llegenda popular diu que hi ha un carall enterrat.
Plaça Raspall, a Gràcia, on la llegenda popular diu que hi ha un carall enterrat.

Claustre del vell monestir de Jonqueres (carrer Llúria, Eixample)

Reduït per poder encabir-lo en l’interior de l’illa de l’Eixample per formar part de l’església de la Concepció, el claustre que s’hi veu va ser traslladat pedra a pedra de l’antic monestir de Jonqueres (que era entre la plaça Urquinaona, el carrer Jonqueres i la Via Laietana). El campanar tampoc és original: pertanyia a l’antiga església de Sant Miquel, al darrere de l’Ajuntament. “A Barcelona es tracta de no fiar-se del que veus: només van caldre dues persones, Adolf Florensa i Frederic Marés, per reconstruir falsament tot el Barri Gòtic”, recorda Theros. Potser per aquesta justificada malfiança, per a La fada negra s’ha basat, a manca de llibres d’història sobre l’època, en una dotzena de testimonis escrits i dietaris de primera mà que ha aconseguit... consultant Google Books: “Els tenen digitalitzats les universitats nord-americanes”. A banda, el brutal buidat de dos dels grans diaris del moment: El Constitucional i el Diario de Barcelona. I tot plegat es nota tant en les descripcions de la roba com en la parla dels personatges, farcida de dites de l’època, com ara l’enigmàtica “Per voltar més tard de les onze, cal tenir nas de bronze”. Fàcil d’explicar, es veu: “Barcelona no tindrà clavegueram fins cap allà 1890; fins llavors només hi havia unes regates a terra per on corrien les aigües brutes; a les cases, hi havia uns pous negres, que les ordenances de l’època van fixar que uns pouaires podien treure pel portalet de Santa Madrona, per dur com a fems a la Bordeta o a les hortes de Sant Bertran; això no es podia fer fins a les 11 de la nit. Cal imaginar la pudor que devia fer perquè aquella gent, avesada a tota mena de catipens, en traguessin la frase”. Una ordenança de poc més tard, de 1847, intentarà netejar la cosa tot ubicant els fabricants d’espelmes i als adobaires fora del nucli urbà, o prohibir tenir ramats de bestiar a casa, o fer la matança d’animals al mig del carrer.

El claustre del vell monestir de Jonqueres, al carrer Llúria de l'Eixample.
El claustre del vell monestir de Jonqueres, al carrer Llúria de l'Eixample.

Plaça Castella (El Raval nord)

Gairebé cada carrer, tot baixant cap a Ciutat Vella, dona peu a Theros per fer història de la ciutat: el d’Estruch (un altre dels seus favorits, que surt de Fontanella), per explicar una ciutat força amant de l’esoterisme i les supersticions (“Aquí es venia la pedra escurçonera, que es creia que es fabricava al cap d’aquells animals i que servia per guarir-te de les queixalades de serps o de gossos amb ràbia”), o el carrer Tallers, on el cronista clama per salvar i inventariar les plaques d’assegurances dels edificis (“no hi havia servei de bombers municipal i era vital, perquè en un incendi al teu immoble hi acudien els privats de les companyies; això va començar cap a 1835 i és evident que el 1843, amb els bombardejos, se’ls va girar feina: un terç dels edificis de la ciutat van quedar afectats”; normal: van ser 12.000 projectils en gairebé quatre mesos). Ara, lamenta el novel·lista, “les pots trobar en venda per la Xarxa”.

També reclama a Tallers la recuperació de pintures murals de bodegues o fàbriques o magatzems, com el del mític El Siglo, algunes lletres del qual encara són visibles amb certa imaginació si un sap trobar-les. Però reclamar això, diu, és una utopia quan, arribat a la plaça Castella, denuncia que no hi ha ni una sola placa que recordi que en aquell avui “espai anodí” hi hagué la fàbrica Bonaplata, la primera a tot Espanya d’utilitzar el vapor. “És una demostració de la poca importància que Barcelona dona al seu passat industrial, sense el qual avui no seria el que és; han hagut de ser els mateixos veïns, com s’ha vist al Poblenou amb Can Ricart, per exemple, els qui han hagut de salvar aquest patrimoni i aquesta petja”.

Abans de la fàbrica Bonaplata, que ni Theros (que va viure vuit anys a Portal de l'Àngel amb Condal) sap segur si estava per sobre o per sota del carrer Valldonzella (“els gravats no són correctes”), hi hagué una fàbrica de cigars, amb un paper notable a la novel·la (“el cas de corrupció que explico és real, com que a les treballadores se’ls pagava en part en espècies, origen de tots els conflictes i del comerç clandestí”). Parlant d’ubicacions, a l’obra apareixen un fotimer de túnels subterranis secrets i que un dels empresaris utilitza per als seus negocis de contraban. “Es deia que el Casc Antic estava foradat; no era tant, però n’hi havia, de túnels: al carrer Riera Alta se’n va trobar un fa uns anys que duia al portell de Sant Antoni; i al mateix Liceu, n’hi havia un altre que deuria conduir al convent de Sant Agustí”. De nou, doncs, la versemblança de La fada negra.

Les Drassanes (El Raval sud)

Rambles avall (“fa gràcia veure els plataners arrenglerats ara, però els gravats antics demostren que eren acàcies i que no estaven alineades; tant, que es deia d’un infant rebel: ‘Puja com els arbres de la Rambla’”, il·lustra Theros), s’arriba a les Drassanes, un dels grans escenaris de la novel·la, llavors zona molt bruta i fosca, fortalesa dels milicians i dels jamàncios, i on el capità Llampades hi té el seu despatx; allí, més d’un cop, intenta dissimular els excessos d’alcohol i d’haver “cavalcat el dragó” o “ballat amb la fada negra”, com els filipins anomenen al fumar opi. Opi a la Barcelona del XIX? “No hi ha constància de fumadors d’opi com jo poso a Montjuïc i en alguns prostíbuls, però és evident que llavors era moda a tot Europa; tenim la Guerra de l’Opi a la Xina i no oblidem que Espanya era un controlador del mercat internacional a través de les Filipines, un dels llocs on se’n consumia més del món... Els mariners francesos i anglesos, que són els que ho van portar cap aquí, en fumaven perquè, com diu Charles Baudelaire a El paradisos artificials, era més barat i no deixava tanta ressaca com l’alcohol; a banda, llavors es venia lliurement a farmàcies, amb el làudan, que era com avui l’Omeprazol... Tot plegat, sense comptar que d’opi n’entraven tones al port, i això sí que està comprovat... O sigui, dos més dos fan quatre, no?”.

Plaça del mercat (Barceloneta)

“Soc de Sants, però aquest és el meu segon barri”, confessa Theros al mig de la plaça del Mercat de la Barceloneta. A la memòria, aquest espai mariner va lligat al menjar: la seva mare va treballar molts anys en aquell mercat, del qual encara avui recorda els duros de xocolata que li donaven altres dependentes, i hi ha la que, per a ell, és una de les millors bodegues de tapes de Barcelona (La Cova Fumada). El menjar (i la seva absència, amb el que provoca) té un gran paper a La fada negra, tot i que es fa difícil no pensar que el gat en escabetx i les grans cassoles amb rates guisades són una llicència literària... “Aquests plats s’atribueixen a una cantina miliciana que hi havia al costat de Santa Maria del Mar; no seria estrany: si després de quatre mesos de guerra hi havia llocs on encara servien menjars.... En tota guerra, el primer que desapareix quan falta menjar són gats, gossos i rates”, recita l’autor de La Sexta Flota a Barcelona.

També de la Barceloneta són les colles de contrabandistes que s’enfronten als sicaris de l’empresari corrupte de la part noble de la ciutat. “És versemblant que hi hagués contraban perquè, des que el 1780 es deixa comerciar amb Cuba, l’entrada de tota mena de mercaderies al port de Barcelona és brutal, tant que fins llavors, que només hi havia policia política, perquè la resta s’arreglava a base de confessions arrencades per tortura directa, es crea una policia econòmica, El Resguardo Municipal, que popularment es coneixia com els pessigaires, i amb el malnom ja està tot dit...”, deixa caure Theros. “Si hi ha policia contra aquest delicte és que n’hi ha, de delicte, tot i que de tot plegat la premsa no en diu res; de successos, n’informaven més les auques...”. Els negocis bruts d’una part de la burgesia barcelonina els dona Theros per segurs: “La majoria vivia en la dicotomia de negocis A i negocis B: només cal mirar els orígens de les fortunes de grans prohoms de la ciutat”, deixa caure l’escriptor.

Passatge antic de València (Montjuïc)

Camí d’un passatge per tancar el cercle, Theros fa parada prèvia al cementiri de Poblenou. “És el meu preferit; els cementiris, a banda de llocs que resumeixen la història de la ciutat, són una dèria meva de jovenet: vivia a prop del de Sants, i com que vaig tenir una adolescència mig gòtica, anava allà a llegir o escriure i a escoltar The Cure amb els meus walkman”. Del de Poblenou li crida l’atenció la figura d’El Santet, “un dependent d’El Siglo que va predir tant l’incendi com la seva prematura mort a finals del XIX i del qual avui s’han de retirar sovint papers i papers de peticions de gent”.

Tot i que del cementiri de Montjuïc destaca que és “un museu a l’aire lliure”, Theros prefereix de la muntanya el passatge antic de València, “un altre lloc impossible de Barcelona, com un poblet agrícola enmig d’una muntanya carregada de mala sort i de llegendes negres”, diu d’un dels escenaris també cabdals a La fada negra. Un espai maleït per les dues cares, marcades en realitat per dues casernes, apunta. “D’una banda, hi ha el castell, centre de repressió individual i col·lectiva; i de l’altra, la part del Morrot, farcida de coves, barraques i gitanos, amb les Drassanes a sota...; en el fons, en aquest cantó, dos dels focus fundacionals del que serà el Barri Xino”, acota. Per què el que diu que hauria de ser el Hyde Park de Barcelona no funciona com a tal? “Fins al 1929, Montjuïc és un espai fora de la llei, i crec que, mala comunicació a banda, ha quedat en l’imaginari ciutadà com que, quan cau la foscor, és un lloc insegur”.

El cementiri del Poblenou.
El cementiri del Poblenou.

Theros ja està posat en la segona entrega de les peripècies del capità Llampades, ara al mig de la Segona Guerra Carlina, que pocs recorden que va arribar a les portes de Barcelona... Pot haver-hi més entregues, fins i tot, però sempre com a límit temporal en la Barcelona de 1860 o 1870, curiosament tan poc documentada i estudiada. “És molt fàcil d’entendre: és una època convulsa, revolucionària; qui es revolta està reclamant, per exemple, la jornada laboral... de 14 hores! Jo vaig cantar als cors de Clavé i en una biografia que tenia d’ell no es deia ni una sola ratlla que va participar a la Jamància i que va inventar-se els cors per ajudar els obrers estant pres... La història que produeix Barcelona entre 1830 i 1870 no és del gust de qui ha pagat els diaris [/TEX]i els llibres”. Sempre queda, però, qui escriu sobre fades negres.

Frases amb càrrega de profunditat

A banda d’un notable, per inèdit, retrat de la Barcelona de 1843, La fada negra proporciona, des del vessant estrictament literari, algunes perles amb càrrega de profunditat ideològica o humana:

"—El pare Junceda creu que la ciutat li pertany perquè la podria pagar de la seva butxaca.

—Avui en dia, d’homes així n’hi ha arreu.”

“La vida no tracta bé ningú. Sempre són temps difícils.”

“Les sangoneres són com les persones, tan tranquil·les, tan plàcides... Acosteu-hi la mà i veureu el que tarden a xuclar-vos la sang.”

“La política és fer llistes de qui és l’enemic, potser per no tenir la temptació d’oblidar-ho. Aquests noms no són res fins que comencen les guerres. Llavors, tothom els treu del calaix i crida algú com vós.”

“Havia arribat a concloure que el món es divideix entre els que volen viure de forma pacífica i els que fan qualsevol cosa amb la finalitat de viure per damunt dels altres.”

“Amics meus, sense guillotina no hi ha revolució! Si no es vessa sang, no canvia res!”

“No ho enteneu. Destruir i construir ha estat sempre el veritable negoci a Barcelona.”