Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Imatges de la revolució

L'exposició ‘Insurreccions’ mostra com l'art ha reflectit rebel·lions i revoltes en els últims dos segles

Actuació policial contra manifestants l'1 de febrer de 1976 a Barcelona.

A l'entrada de l'exposició Insurreccions apareixen imatges de Jean Vigo i de Rossellini, una d'Eisenstein i una altra de Kalatózov. Es combinen en un vídeo ideat per l'artista grega Maria Kourkouta. Se superposen com si fossin ombres en el subconscient, que inciten a qui les observa a agafar el martell nietzscheà i a encendre la flama revolucionària. Se superposen amb les pinzellades abstractes d'un llenç d'Henri Michaux situat just al costat: amb una mica d'imaginació, poden semblar siluetes que treuen el cap per sobre de la trinxera. A poca distància, una fotografia de Gilles Caron reflecteix dos nois llançant pedres en un camp de batalla de localització imprecisa. La cartel·la explica que són joves catòlics al Derry dels seixanta, però podrien ser a qualsevol lloc i en qualsevol moment. La rebel·lió que protagonitzen no només els pertany a ells. És més aviat una coreografia apresa quan eren petits, igual que les imatges d'altres manifestacions més recents semblen simulacres esforçats del Maig del 68 a París.

Els gestos i les postures que recullen les 250 obres de la gran exposició, que s'inaugura divendres al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), sembla que pertanyen al domini públic. La mostra recull com les disciplines artístiques i altres pràctiques frontereres han representat, al llarg dels últims dos segles, aspectes com la convulsió social, l'esperit insubmís i altres esdeveniments que, a falta de trobar un nom millor, solen quedar etiquetades com a revolucions. L'exposició està coproduïda amb el centre Jeu de Paume de París —dirigit des de fa una dècada per la catalana Marta Gili—, on la mostra es va convertir en un dels fenòmens de la tardor. Després, viatjarà a Buenos Aires, Mèxic i Mont-real. La versió barcelonina inclou també 90 peces procedents dels fons del museu, “dotant-la d'obres que reflecteixen fets històrics, com la Setmana Tràgica, la Guerra Civil o les revoltes antifranquistes dels setanta”, afirma el director del MNAC, Pepe Serra.

L'exposició és una idea del filòsof i historiador de l'art Georges Didi-Huberman, que fa anys que imparteix un seminari amb el mateix títol a l'Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials (EHESS), a París. La mostra es va gestar entre els gasos lacrimògens de la plaça de la República, a la capital francesa, a tocar d'on viu Didi-Huberman. La primavera passada, mentre ultimava aquesta mostra, eclosionava allà el moviment Nuit Debout, que va ocupar places de tot França seguint el model del 15-M espanyol. No obstant això, l'exposició no és un acte de militància, ni a favor ni en contra d'aquestes petites revolucions, de les quals no n'examina la validesa ideològica. Se cenyeix a la funció de catàleg iconogràfic que resumeix el que tota revolta ha compartit fins ara. “No hi ha judici moral, no hi ha diagnòstic ni militància. El fet important en aquesta mostra és observar la representació que ha fet l'art i la forma de pensament que vehicula”, afirma Gili.

A l'origen de tot hi ha Goya. “Cada vegada que em plantejo un nou projecte, des de fa alguns anys, sempre parteixo d'ell. Goya marca el començament d'un pensament modern en la relació entre art i política. A partir de Goya, la imaginació agafa una funció política. La imatge adquireix una funció crítica”, explica Didi-Huberman, que ha inclòs els Desastres, Capritxos i Disbarats en la seva selecció per a la mostra. En aquest sentit, no hi ha revolució sense pathos. En un altre punt de la mostra, Didi-Huberman ha col·locat un dels seus documents més preuats, al qual va dedicar el seu assaig Imatges malgrat tot: les imatges dels forns crematoris de Birkenau, capturades per un dels presoners, un Sonderkommando. En un context impossible, aquest fotògraf anònim va executar una insurrecció simbòlica en forma de testimoni fotogràfic, com si fos una cosa superior a ell.

“A partir de Goya, la imaginació agafa una funció política”, assegura el comissari de la mostra, Georges Didi-Huberman

En termes antropològics, la mostra sembla descriure la revolta com un ritual d'abast universal. “Cada vegada que s'aixeca un mur, sempre hi haurà insurrectes per saltar-lo, tot i que només sigui a través de la seva imaginació”, conclou Didi-Huberman.