Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

“Els arquitectes anònims fan més mal que els estrella”

Ricardo Flores i Eva Prats, Premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura per la nova Sala Beckett, repassen la seva feina i expliquen la seva particular mirada sobre la professió

Eva Prats i Ricardo Flores, els flamants guanyadors de l’últim Ciutat de Barcelona d’Arquitectura.

Ricardo Flores (Buenos Aires, 1965) i Eva Prats (Barcelona, 1965) van fundar el 1998 l’estudi d’arquitectes Flores & Prats, després de l’etapa universitària que va continuar en l’estudi d’Enric Miralles, del qual van aprendre a mirar l’arquitectura, la seva actitud davant el treball i la importància del dibuix, tal com ells mateixos reconeixen. Fa una setmana van recollir el Premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura per la remodelació de l’antiga cooperativa obrera Pau i Justícia del Poblenou, que acull la nova seu de la Sala Beckett. El seu projecte per reubicar aquesta entitat teatral en una de les cooperatives més longeves (va estar en funcionament fins als anys vuitanta) i actives del districte es va imposar a quatre més, dos dels quals tiraven l’edifici a terra i en construïen un de nova planta, ja que no estaven obligats a respectar-lo. “Tirar-lo era acabar amb la memòria de molta gent”, asseguren. Malgrat que es va inaugurar al novembre i està gairebé a ple rendiment, segueixen lligats a aquest projecte. En unes setmanes s’inaugura el bar situat a l’antic economat, en què és més que visible la història d’aquest lloc, que va servir de punt de trobada de socis i veïns. “És el gran premi que et dona un edifici antic. No ens hauríem atrevit mai a plantejar un bar amb un sostre de cinc metres d’alçada com el que hi ha, que és tot un luxe”.

La nova Beckett pot sorprendre pel seu aspecte de ruïna en ús, un edifici que mostra, de forma més que evident, la història a les parets. “La ruïna és una oportunitat, però el repte més difícil és com actues sense treure la pàtina i els fantasmes que s’hi han anat acumulant. No volíem fossilitzar la ruïna, sí que fos útil, però sense imposar-se i que actués en equilibri amb el que és nou”. Durant una passejada per l’edifici fa la sensació que tot ha estat sempre com ho veiem ara. “Darrere del que es veu hi ha una observació i una reflexió molt gran. Vam estar tres mesos dibuixant. Sembla que no ha passat res i ha passat de tot. Això fa que el públic i els actors es trobin còmodes”.

El Edificio 111 realizado por Flores & Prats en Terrassa.

El projecte de la Beckett el van guanyar el 2011 i es va inaugurar el 2016, deixant en el camí un terç del pressupost. “Vam perdre superfície, no vam poder fer els soterranis per a magatzem, ni créixer per acollir sales d’assaig ni habitatges per a residents. Sap greu, sobretot per a la Beckett i el seu projecte”, expliquen.

El seu edifici està enmig del 22@. “L’important és ser capaç d’instal·lar les noves tecnologies en edificis que sempre han estat aquí, no demolir-los. La innovació també és tornar a donar vida a aquest edifici i que formi part d’un grup pioner i experimental com és la Beckett”. L’oportunitat que els va brindar l’edifici contrasta amb altres oportunitats perdudes. “Quan començàvem vam veure com es tirava al Casc Antic de Barcelona i això ens va marcar. El patrimoni no només és l’edifici, sinó tot el que passa al seu voltant. El que més ens agrada és la continuïtat; els cooperativistes i els seus fills segueixen entrant a l’edifici i estan encantats que s’hagi mantingut l’atmosfera. Això és al que la ciutat ha d’aspirar”. En aquest sentit, el seu edifici també és una icona. “No. És més un manifest i un posicionament. I sense ser pedants ni voler donar lliçons, estem dient com s’han de fer algunes coses”. Per sort, remarquen, ja no es parla tant de demolir. “La societat, el client i els arquitectes estan més preparats i conscienciats”.

Després del premi, asseguren viure un moment feliç, però aclareixen que “l’arquitectura està lluny dels ritmes de concursos i d’opcions que hi havia en començar, fa 19 anys”. Amb aquests concursos van poder fer habitatges públics com l’Edifici 111 de Terrassa; espais públics, com la plaça Pius XII de Sant Adrià de Besòs, o la nova Sala Beckett. “Hi ha molt poques opcions per a la quantitat de professionals bons que té aquesta ciutat. És una pena”, expliquen. “Abans senties que formaves part d’una estratègia global, encara que fossis d’un despatx menor. Ara, en no tenir recursos l’administració, no pot dirigir les estratègies i ho fan els promotors privats, de manera que les oportunitats són menors que quan vam començar”.

Malgrat l’eufòria del reconeixement, mantenen els peus a terra. “L’arquitecte ha de demostrar en cada projecte el que pot fer, sempre es parteix de zero. Encara que tinguis certa trajectòria, és igual de difícil aconseguir un projecte que per a un estudi que comença ara”. En el seu estudi treballen un total de deu persones. “Més no es pot controlar, i ens agrada supervisar i fer un seguiment de tot”.

Flores i Prats reivindiquen, per sobre de tot, la importància del dibuix. “És una forma de pensament, des de l’observació del lloc, el client, l’enginyer, la ciutat, tot entra en un dibuix, i això porta moltes hores, però també ens permet reflexionar”. Per això, al seu estudi, ple de maquetes, plànols, llibres, fotografies i, fins i tot, verges, no predominen els ordinadors i les sofisticades impressores. “Els ordinadors són una eina més, però nosaltres hem defensat sempre el poder pensar amb la mà. El cap i la mà tenen una relació molt forta; vas dibuixant el que penses, fas visible el que penses”. Són una rara avis. “Abans de la crisi, quan tot tenia un altre ritme i es feia molta porqueria, sentíem que sí, però ara s’entén més el que fem, és més comprensible el nostre ritme”. De fet, el 2014 van publicar un bell llibre que es diu així: Pensat a mà, en el qual recollien 20 dels seus projectes agrupats per afinitats.

El primer piso de la sala Beckett

Aquesta mateixa filosofia la porten a les aules, ja que imparteixen classes a l’ETSAB. “Fa uns anys semblava que el que et tocada era formar els estudiants per ser efectius en aquest món de velocitat. Però l’efectivitat l’aprenen al carrer, no a l’escola”.

Flores i Prats estan als antípodes de la imatge divina que envolta els arquitectes. “Ens encanta aprendre dels errors, arreglar el que no funciona. Els nostres clients saben que hi estem pendents”. De fet, la setmana passada van visitar l’Edifici 111 de Terrassa per coordinar la poda d’unes tipuanes “perquè estiguin presents en tot el pati comunitari i no perdin energia a sota”, expliquen. En aquest edifici d’habitatges socials es van emprar tan a fons en el programa tècnic com en el fet que els veïns creessin comunitat entre ells. “A l’estiu molts dels veïns es reuneixen per sopar i jugar al bingo”.

Quant a l’arquitectura icònica, defensen que aquests edificis, la majoria de vegades, són fruit de l’encàrrec d’un polític que vol alguna cosa diferent per a la seva ciutat. Però per a ells el problema no són els edificis icònics i els arquitectes estrella, sinó els que van amb poca cura amb l’arquitectura. “Hi ha més perill en els arquitectes anònims, sense autor, que destrossen la costa, els paisatges i el patrimoni i la ciutat, que no en quatre icònics que podem criticar més fàcilment. Però aquests arquitectes tenen molt d’ofici i són molt professionals”, asseguren amb fermesa.

Flores i Prats asseguren que s’emocionen amb els treballs “en els quals posa l’ànima” el modernista Josep Maria Jujol. Tots “molt vinculats al lloc on es construeixen”, i asseguren que no tenen una marca que els identifiqui: “Això ens porta a no poder repetir-nos, cosa que ens duria a cansar-nos i avorrir-nos. No havíem fet mai un teatre abans de la Beckett”.

La moratòria del pla d’hotels de Barcelona la veuen com una batalla entre David i Goliat. “Colau i el seu equip està intentant tenir temps per pensar les coses, però la pressió del món de l’hostaleria és molt fort i no li donen temps”. I defensen que “cal pensar una Barcelona per als barcelonins, no per als turistes”. Per a ells, asseguren, el turisme no és tant el problema en si com la globalització que sembla anar associada amb ell. “L’important és que el turisme convisqui amb la ciutat”, comenten. Són positius en el sentit que aquí no passarà com a la ciutat de Venècia, on els habitants tradicionals han acabat marxant fora dels canals. “Aquí la gent s’hi resisteix. Exemples com el de la Boqueria demostren que hi ha solució. Només cal un govern municipal com el d’ara que tingui temps i continuïtat. Colau perdrà algunes batalles, però guanyarà el final mentre pugui redirigir la tendència d’aquest turisme arrasador”, reblen.