Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Sagarra, un autor modern

És un plaer dels sentits llegir l’obra dramàtica sagarriana, pletòrica i artificiosa, bell espectacle de pirotècnia verbal

'La fortuna de Sílvia', de Josep M. de Sagarra, en la versió del TNC el 2016.
'La fortuna de Sílvia', de Josep M. de Sagarra, en la versió del TNC el 2016.

Als ulls d’avui, el teatre de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) pot semblar una antigalla sense gaire interès. L’edició crítica dels seus textos seguint la cronologia de les estrenes demostra, ben al contrari, la seva modernitat. Més enllà de l’aparença formal, tan variada, la dramatúrgia sagarriana té, com a substrat, una intenció mig encoberta, mig exhibida de pessigollejar la moralitat de l’època i de copsar les palpitacions més inquietants del seu temps. Tanmateix, sense que arribi la sang al riu, ni es qüestioni l’statu quo. Modernitat, doncs, limitada.

El volum sisè del teatre de Sagarra —en edició crítica a cura de Narcís Garolera, amb la col·laboració de Miquel M. Gibert i Eulàlia Mumbrú i vintè ja de l’Obra Completa— inclou tres peces més del seu corpus: La corona d’espines (1930), La perla negra (1931) i La priora del Roser (1931). Totes tres pertanyen a una etapa en què, si bé Sagarra ja era el dramaturg estel·lar que inaugurava temporada al Teatre Romea, encara no havia aconseguit trobar el punt dolç dels seus dispositius dramàtics de més èxit: L’hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) o La Rambla de les floristes (1935).

La corona d’espines, un títol de ressonàncies cristianes, gira al voltant de la redempció de Marta, mare soltera, subjecta al jou del senyor de Bellpuig, un fals aristòcrata en decrepitud. Més mundana, La perla negra se centra en la temptació de l’adulteri d’una dama inexperta, Maria Antònia, conjurada in extremis pels escrúpols morals del seu protoamant. De tirada més mística, La priora del Roser canta les excel·lències dialèctiques d’una heroica i audaç mare priora que defensa l’amor interclassista i la justícia cristiana per damunt de les imposicions i les conveniències nobiliàries o bandoleres.

TEATRE VI /LA FORTUNA DE SÍLVIA

Josep Maria

de Sagarra

Edicions 3 i 4 / Arola

574 / 96 pàgines

30,50 / 12 euros

A La corona d’espines, la doble moral d’una aristocràcia de per riure i d’una burgesia solsonina captivada per la pompa nobiliària contrasta amb els nous aires que bufen del nord, en temps de la Revolució Francesa. Ambientada a Barcelona, La perla negra satiritza les romanalles de l’aristocràcia barcelonina vuitcentista, capficada en els estarrufaments de saló i en els jocs patètics del galanteig i l’amor. Més reculada en els segles, La priora del Roser desemmascara la hipocresia, l’egoisme i la mala bava de la noblesa manlleuenca en temps del bandolerisme siscentista.

Sagarra embolica a cor què vols les trames amb amors il·lícits i trifulgues sentimentals rocambolesques, un punt pujades de to eròtic, que situa en difusos ambients senyorívols i temps remots. De tant en tant, engega lletanies de monòlegs per tocar la fibra de la galeria —ideals per al lluïment dels actors— en què els personatges es confessen a cops de cantarella i tendreses a flor de pell. Al final, després d’embullar bé la troca melodramàtica i remenar a ull escabrositats, arriba el desenllaç moralitzant, en què triomfa la bondat i l’amor veritables.

Tot un altre Sagarra resulta La fortuna de Sílvia (1947), una de les seves obres de la postguerra en què intentà desmarcar-se de la trampa de l’èxit del seu teatre més estereotipat i, sense deixar de ser ell mateix, obrir finestres més amples a la modernitat europea. El gran encert de la peça és el personatge de Sílvia, una vídua elegant i intel·ligent, que, des d’una vella mansarda d’una ciutat cosmopolita, assisteix estoicament a l’hecatombe de la Segona Guerra Mundial. Al cap i a la fi, la seva independència espiritual, feta d’humanisme i pacifisme, s’erigeix en una actitud ètica au-dessus de la mêlée —autojustificació del mateix Sagarra— davant de les atrocitats de les guerres.

En suma, és un autèntic plaer dels sentits llegir l’obra dramàtica sagarriana, tan pletòrica i tan artificiosa, un bell espectacle de pirotècnia verbal, un festival radiant de la paraula. Però, ai, deixa el regust agredolç de pensar què hauria pogut ser d’un Sagarra (o d’un Puig i Ferreter, un Vinyes, un Oliver, un Pedrolo o una Capmany) que hagués gaudit d’una escena catalana oberta plenament a la modernitat, amb un poder d’Estat al darrere, estable en termes econòmics, amb un públic i una crítica ben receptius... Un teatre cent per cent europeu, en una paraula.