Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

L’atracció de l’astúcia

L’astúcia de Jordi Pujol el va dur a oblidar que existia el somni republicà

Francesc Macià, el 14 d'abril de 1931.

Com si l’única garantia fos el dret al fracàs, el somni de la República Catalana no ha tingut gaire sort. La revolució de 1640 només va servir perquè l’astúcia de Pau Claris esdevingués un joguet a les mans del cardenal Richelieu i, després de posar el Principat sota la sobirania francesa —l’ànsia de la castellanofòbia juga males passades—, després de convertir Catalunya en un camp de batalla, i de perdre una part del seu territori septentrional a canvi de la Pau dels Pirineus, es va haver d’acceptar que el que convenia més era la recuperació dels privilegis existents abans del Corpus de Sang.

Més enllà de la declaració federalista del 1873, s’ha d’esperar que Francesc Macià, als 74 anys, aconsegueixi durant uns instants fer realitat el somni romàntic que devia començar a covar mentre bufava l’aire de la Renaixença, i que ja l’havia dut a imaginar, el 1926, que fàcil que podria ser, amb una expedició de voluntaris ínfimament preparada, envair Catalunya des de França i dir el que només va poder dir el 14 d’abril de 1931, una vegada Lluís Companys surt al balcó de la Generalitat i hissa la bandera republicana, la proclamació de “l’Estat Català, que amb tota la cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”. Com si anés improvisant amb astúcia, el mateix dia Macià encara va fer dues declaracions més: primer va dir que “l’Estat Català havia de ser una República Catalana” que col·laboraria en la creació d’una “Confederació de Pobles Ibèrics”; més tard, que la República Catalana seria un Estat integrat de la “Federació Ibèrica”. El somni només va durar tres dies: Macià es va trair i va pactar amb el Govern provisional de Madrid que renunciaria a les vel·leïtats republicanes a canvi d’un Estatut d’Autonomia. Però el nacionalisme és d’una voracitat insaciable, i el 6 d’octubre de 1934 Lluís Companys va tornar a sortir al balcó de la Generalitat per proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola: la conseqüència de la seva astúcia van ser una quarantena de morts, un govern empresonat, una autonomia enfangada i un ridícul devastador.

L’astúcia de Jordi Pujol el va dur a oblidar que existia el somni republicà i, més pragmàtic, es va conformar a difondre la idea que atacar-lo a ell era atacar Catalunya i fundar una cleptocràcia tan impune i feliç que algun dia potser esdevindrà matèria d’estudi pels futurs militars colpistes d’Àfrica o Sud-amèrica. Més cautelosa —o menys valenta— i no tan brillant com la dels seus predecessors, l’astúcia d’Artur Mas està a l’espera d’una sentència que l’absolgui o la condemni. Mentrestant, es pot especular sobre el caràcter de la de Carles Puigdemont, sobre la manera que triarà per immolar-se i cloure a la fi el procés.