_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

‘Sorelians’

És molt significatiu que l'argument de l'‘espoli fiscal’ hagi desaparegut del repertori independentista. No és perquè vulguin rectificar sobre aquesta fal·làcia, sinó perquè ja l'han convertit en un mite

En les seves Reflexions sobre la violència (1908), Georges Sorel va defensar la importància dels mites com a potents elements de mobilització social. Si una idea, afirmava, s'incrusta en les ments dels membres d'un determinat col·lectiu com a veritat revelada i de realització inevitable (independentment de la seva viabilitat), el mite així creat es fa indestructible, deixa de ser vulnerable a qualsevol crítica racional i adquireix una capacitat mobilitzadora extraordinària. En desenvolupar la seva teoria, Sorel pensava en la vaga general com a instrument per derrocar d'una vegada per sempre el capitalisme, però és clar que les seves possibilitats d'aplicació són innombrables.

Sense anar més lluny, els teòrics del nostre particular serial polític d'aquests últims anys ens han sortit molt sorelians, i la seva capacitat per generar mites sembla no tenir fi. La seva primera gran troballa va ser la de l'inexistent “dret a decidir”, succedani, com tantes vegades s'ha explicat, d'un dret d'autodeterminació que, en la seva interpretació internacionalment acceptada, seria de difícil aplicació a Catalunya.

Com aquest, algun altre dels nostres mites ha aconseguit un èxit de públic notabilíssim. Hi ha la idea que aquí hi ha un mandat democràtic per avançar cap a la independència com a resultat d'un suposat plebiscit que en realitat van perdre els que així ho van considerar (Antonio Baños dixit la mateixa nit del 27-S). O la que no ens deixen votar, quan des del 2010 a Catalunya s'ha votat en nou eleccions diferents (sense comptar el 9-N) i en cap d'elles, per cert, els partits inequívocament independentistes han pogut superar el 50% dels vots (ni han estat prop de fer-ho). O la que Catalunya seguirà a la Unió Europea fins i tot amb una secessió unilateral, malgrat que reiteradament els més alts representants de la UE han deixat clar el contrari (l'últim a fer-ho, el president del Parlament europeu). O la que la democràcia espanyola és pur simulacre pel fet de prohibir un referèndum que França, Alemanya o Itàlia tampoc autoritzarien.

Per no parlar del mite estrella: el famós i leganordià “Espanya ens roba”, i no de forma genèrica, sinó molt concreta: 16.000 milions d'euros cada any, ni un cèntim menys. De res ha servit que l'exconseller Andreu Mas-Colell hagi rebaixat la xifra a menys de la quarta part, o que Josep Borrell li tragués els colors en aquesta qüestió al vicepresident i conseller d'Economia en el memorable debat que van tenir a can Cuní uns mesos enrere. O que fa pocs dies, en una entrevista en aquest mateix diari, Ferran Mascarell, delegat de la Generalitat a Madrid, interpel·lat sobre si realment Espanya roba als catalans, afirmés: “És evident que a Catalunya també hi ha relats incorrectes. L'argument no ha de ser “Espanya ens roba”, sinó que l'Estat espanyol és ineficient i no ha tret rendiment de la solidaritat catalana al llarg dels anys”. Fins aquí podríem arribar. De l'atracament a la ineficiència, qualsevol observador neutral diria que hi ha un tros molt llarg.

És molt significatiu que l'argument de l'espoli fiscal pràcticament hagi desaparegut del repertori independentista. No ho ha fet, no obstant això, perquè els seus publicistes hagin reflexionat i hagin arribat a la conclusió que això de mentir és molt lleig. No, la raó és que ja no fa falta seguir martellejant aquest clau. El mite s'ha construït, ha estat interioritzat pels creients i ja no hi ha argument racional que pugui desmuntar-lo. En tot cas, si algun dia arribés la independència i algú preguntés pels milions, ja es veurà com es gestiona la frustració.

No sembla, no obstant això, que aquesta situació estigui en l'horitzó proper. Com a mínim si atenem a l'actitud d'Artur Mas en el judici pel 9-N, que mai s'hauria d'haver celebrat i que quedarà com un altre exemple de la calamitosa estratègia seguida pel Partit Popular en la qüestió catalana. Perquè, a veure, si la independència estigués realment molt a la vora i els qui impulsen el procés hi creguessin de veritat, quin sentit tindria una defensa purament tècnica —i mancada de l'èpica que s'havia exhibit un instant abans a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya—, per evitar una inhabilitació que només s'aplicaria en un Estat al qual després de l'estiu ja no hauríem de pertànyer?

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_