Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Maradona no juga, escalfa

L’argentí és avui una mina per a la premsa groga i, en canvi, fa mal d’ulls a l’esportiva

Maradona, en un partit de Boca el 2015.
Maradona, en un partit de Boca el 2015.

Maradona està considerat un dels millors jugadors de la història del futbol i ara se’l té com un dels pitjors ciutadans del món, una opinió que ha quedat confirmada després de la seva estada a Madrid amb motiu de la visita del Nàpols, rival de l’equip de Zidane a la Champions. Va semblar que anava begut a la sortida del dinar oficial al qual va ser convidat dimecres com a membre de la delegació italiana; la policia va haver d’anar al seu hotel per una discussió que va tenir amb la seva companya, i, com és costum, va deixar una frase lapidària després del seu habitual enfrontament amb els periodistes, aquesta vegada amb un de la Cope: “Acuérdate que si yo te pego mano a mano te estropeo”.

L’argentí és avui una mina per a la premsa groga i, en canvi, fa mal d’ulls a l’esportiva, segurament perquè només té sentit com a futbolista, presoner del gol que va marcar a Anglaterra a Mèxic 1986. La sensació que desprèn d’aquella jugada, síntesi de la seva carrera, és que no necessitava ningú per guanyar la Copa del Món. Hi va haver qui va escriure que si la Guerra de les Malvines s’hagués pogut resoldre en un camp de futbol, el vencedor hauria estat l’Argentina simplement perquè tenia Maradona. Al Barça se’l recorda sobretot pels gols, i especialment pel que va fer al Petit Maracaná de Belgrad contra l’Estrella Roja, i el del Bernabéu.

A Madrid va fer que Juan José quedés partit pel mig després de topar contra el pal abans d’empènyer la pilota a la porteria d’Agustín. El rival del Barça de Maradona no va ser el Madrid sinó l’Athletic de Clemente, una circumstància que va penalitzar en el currículum del jugador al campionat espanyol, i més després de la batussa que va liderar a la final de Copa que van guanyar els bascos amb un gol d’Endika. El pas de Maradona per Espanya ha quedat sovint reduït a una acció brutal, l’entrada de Goikoetxea sobre el davanter argentí el dia de la Mercè, festa major de Barcelona. Va estar-se més temps a la clínica, i també estirat al llit, que no pas al Camp Nou.

A vegades sembla que Maradona ni tan sols va jugar al Barça. I no només per les lesions sinó també per les malalties, alguna associada, pel que sembla, als seus vicis i a la necessitat de viure a Barcelona com si encara estigués a Buenos Aires. La ciutat el va tractar sovint amb indiferència, i el jugador va construir una paret humana amb gent del seu país, com si visqués d’esquena al carrer, distanciat de la gent, barallat amb la directiva, líder tribal al vestidor, necessitat d’afecte fins i tot al Camp Nou. La tendència és a recordar només les seves coses dolentes i no presumir mai que va ser jugador d’un Barça que aleshores també tenia un fora de sèrie com Schuster.

Tothom sap que l’addicció de Maradona a la droga va començar a Barcelona, un motiu més per esborrar qualsevol rastre del seu pas per la mateixa ciutat que ara presumeix de Messi. No hi va haver entesa entre el jugador i el Barça i, amb el temps, s’ha vist que la seva és una història de desamor, una trobada a deshora, un amor impossible reflectit en els seus escalfaments al Camp Nou. Mai un futbolista havia provocat tanta expectació abans dels partits com Maradona. Fins i tot l’anaven a veure els nens de la Masia. No hi ha metàfora millor per definir la seva estada a Barcelona.

Més que jugar, Maradona va escalfar al Barça per després triomfar al Nàpols. Un jugador tan excessiu necessitava una ciutat molt excessiva: Nàpols va complaure i ha complagut Maradona, fins i tot amb tots aquells desitjos que tan descrèdit provocaven i provoquen a Barcelona. Ningú del Nàpols ha sentit vergonya de Maradona. A una banda hi ha identificació i a l’altra, distanciament. A Barcelona, quan hi va, sempre sembla que passi de llarg o estigui de pas, com si ningú sabés qui és o no en volgués saber res, només atret pel periodisme que busca el conflicte, o millor si pot ser l’escàndol, ja que qualsevol imatge dona per fer un programa, com s’ha vist ara a Madrid.

Maradona no té cap gràcia sense la pilota, raó de més per recordar la seva figura de futbolista, sobretot del Barça. Així és que cada cop que apareix per Barcelona o per Madrid recordo els seus gols, a vegades amb un tango de Gardel, d’altres amb la cançó de Calamaro, sovint amb aquell silenci fúnebre que es va fer aquella nit de la Mercè al Camp Nou quan el culer va saber que amb ell no guanyaria mai la Lliga. Maradona sempre va escalfar al Barça.

MÉS INFORMACIÓ