Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Cartes de més a prop

L’altre costat

No negaré que El crit és una obra potent, que esborrona, on les formes projecten desesperació, pànic, abisme

'El crit', de Munch.

Escriu Eugeni d’Ors: “Por, jo mai no n’he experimentada, en presència d’una obra d’art”; més endavant, però, rectifica: “Mento. Una vegada, només una vegada, m’he vist en semblant tràngol”. El crit, del pintor Edvard Munch, fou l’excepció. Obra que té moltes versions, l’original de les quals és un oli i tremp sobre cartó que es pot veure al Nasjonalgalleriet d’Oslo. D’Ors no va veure l’original, sinó una litografia, en blanc i negre. “Aquesta imatge m’ha fet por”, diu.

No negaré que El crit és una obra —en litografia, en pintura, tant fa— potent, que esborrona, on les formes projecten desesperació, pànic, abisme. Una obra tan peculiar en la història de l’art que ha esdevingut icona, i que, com altres obres icòniques, ha sigut víctima de banalització. Des de les frívoles versions estampades en seda del sobrevalorat Warhol, fins els centenars de milers de nines inflables, inspirades en la figura central del quadre, que va vendre un tal Fishbone, hi ha tota classe d’objectes —tassons, samarretes, clauers...— que aigualeixen el verí capaç d’angoixar D’Ors i tota persona encara sensible.

Coneixia, D’Ors, l’obra d’Alfred Kubin? M’ho pregunte perquè, sense rebaixar mèrit a Munch, crec que, a l’hora d’inquietar, de pertorbar, de fer por, Kubin, amb els seus dibuixos i gravats, és el número u. Igual que Munch, fou carn de sanatori. Llegint la seua autobiografia, un comprèn per què feia aquells dibuixos terrorífics. Conta com, en morir la mare quan ell té deu anys, el pare agafa el cadàver al braç i, desesperat, el passeja, bramant, amunt i avall del dormitori. Parla, també, de coses que “despertaven en mi una ardent curiositat”, i afig: “per exemple els cadàvers”. L’adolescent Kubin ajuda voluntàriament l’enterrador del poble a traure del llac els cossos en descomposició dels qui s’hi ofeguen, freqüenta escorxadors “per a observar la seua feina amb detall”, cria serps i tota classe de cucs en gàbies, intenta matar-se damunt la tomba de sa mare, però li falla la pistola rovellada que havia fet servir.

Havent sigut abandonat pel pare i per altres familiars, Kubin diu: “Em trobava sol, no era res, no tenia res”. Ací s’equivoca. Tenia un tresor: talent per al dibuix, i el desenvolupa abocant sobre papers els monstres que l’habiten i que deambulen per les circumvolucions del seu cervell, i aconsegueix fer-se un nom. Coneix Munch, de qui diu: “Era un home inabordable, original, i solament sota els efectes de l’alcohol deixava veure la seua cordialitat”. Kubin, lector fascinat per Schopenhauer, va escriure, ell mateix, una novel·la —“una història extravagant”— intitulada A l’altre costat. Entre les obres literàries que il·lustrà, hi ha Josafat, de Prudenci Bertrana, “apassionant i captivador relat que m’inspirà nombroses composicions”.

Alfred Kubin, escassament conegut, fou una espelma que es consumí per il·luminar-nos escenes terribles de l’altre costat, de la part més fosca de l’existència. Aquella que no volem veure, aquella que, com deia D’Ors, fa por.