Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Més sobre els premis literaris

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’ha donat més per la fidelitat a la causa catalanista que per motius literaris. Millor anomenar-lo “Matrícula d’Honor en Patriotisme"

Juan Marsé, com a jurat del Premi Planeta.
Juan Marsé, com a jurat del Premi Planeta.

Una periodista vinculada a aquest diari hi publicava, dissabte passat, un bon reportatge sobre el destí en què han anat a raure els premis literaris en llengua castellana. El reportatge oferia, entre d’altres, el testimoni de Juan Marsé, premi Planeta l’any 1978, que es va prendre la molèstia, dilluns passat, d’explicar fil per randa els esdeveniments que el van portar a dimitir com a membre del jurat del mateix premi que ell havia guanyat força anys abans. Ara només cal fer una síntesi general de l’assumpte, que consisteix en tres atestacions: els premis literaris els sol donar l’editor, i no el jurat; els premis es donen a persones que garanteixen unes bones vendes no per la qualitat dels llibres que presenten els escriptors, o que se’ls han prèviament encarregat, sinó per la seva notorietat com a personatges públics, sovint dels medis audiovisuals, i, per fi, com menys diners s’ofereixen en un premi literari —com els Anagrama—, més solvent és la tria del guanyador i més ajustada a qualitat.

Hi havia, però, una cosa en la qual no incidien ni el reportatge ni l’article de Marsé esmentats. Això és que a Catalunya les coses no van d’una manera diferent. Ara podria hom esplaiar-se en el fet que s’hagin donat uns quants Premis d’Honor de les Lletres Catalanes a persones que no són exactament del camp de les lletres i, sobretot, que aquests premis s’hagin donat molt més per la fidelitat dels honorats a la causa catalanista que pels mèrits literaris, o de l’ordre que sigui, que ostenten els guanyadors. No cal reincidir en l’exemple de Josep Pla, mai honrat pel fet que, malgrat ser un dels homes de lletres més importants de la Catalunya del segle XX, va ser també un aliat de la causa franquista, com sap tothom. Això, vist a l’engròs, determinaria que la meitat de la població catalana quedaria automàticament exclosa d’aquest premi encara que sorgís un nou Virgili, Dante o Goethe federalistes. Fora millor anomenar aquest guardó “Matrícula d’Honor en Patriotisme”.

Aquest article no té el propòsit d’entrar en detalls, encara que seria molt just lloar els premis literaris —a Catalunya n’hi ha aproximadament un per mil habitants, cada any— atorgats amb coneixement de causa i amb un jurat autònom i responsable, com ara el Crexells, i d’altres. Aquest últim premi, en l’edició passada, no va considerar prou valuosa una novel·la d’una autora marroquina-catalana, encara que el personatge desperta les passions dels catalans que, amb un somriure de satisfacció, veuen com els africans o els habitants d’Islàndia parlen un català més correcte que els nostres homes de la televisió, i els exalcen.

Ens limitarem a afegir un exemple similar al de Marsé. El 1982, jo formava part del jurat del premi Sant Jordi de Novel·la —pagat en aquell temps per Joan B. Cendrós—, en companyia de Joan Oliver, Joan Triadú, Josep Faulí i algú més que no recordo. Cendrós, s’ha de reconèixer, confiava en el bon criteri del jurat i mai no es va immiscir en la seva decisió final. Tot el que vam llegir era tan mediocre —cosa que continua passant, amb les excepcions que són del cas, perquè un país tan petit no pot donar cada any mil jacintsverdaguers, mil joaquimruyres o mil victorcatalans, encara que l’ensenyament de la llengua ho hauria de permetre—, que el jurat va decidir premiar un noi de disset anys, Toni Pascual, amb un comunicat públic en què es definia el gènere novel·la, i l’afirmació que en aquella edició del premi tot era molt fluix, cosa que només podia acceptar-se en un candidat tan jove, no en un adult. Va haver-hi un escàndol fenomenal. D’una banda, Triadú afirmava que, un any que el premi va quedar desert, un furibund que si no és mort deu ser ultraindependentista, el va agafar per les solapes amb la intenció d’esbatussar-lo per poc patriota; d’altra banda, el redactat que va firmar tothom —encara que el vaig escriure jo, amb l’aquiescència de la resta del jurat— especificava les virtuts d’una bona novel·la per dissuadir tots els afeccionats que s’atreveixen a escriure’n sense manies. Una pàgina d’Internet compta només 18 escriptors al segle XV català —el millor de la nostra història literària— i 252 (!) al segle XX, uns quants poc solvents, molts completament anònims.

La Capmany es va enfurismar en un article periodístic, i com ella molta gent. En Faulí, Déu el tingui a la glòria, va manifestar, amb covardia, que el culpable de tot plegat era un servidor. Triadú no em va retirar l’amistat; amb Joan Oliver es va fer més ferma. Les conseqüències de tot plegat van ser dues coses: la primera em sap greu; la segona, gens. Toni Pascual, amb humilitat, degué pensar que no podia escriure més bé del que havia fet amb el seu llibre guanyador, Christian, i no va escriure quasi res més; la segona va ser que un servidor va jurar solemnement —davant d’una Ilíada, un Tirant i el Quijote— que mai més formaria part d’un jurat literari en què entrin en joc consideracions polítiques o mercantils per damunt de les estrictament literàries.

MÉS INFORMACIÓ