Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
JOAN B. CULLA. Historiador

“Colau és qui està més a prop de ser una líder de la talla dels vells temps”

L'historiador dissecciona en un assaig la mutació del sistema de partits a Catalunya després de la irrupció del sobiranisme

 Gianluca Battista

ERC amenaça l'hegemonia sobiranista de CDC, sigles mutades a PDECat després del cas Pujol. Ciutadans ha fagocitat el PSC i el PP i és la principal força de l'oposició. La CUP s'ha erigit en partit clau en el procés independentista. Unió ha saltat de la Cambra i va camí de la liquidació, mentre que Iniciativa s'ha diluït en Sí que es Pot. L'historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952) dissecciona aquests casos en El tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible (Pòrtic).

Pregunta. El cas Vidal és un símptoma dels efectes del “tsunami” que vostè analitza?

L’historiador ha publicat l’assaig  “Tusnami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible”

Resposta. És un símptoma menor, no rellevant. Santiago Vidal és algú aliè a la política, amb el que això representa de desconeixement del sistema. Els paracaigudistes en política tenen aquest risc, però fitxatges d'aquest tipus, n'hi ha hagut sempre, encara que amb el procés han augmentat.

P. I el cas Pujol, és una qüestió de l'anterior règim de partits?

R. El cas Pujol és una altra cosa: la manifestació extrema d'una de les tres causes que provoquen el tsunami: allò que els enginyers anomenen la fatiga de materials, la deterioració progressiva del règim nascut entre 1977 i 1980. És el màxim exponent perquè és un assumpte de conductes poc ètiques però que no afecten un ministre o un conseller, sinó algú que havia estat durant 30 anys el líder polític, l'ideòleg, el cartell electoral, qui deia què estava bé i malament… i els efectes són atòmics. El cas Gürtel és molt important, però no afecta el cor del que representa i ha representat el PP a Espanya en els últims 40 anys. Pujol era el paradigma i símbol d'una determinada forma d'entendre el món.

P. A més d'aquesta fatiga de materials quins altres factors han acabat amb el mapa polític nascut amb la Transició?

El canvi obeeix a tres causes: el desgast; la crisi econòmica i el procés independentista"

R. La crisi econòmica i el procés independentista, que per si sol no ho pot explicar tot.

P. Però aquest canvi que vostè analitza és una anomalia?

R. Que un sistema polític es desgasti és normal, l'excepcional és la confluència dels tres factors que expliquen el que ha passat ara.

P. Com ha estat possible que el vector nacional s'hagi imposat al vector social en la dinàmica política coincidint amb la crisi econòmica més gran des dels anys 30 del segle passat?

R. El sistema català sempre ha estat diferent, perquè a més de l'eix esquerra-dreta també existia el catalanisme-espanyolisme. Quan l'eix catalanisme-espanyolisme s'ha transformat en independentisme-unionisme, la frontera es fa més profunda i ja no es pot tenir un peu a cada bàndol. El PSC, per exemple, durant molts anys va tenir un peu a cada bàndol i aquesta va ser una de les claus del seu èxit. Fins que el procés no tingui un desenllaç, a curt termini la divisòria esquerra-dreta serà complicada.

Ha desaparegut Unió; Convergència ha canviat de nom; el PSC ha estat jibaritzat; i ICV s’ha eclipsat i ha sorgit el fenomen dels comuns

P. La sortida de Mas forçada per la CUP és la gran manifestació del canvi de mapa polític?

R. Sí, n'és una.

P. Podria enumerar cinc manifestacions més del tsunami?

R. La desaparició d'Unió Democràtica; que Convergència s'ha vist obligada a canviar de nom i intentar fer oblidar que es van anomenar Convergència i que mai van tenir res a veure amb Jordi Pujol; la jivarització del PSC; l'eclipsi definitiu, al meu entendre, d'Iniciativa per enfilar-se a l'onada i no veure's atropellada a costa de diluir la seva personalitat; i el fenomen Comuns amb tota la seva provisionalitat. Algú s'imaginava que Ada Colau seria alcaldessa de Barcelona fa cinc anys? I el que succeirà, perquè el paisatge encara no s'ha recol·locat del tot.

P. Els partits acumulen deu anys sense grans lideratges. Colau es pot vincular amb els lideratges clàssics del passat?

La indefinició pot llastrar els comuns però l’ambigüitat sempre ha estat un avantatge. El PSC  i CiU van ser mestres"

R. Els lideratges clàssics corresponien a una altra època. En aquests moments Colau és qui està més a prop de ser, en un futur a mig termini, una líder de la talla, de la consistència, de la durabilitat dels líders dels vells temps. Entre altres coses perquè té una plataforma magnífica, que és l'alcaldia de Barcelona.

P. N'hi ha d'altres?

R. És complicat. Colau emergeix en un espai nou en el qual no ha hagut de competir amb ningú. En altres espais polítics és difícil perquè el tsunami ha estat devastador no només per a les sigles i les quotes electorals, sinó per als lideratges. Si Carles Puigdemont hagués mostrat ambició de continuar podria ser-ho, però en no presentar-se genera al PDECat un problema seriós, perquè no hi ha una reserva de líders en condicions. I Oriol Junqueras, que va debutar en política fa relativament poc temps, també pot ser-ho. No és una figura erosionada pel passat.

P. La indefinició dels comuns sobre el referèndum pot frustrar el lideratge de Colau?

Culla, en un moment de l'entrevista. EL PAÍS

R. La indefinició pot llastrar el projecte dels comuns. L'ambigüitat en política ha estat més un avantatge que un inconvenient. Tant CiU com PSC han estat mestres de l'ambigüitat. Pujol seria un premi Nobel de l'ambigüitat si existís el guardó. El problema és que amb l'eclosió del procés el temps de les ambigüitats s'ha acabat, de moment. Els comuns intenten conrear-la, però és molt difícil.

P. El que no és indefinit és ERC en la seva intenció de ser la força hegemònica del sobiranisme.

R. L'objectiu d'ERC, des de temps de Carod-Rovira, ha estat intentar absorbir una bona base muscular de CDC. Ho va intentar el 2003 i el 2006 amb la fórmula de portar-la a l'oposició i quedar-se amb les seves xarxes clientelars. Així creien que CDC duraria poc, però va resistir i el 2010 va guanyar. Un dels mèrits de Junqueras és entendre això i entendre que la tàctica bona no és enfrontar-se a CDC sinó abraçar-la i governar amb ella. Així és més fàcil presentar-se com a hereu.

És grotesc pensar que Tv3, que té l’audiència que té, pugui capgirar la raó del 50% dels catalans”

P. Vostè creu, com assenyala una enquesta de Societat Civil Catalana, que TV3 ha derivat cap a l'independentisme?

R. És grotesc pensar que TV3, que té l'audiència que té, pugui capgirar la raó del 50% dels catalans. TV3 ha anat reflectint gradualment l'evolució de les franges centrals de la societat catalana.

P. És possible que en un mapa amb set partits al Parlament com l'actual pugui crear-se un partit catch all, com pretén el PDECat?

R. Com a objectiu està molt bé, però objectivament és molt difícil. Per al PDECat i per a ERC, que també aspira a això.

MÉS INFORMACIÓ