Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Fontana, la pel·lícula del segle XX

“Han guanyat la contrarevolució, els rics”, diu en una entrevista l’historiador, que publica ‘El siglo de la revolución’, lúcida i realista anàlisi del món des de 1914

L'historiador Josep Fontana.
L'historiador Josep Fontana.

Josep Fontana i Lázaro (Barcelona, 1931) és un dels ciutadans d’honor de la república de les lletres, engendrat, alletat i, gairebé, sepultat (pels bombardejos feixistes) a la llibreria familiar del carrer dels Boters de Ciutat Vella de Barcelona. Fontana és una biblioteca ambulant en una triple dimensió: com a lector, editor i escriptor. L’historiador català viu més influent en la historiografia espanyola ha passat en aquesta darrera dècada —un cop despullat de la túnica i el birret acadèmic— del segle XIX al XX i el XXI, de la història econòmica a la història política, del manual universitari al relat d’alta divulgació. Res de nou: segueix el camí dels seus mestres Jaume Vicens Vives (que va passar de Ferran el Catòlic als Industrials i polítics del XIX i l’assaig contundent de Notícia de Catalunya) i Pierre Vilar, que va passar de la Catalunya dins l’Espanya moderna a La Guerra Civil Espanyola del 1936-1939.

Ara Fontana ens obsequia amb un altre llibre d’Història universal, El siglo de la Revolución. Una historia del mundo desde 1914 (Crítica), de regust enciclopèdic, on el motor continua sent la lluita de classes, si més no, la lluita entre la cobdícia (els diners no embafen) de l’1% i la vida decent del 99% restant. Un llibre que neix d’una cultura escrita que no deixa de ser, comptat i debatut, un homenatge permanent al seu pare, que als sis anys li va regalar els cinc primers llibres de la seva biblioteca i que, després d’una llarga vida, s’han multiplicat per deu mil, dels quals va fer una donació generosa de 35.000 a la UPF i 15.000 continuen farcint les parets i les habitacions del seu pis del Poble-sec. El seu pare, de segur, n’estaria ben orgullós.

Pregunta. Recordo de l’època d’estudiant un llibre seu de la col·lecció “Ariel quincenal”,titulat Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1981), que llegíem amb fruïció. Era marxisme pur, si més no el que pensàvem que era el marxisme. El títol explicita molt bé la tesi: és l’economia el que determina el canvi polític. Ara sembla que és a l’inrevés, són els factors polítics/ideològics els fonaments del canvi, no?

Resposta. Jo he sigut un historiador econòmic, per dir-ho d’alguna manera, per raons burocràtiques. A mi sempre m’ha interessat la visió d’una Història que ho abracés tot i, per tant, també del poder polític. I el que és fonamental: només a partir de la política es pot aspirar a recuperar una dinàmica que torni a fer possible els avenços en la conquesta de la llibertat i la igualtat.

P. Història política salpebrada de notes culturals i farcida de dades econòmiques. Tanmateix, amb absències prou importants, com les referides a la demografia, el canvi climàtic, la ciència (tant els canvis tecnològics com la recerca biomèdica), la religió, el paper de les dones...

Clinton s’associa a la traïció de la socialdemocràcia, compartida amb Blair i González”

R. Sí, m’interessava subratllar els canvis culturals, principalment després de la Primera Guerra Mundial i els de la dècada dels seixanta, que em semblen d’una transcendència extraordinària. Del canvi climàtic i el seu impacte demogràfic en parlo en els darrers capítols, quan faig referència a l’explosió demogràfica africana. L’any 2100 Nigèria tindrà més habitants que Europa i els fluxos migratoris seran inevitables. Les absències que esmenta hi són, certament, però jo volia explicar els canvis polítics arreu del planeta i, cregui’m, només per fer això ja em faltava més paper. Em vaig plantejar suprimir l’extensa relació bibliogràfica, però crec que les afirmacions que feia, algunes de gruixudes, havien d’anar acompanyades del suport bibliogràfic corresponent. Fins i tot, per a aquells que podrien pensar que aquest és un llibre volgudament antiamericà, calia explicitar que el 80% de les fonts utilitzades són nord-americanes. De fet, en l’estructura del llibre la presència dels Estats Units és abassegadora, amb les presidències nord-americanes com si fossin les èpoques imperials dels emperadors romans.

La contrarevolució sindical

P. Ara que parla dels presidents nord-americans, en el llibre és molt crític amb els presidents demòcrates Jimmy Carter (diu que amb la presidència de Carter es va reactivar la Guerra Freda, amb la qual cosa Reagan tan sols va continuar el camí traçat pel seu antecessor) i Bill Clinton, que va ser qui va obrir la porta a la desregulació financera d’unes entitats que van passar del negoci tradicional comercial a inversions especulatives.

R. Carter té una responsabilitat molt greu, ja que comença la seva presidència (amb una majoria demòcrata tant a la Cambra de Representants com al Senat) trencant l’aliança tradicional del partit demòcrata amb els sindicats. Al llibre faig esment d’un document prou revelador en el qual un dirigent sindical de l’automòbil (Douglas Fraser), en la seva carta de dimissió d’un organisme de conciliació d’interessos entre empresaris i treballadors, denuncia la patronal per endegar unilateralment la guerra de classes contra els treballadors trencant el pacte tàcit de negociació, que va possibilitat el període més llarg de creixement econòmic i benestar social, però va exigir l’eliminació dels sindicats. Carter és avui conegut per les seves missions humanitàries i les denúncies de la corrupció del sistema electoral i polític nord-americà, però aleshores va girar l’esquena als treballadors.

El cas de Clinton s’associa a la traïció de la socialdemocràcia compartida amb altres dirigents, com Tony Blair i Felipe González. A Clinton se li pot retreure el que deia vostè sobre l’inici de la barra lliure dels negocis de la banca, però també d’haver disminuït els serveis socials i haver construït més presons que ningú.

P. Ja que parla del sindicalisme, quan analitza el New Deal diu que la petja més important no va ser la intervenció de l’estat en l’economia, sinó l’enfortiment de les organitzacions col·lectives democràtiques i, molt especialment, el moviment sindical, que va multiplicar per cinc els seus afiliats.

R. La força sindical era tan imponent que fins i tot el president Eisenhower no va fer cas dels cants de sirena dels empresaris que li demanaven mà dura contra els sindicats, tot dient que això seria un suïcidi polític per als republicans.

P. De fet, quan parla del maccarthisme no esmenta Els 10 de Hollywood, ni tan sols el seu estimat Dashiell Hammett, i subratlla com la fúria de la cacera de bruixes s’acarnissà amb el moviment sindical. El sindicalisme és la darrera trinxera per fer front a la contrarevolució?

R. El sindicalisme és una eina imprescindible que necessita alhora una complicitat amb el poder polític. Avui, que estem en ple domini de la contrarevolució, les taxes d’afiliació sindical estan sota mínims. L’afiliació a les empreses privades nord-americanes és del 6,7%. El 2015, a la Gran Bretanya es produí el nombre més baix de vagues des de 1893, data en la qual comencen els registres. Les reformes laborals, com la de casa nostra, van dirigides a bandejar la negociació col·lectiva i, per tant, el paper dels sindicats. En aquest sentit, m’ha semblat oportú dedicar més espai al sindicalisme que, posem per cas, a la història del cinema. Al llibre Por el bien del Imperio parlava força del cinema, però estava escrit el 2008. Amb l’esclat de la crisi i la perspectiva actual que això no és un parèntesi i que va per llarg, et canvia la perspectiva de les coses i fas més atenció a allò que és fonamental. I un dels temes fonamentals és la degradació del mercat laboral.

P. El sindicat no tan sols és una eina de mobilització sinó de socialització, de consciència de classe...

La conclusió és terrible: el gran culpable de la crisi de l’Iraq va ser el fanatisme religiós de Bush”

R. El sindicat és fonamental per a la vida dels treballadors, que adquirien una visió comuna de les coses, de valors com la solidaritat i la formació cultural a través de la premsa obrera o el teatre. Molts sindicats han endegat polítiques d’habitatge, cooperatives de consum....

La Guerra Freda

P. Tony Judt creia que la Guerra Freda s’ha estudiat només des de l’òptica nord-americana i, en aquest sentit, criticava l’afirmació del també historiador John Lewis Gaddis, que va dir: “La Guerra Freda la va guanyar el bàndol correcte”.

R. Per a mi han estat molt importants els diaris de l’historiador Anatoly Chernyaev, assessor de Gorbatxov, dipositats a la Universitat Georges Washington, perquè reflecteixen amb lluminositat el rerefons de la Guerra Freda en les elits de l’URSS. La naturalesa de la Guerra Freda era derrotar el comunisme i garantir l’expansió de “la lliure empresa”. I es basava en dos factors. Primer, la utilitat de mantenir l’adversari en una tensió constant i una costosa cursa d’armaments. Segon, generar una por que, al mateix temps, generés un consens entre els aliats. La gran fal·làcia és la pretesa política d’agressió de l’URSS, que no va existir mai, per voluntat pròpia i manca de recursos. Stalin no va posar cap impediment a la reunificació austríaca i tampoc tenia cap prevenció respecte una Alemanya reunificada, això sí, neutral i desarmada. Els Estats Units necessitaven que els alemanys paguessin la defensa europea. De fet, la Comunitat Econòmica Europea és la plataforma per integrar Alemanya a l’Europa Occidental. Cosa que als francesos els va costar de pair. D’altra banda, Stalin confiava cegament en la superioritat del socialisme i, per tant, en la victòria final arreu del món.

P. Afirma amb rotunditat que la Guerra Freda va acabar el 1989. Era previsible la desaparició de l’URSS el 1989?

R. No, però les errades de Gorbatxov el van conduir a un carreró sense sortida. L’exemple contrari el tenim a la Xina, on el règim comunista va sobreviure sense canvis en el model polític (amb repressió a Tiananmen inclosa), però amb un altre tipus de reforma econòmica basada en la descentralització i el consum.

L’era de la desigualtat

P. Eric Hobsbawm afirmà que no fou l’atac terrorista de l’11 de setembre del 2001 el que va canviar el món, sinó la decisió del govern dels EUA que fos així. Aquell dia el president Bush va anunciar que aquells atacs ho canviaven tot i, amb aquesta declaració, realment tot va canviar.

R. Acaba de sortir un llibre d’un exagent de la CIA, John Nixon (Debriefing the President), que revela els interrogatoris de Saddam Hussein, que no tenien res a veure amb tot el que es deia sobre l’Iraq, començant per les armes de destrucció massiva. De fet, Saddam estava capficat en l’escriptura d’una novel·la. He arribat a una conclusió terrible: el principal culpable de tot plegat fou el fanatisme religiós del president Bush, que creia de debò en una missió per fer realitat una mena d’utopia cristiana. Una dèria que treia de polleguera els seus aliats europeus; fins i tot el president conservador francès, Jacques Chirac, li va girar l’esquena. El director de la campanya presidencial i principal assessor de seguretat de Donald Trump és Steve Bannon, un catòlic integrista que està conspirant amb els cercles conservadors del Vaticà per fer fora el Papa Francesc.

P. Al llibre sembla que li interessin més les conseqüències que les causes de la crisi econòmica actual. Posa l’accent en la degradació del treball (laboral, salarial, social), l’aparició dels treballadors pobres i una usura sense aturador en els petits préstecs.

R. La contrarevolució no significa tan sols rebaixar els costos salarials i socials, sinó també l’evasió i l’elusió fiscal dels empresaris, que cada cop disminueixen la seva participació en els ingressos públics. El problema ja no és tan sols la gent que no té feina, sinó que la feina que es genera no garanteix una vida decent. Allò que se’n diu treballadors pobres. I, a tot això, cal afegir la disminució de les prestacions socials.

P. Fa uns anys, el polític d’ICV Joan Herrera va escriure un llibre amb el títol Quanta desigualtat pot suportar la democràcia?...

R. Depèn del concepte que tinguem de democràcia. Si per democràcia ens referim al sistema polític actual, sense cap tipus d’alternativa global seriosa, la desigualtat pot continuar creixent. I compte, l’alternativa al sistema pot venir de l’onada d’extrema dreta que emergeix arreu.

P. Ha guanyat la contrarevolució?

R. Sí. Han guanyat els rics, tal com deia Warren Buffet: “La lluita de classes existeix i anem guanyant nosaltres”.

P. I el proteccionisme actual?

R. Els Estats Units viuen una contradicció interna molt profunda, i veurem com es resolt. D’una banda, la majoria del poder executiu i legislatiu és a les mans dels que defensen els interessos del capital financer i de les empreses extractives de recursos (petroli, carbó...) orientades al mercat intern. De l’altra, hi ha els interessos de les indústries deslocalitzades, per a les quals la immigració és fonamental, com ara Apple o Google. Ho podríem resumir, a grans trets, en la pugna entre Wall Street i Silicon Valley. D’altra banda, caldrà estar amatents a l’evolució de l’Acord Transpacífic de cooperació econòmica (TPP), ja que la retirada dels Estats Units pot donar un gir imprevist, tot situant la Xina en una posició central al Pacífic, quan l’objectiu de l'Administració Obama era precisament l’aïllament de la Xina. Per tant, res de proteccionisme. Estem en un moment de canvis accelerats i caldria ser prudent per veure quines seran les actituds i els resultats. Les actituds poden ser unes, i els resultats, uns altres. Per exemple, les elits britàniques no volien el Brexit, sinó canviar les regles en un sentit més favorable de permanència en la Unió Europea i el mercat únic. Per això va dimitir Cameron.

P. El món d’ahir de Stefan Zweig era l’ordre burgès, liberal i democràtic. El seu món d’ahir és la revolució? Necessitat o enyorança de la revolució?

R. És difícil enyorar una cosa que no es va consolidar mai. La meva generació va créixer després de la Segona Guerra Mundial amb el convenciment que les coses podrien canviar i millorar indefinidament. Vint anys després, ens vam adonar de l’engany. A Espanya, la dictadura el va mantenir, l’autoengany. Caldria definir molt millor el que entenem per socialisme i, potser, concentrar les nostres forces en demandes més modestes però necessàries, com ara una democràcia més participativa. En aquest sentit, miro amb esperança tots aquests moviments que surten des de baix i que expressen demandes col·lectives. Espero que la veu dels treballadors torni a ser escoltada i respectada i que siguem capaços de fer front al gran problema global de l’empobriment.

Una autobiografia útil

P. Després del repte de posar cullerada al segle XX, cal esperar que, tal com va fer Hobsbawm, fet i fet, a la mateixa edat que vostè té ara, ho complementi amb la seva autobiografia.

R. No, de cap manera. No crec que les meves memòries siguin de cap interès per a ningú. De fet, les memòries són un dels gèneres literaris de ficció més estimulants, sobretot quan es confronten amb les que diu un altre sobre els mateixos fets. No crec que m’hagi de justificar de res, jo.

P. No li parlava de memòries, que Hobsbawm circumscriu als polítics i els grans personatges públics, sinó d’autobiografia intel·lectual, de la formació d’un historiador, que convé explicar, si més no, per vindicar la centralitat dels historiadors en la conversa pública.

R. Els historiadors s’han refugiat en el món professional i acadèmic —tot sovint només parlen entre ells— i han perdut de vista la societat i el carrer. És cert que he escrit coses de caràcter autobiogràfic, una que vaig fer a Girona amb el títol Ofici d’historiador. També hi ha un llibre editat a Xile amb converses amb mi. Hi ha coses disperses que hauria de recollir... No ho sé. Ara voldria tornar amb alguna cosa de la primera meitat del XIX si puc sobreviure a la promoció d’aquest llibre. Deixem passar un temps...

Quan s’aixeca de la cadira, Fontana deixa anar que ha escrit 149 pròlegs. Els pròlegs de Fontana, de segur, donen per conèixer la seva trajectòria com a historiador, les tesis que ha dirigit, els que l’han tingut com a referent historiogràfic, els lligams establerts amb altres historiadors, el ventall d’aspectes sobre els quals ha escrit... Un llibre útil, com tots els seus.

10 xifres que van trasbalsar el món

Josep Fontana escriu, com sempre, amb rigor, amenitat i, quan convé, posant el dit a l’ull, amb un text embolcallat en un centenar de pàgines de bibliografia de temes útils per saber-ne més i amb unes notes a peu de pàgina (no bibliogràfiques, sinó més aviat falques que traven el discurs) per sucar-hi pa. Vet aquí una mostra de deu:

En la Primera Guerra Mundial van perdre la vida 10 milions d’un total de 74 milions de combatents mobilitzats. A més d’un milió de civils morts com a conseqüència directa de les accions bèl·liques.

En l’assalt al Palau d’Hivern la nit del 24 al 25 d’octubre de 1917, mitificat pel cineasta Mikhaïl Eisenstein, van morir cinc soldats i un mariner entre els assaltants i cap entre els defensors. El nombre més gran de baixes es va produir entre les ampolles del vi preferit pel tsar: el Château d’Yquem 1847. La guerra civil posterior va provocar vuit milions de morts en combat, per malalties i fam.

Entre 1954 i 1959 l’URSS va concedir a la República Popular de la Xina el que es pot considerar un autèntic Pla Marshall equivalent al 7% de la renda nacional soviètica.

Encara no hi ha dades de la repressió desfermada pel general Suharto després del cop d’Estat de 1965 a Indonèsia contra el president Sukarno i el poderós Partit Comunista, amb tres milions de militants. Els morts i desapareguts es compten per centenars de milers.

El 1970, als Estats Units dos milions de joves havien provat l’LSD, tres milions vivien en comunes, 400.000 havien desertat de l’exèrcit i 100.000 havien fugit a l’estranger.

L’aviació nord-americana va tirar entre tres i quatre vegades més bombes al Vietnam (i Laos i Cambodja) que les llançades pel conjunt de forces aliades durant la Segona Guerra Mundial.

Als Estats Units, entre 1948 i 1973, la productivitat i l’augment salarial van anar de bracet; en canvi, del 1979 al 2012, els salaris van pujar un 5% de mitjana al mateix temps que la productivitat ho va fer un 74,5%.

La població reclosa ha passat als EUA de les 300.000 persones el 1972 a 2.300.000 el 2015. Els nord-americans representen el 22,5% dels presos del món. Una de cada tres dones tancades a la presó es troba als EUA.

Del 2008 al 2015, el deute públic va augmentar del 64% del PIB al 194% als EUA; del 176% al 237% al Japó, i del 6% al 93% a la zona euro.

En l’actualitat, de les 100 entitats més riques del món, 69 són empreses i només 31, estats. Cada una de les deu empreses més grans tenen més ingressos que els 180 països més pobres sumats (Irlanda, Grècia i Israel inclosos).

MÉS INFORMACIÓ