Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
ANÀLISI

La modèstia del baró Ashler

Oriol Junqueras i l’oposició s’enreden en un joc de provocacions pel ‘cas Vidal’

Junqueras es posa la mà a la cara.
Junqueras es posa la mà a la cara.

Joan Coscubiela ha fet fortuna aquest dimecres a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament. “Quant pot aguantar, senyor Junqueras, aquesta doble vida política sense que se li fonin els ploms?”, ha preguntat el portaveu de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP), en referència al doble discurs que, segons l’oposició, manté el vicepresident de la Generalitat quan parla del procés d’independència: moderació al Parlament i als mitjans, grans promeses i fantasia als bolos amb els creients més fervorosos. La idea de Coscubiela sobre la doble vida política va ser celebrada pel PP, el PSC i per Ciutadans. “Senyor Junqueras, vostè és com el baró Ashler de Mazinger-Z”, ha reblat el diputat de Ciutadans Carlos Carrizosa.

El baró Ashler és un dels dolents del manga de Mazinger-Z. És un personatge que té el cos format per dues figures –dues mòmies d’un món imaginari–. Junqueras ha rigut amb l’ocurrència de Carrizosa. També ha rigut quan Alejandro Fernández, el mite del PP de Tarragona, ha assegurat que la compareixença del vicepresident li ha recordat l’entrevista de 30 hores de David Frost a Richard Nixon. “Senyor Junqueras, el cas Vidal serà el seu Watergate”, ha vaticinat Fernández. Fernando de Páramo, de Ciutadans, que ha volgut afegir la seva part de ficció denunciant suposades accions de la Generalitat per censurar els diaris EL PAÍS i El Mundo.

Junqueras somreia sobretot amb Coscubiela, però era un somriure una mica perdonavides. “Ens parla com si fóssim nens de 10 anys”, ha criticat la diputada socialista Alícia Romero. Té raó Romero que Junqueras pot lluir un punt de suficiència. Quan Romero ha advertit que el conseller d’Economia i vicepresident no ha valorat els nivells de deute públic de la Generalitat, Junqueras l’ha interrompuda apuntant que no ho ha fet “per modèstia”.

Junqueras, el baró Ashler del procés, sospirava constantment mentre desenvolupava les seves explicacions, com si tot plegat li fes una mandra còsmica. El seu predecessor, Andreu Mas-Colell, també sospirava, i gesticulava i feia cara d’estar angoixat. Junqueras no sembla angoixat però, com li ha dit Romero, sovint s’expressa com si estigués per damunt dels presents. Junqueras, però, té una virtut, segurament fruit de la seva formació catòlica, i és que no té en compte les ofenses que els rivals li dirigeixen. Coscubiela n’hi ha dit de ben grosses i el vicepresident responia sorneguer: “Gràcies pel to constructiu que sens dubte s’ha utilitzat aquí”. Curiosament, abans que comencés la sessió, Junqueras havia suggerit al dirigent de CSQEP que fes almenys una vegada a la vida una intervenció “divertida”. Coscubiela no li ha fet cas: “La seva capacitat de prendre-li el pèl al Parlament és insuperable”; “Vostès estan enfonsant l’independentisme amb els seus hooligans”; “La gran estafa que estan duent a terme no pot ser una estratègia de govern”. “Senyor vicepresident, com que veig que a vostè li agrada que l’afalagui, li apuntaré dos mèrits més: vostè és el rècord Guinness de la tautologia, ‘Fem les coses que hem de fer, i les que fem bé, les fem bé’. Això és el que més repeteix. Però, a més a més, vostè s’ha convertit en el rei de les fal·làcies”.

Junqueras ha negat la veracitat de les declaracions de Santi Vidal amb una ràfega de negacions un punt foteta. Abans de començar la seqüència dels seus “no, no, no a tot”, “que no, que no”, “no, no i no camuflem res”, Junqueras havia començat provocant, donant per fet que “a aquestes altures espero que quedin pocs dubtes”. A Carrizosa li ha etzibat que “no hi ha partides opaques als Pressupostos; si no les veu és que no hi són”. A la sala anaven i venien Irene Rigau, Jordi Turull i Eduardo Reyes. S’asseien i prenien notes o se servien un got d’aigua; marxaven i tornaven a accedir a la sala, com els jubilats que passen el matí observant una obra pública, seriosos, sense permetre’s cap moment de distensió, ni tan sols quan Mazinger-Z va irrompre al Parlament.

MÉS INFORMACIÓ