Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Cançons visionàries

Sisa, Serrat i Llach, tres músics i poetes que veuen renovats els seus títols de fa quatre dècades, que avui diuen: “Volem acollir”

Un moment del concert 'Volem acollir'.
Un moment del concert 'Volem acollir'.

Jaume Sisa, magnífic artista que tinc la sort de seguir des dels seus inicis en la meravellosa L’home dibuixat (1968), pot estar orgullós, almenys així em sento per ell. Pels nous fans i ressons de la seva cançó del 1975 Qualsevol nit pot sortir el sol, que ha donat motiu, amb un dels seus versos lleugerament adaptats, a la gran moguda en pro de l’acolliment de desplaçats sense refugi, la campanya “Casa Nostra Casa Vostra” que, a més de muntar el concert “Volem acollir” la setmana passada, convoca una manifestació per a aquest dissabte. Va ser una de les cançons visionàries que van sonar al Sant Jordi. Qui ho havia de dir, del cantautor galàctic. Millor dit: és clar que sí.

Del concert se n’ha parlat poc i s’ha aprofitat molt, que massa personal està per la feina de donar-se de garrotades, com a homenatge i paròdia sempiterna del duel goyesc i del crit immortal dels germans Marx sobre la fusta i la guerra. Passo d’aquest assumpte, només em permeto apuntar que el bon periodista del programa televisiu de títol irònic corre el perill de parodiar-se a si mateix, i seria una pena. O sigui que parlem-ne, del concert.

Vaig brindar ben amunt per les cançons visionàries: el formidable espectacle de música i històries terribles (“això no és una tragèdia, és un crim”, va dir alt Òscar Camps, l’únic que no va utilitzar la paraula “refugiats” per referir-se als qui no tenen destinació sinó que la busquen) es va tancar amb la lírica de Sisa, després de les de Llach i Serrat, primer i segon acte de la dramatúrgia visionària del concert. La de Llach, Venim del nord, venim del sud, del 1978, interpretada per ell al piano i la veu èpica de Manolo García, després que Llach murmurés la primera estrofa, va obrir. La de Serrat, Mediterráneo, va arribar a la meitat i és la més antiga en el temps, una cançó del 1971; l’artista ha gravat aquest gener una versió col·lectiva, disponible a la xarxa (i tot el concert), que va lluir al Sant Jordi.

Va haver-hi més cançons de vida nova, per dir-ho així, i més antigues, així l’himne clàssic de Paco Ibáñez del 1967 que adapta el poeta Alberti, A galopar, cantat amb Marina Rossell i la seva veu melodiosa. Però no és una cançó visionària, ho diu tot ben clar. Més encara les pertinents Corrandes d’exili de Pere Quart, musicades per Llach el 1984. Una cançó resulta visionària quan els seus versos són tan recordats que ja no penses en la història de les seves paraules originals: s’han convertit en frases i paraules pròpies, de cadascú, de molta gent. És el millor destí de la cançó, la poesia, la veu humana.

Rememoro aquests clàssics sense nostàlgia, que una cançó visionària no ho és en un tres i no res. Pot encertar ràpid en alguna cosa, donar sentit immediat a un signe dels temps que no podem definir encara. Posem-hi: Bevent passat d’Adrià Puntí i els Umpah-Pah, Dibujos animados de Nacha Pop, L’home que es va vendre el món de David Bowie, Gracias a la vida de Violeta Parra, El poder és de la gent de Patti Smith. Però necessita el temps llarg transcorregut per ser visionària, perquè les persones la prenguin i l’usin capgirant-la sense manies, per la simple raó que un o més dels seus versos diuen tot el que vols dir ara. No importa a qui es referia Llach el 1978, ni l’alegria displicent de Serrat el 1971, ni que els protagonistes de Sisa el 1975 sortissin dels contes i còmics de la seva infància. Importa el que ara convoquen.

Es desconeixia que Sisa tancaria el concert, malgrat la referència evident del títol. Els mitjans no ho havien dit i semblava que la cosa acabava amb el castell de les tres colles. I al final va sortir, amb un munt de gent cantant la cançó del 1975, a la qual finalment es van sumar els intèrprets de tota la nit. Sisa la va presentar amb la seva proverbial elegància i precisió en les paraules nobles, sense concessió als tòpics: un cant a la vida. Que vida és, precisament, el que necessiten els qui busquen refugi.

Gran nit, fins i tot si eres escèptic. Dos moments intensos més, entre tants, per concloure. La cantant i actriu sahariana Aziza Ibrahim hi va ser amb dignitat incommensurable, a la nostra memòria política toca correspondre de debò a la República Àrab Sahariana Democràtica. La metgessa colombiana Rosario Vázquez, veïna barcelonina des de fa nou anys, sol·licitant d’asil polític des de fa nou anys, ens va parlar, ens va instruir, de la salutació maia quan dues persones es troben: “Tu ets un altre jo / Jo sóc un altre tu”. Doncs això.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.