Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Abans que sigui massa tard

L'obstinació no hauria de ser una política. En realitat és l'actitud més impolítica que pugui imaginar-se

Artur Mas i Mariano Rajoy al Saló de l'Automòbil.

L'obstinació no hauria de ser una política. En realitat és l'actitud més impolítica que pugui imaginar-se. Però és la que han adoptat Artur Mas i Mariano Rajoy, protagonistes d'un enfrontament que ja fa gairebé cinc anys que dura, sense desenllaç previsible ni satisfactori a la vista per cap de les parts.

Artur Mas ha jugat les seves ultimíssimes cartes en l'escenificació d'un judici polític en què es presenta com a víctima de la penalització del desig d'independència d'una part de la societat catalana de la qual l'expresident es fa intèrpret i instrument. Els seus plans respecte a l'exercici del dret d'autodeterminació —que aquesta és sense eufemismes la qüestió de fons— tenen un ampli suport a Catalunya, però ha quedat clar en les tres ocasions en què les urnes han parlat amb propòsits plebiscitaris des del 2012 —dues eleccions i un procés participatiu suspès pel Constitucional— que la base de l'independentisme és insuficient per reclamar amb autoritat els avals legals del titular de la sobirania que és el Parlament espanyol i obtenir el reconeixement imprescindible de la comunitat internacional.

La jugada que queda és la definitiva i la més perillosa, perquè del que es tracta ara és de sotmetre a prova la democràcia espanyola, fins al punt de demostrar al final del procés el que només retòricament es podria deduir ja des del principi dels plantejaments més radicals: que Catalunya és una nació oprimida, un país ocupat, colonitzat gairebé, i sotmès a un règim aliè i estranger.

Hi ha dues palanques que condueixen a aquesta conclusió, que convertirien el cas català en una independència remedial en el mateix capítol en el qual es trobava ni més ni menys que Kosovo. D'una banda, la judicialització del procés per part del Govern de Rajoy, que ha aconseguit fer oblidar qualsevol via política i confiar exclusivament als tribunals la tasca d'obstaculitzar els plans de ruptura constitucional establerts pel sobiranisme: el radicalisme sobiranista s'imagina centenars de càrrecs polítics inhabilitats o fins i tot a la presó, l'autonomia suspesa i la legitimitat de la democràcia espanyola qüestionada. De l'altra, la força parlamentària decisiva de la CUP, amb el seu correlat de mobilització al carrer i la seva capacitat de suscitar l'emulació de l'esquerra radical: no és estrany que comentaristes d'un i altre costat hagin evocat el fantasma del Maidan, una permanent agitació de carrer de fàcil desbordament, que només des del territori CUP es pot organitzar i mantenir.

Encara per aconseguir tal punt d'ignició cal una actitud irritada del Govern central, capaç de precipitar-se i autolesionar en la repressió que el conviden a desencadenar. No hi ha símptomes fins ara que això pugui passar, més aviat n’hi ha en sentit contrari. Malgrat tot, entrar en aquest territori és temptar el diable, però ni tan sols així, en les actuals circumstàncies internacionals, està del tot clar que la democràcia espanyola pugui patir danys irreparables que la qüestionin a ulls del món i deixin en canvi el camp lliure perquè un independentisme fins ara de base insuficient eixampli de sobte els seus suports i la seva força i aconsegueixi la desconnexió anhelada.

Si fins ara el secessionisme ha calculat malament les forces —el suport electoral, les simpaties internacionals, les aliances espanyoles i europees—, res indica que sigui correcte aquest càlcul actual, encara més arriscat. Implica alimentar el foc amb tota la llenya de la mobilització i fins i tot del sacrifici personal, cosa que fins ara no s'havia produït i que els seus seguidors desconeixen. Cal fer-ho en un moment d'enorme fatiga processista, no tan sols entre els creients, sinó sobretot en una societat catalana dividida, la meitat no independentista de la qual ha començat a virar de la indiferència a la irritació.

Més fàcil és pensar que Rajoy practica, amb l’immobilisme, una calculada estratègia de contenció. Si el secessionisme busca la seva sortida en la liquidació de la democràcia espanyola, Rajoy fa una aposta idèntica en la definitiva laminació de l'autogovern català tal com l'hem conegut en els darrers 40 anys, amb els marges extraordinaris que encara té en educació, ordre públic, llengua i mitjans de comunicació, elements tots ells convertits ara en causa i origen de tots els mals independentistes que a ulls de molts convé extirpar o si més no limitar. Aquesta estratègia perversa assigna a la tossuderia dels independentistes la feina bruta d'oferir la destrucció d'un autogovern que menyspreen en nom d'una independència que no poden aconseguir.

Democràcia espanyola i autogovern català han anat sempre de la mà. No és segur que en els nous temps trumpistes funcionin les velles equacions històriques, però seria bo que uns i altres, Mas i Rajoy, deixessin de temptar la sort, i s’oblidessin d'aventures i experiments respecte a la resistència de la democràcia espanyola i a la limitació de l'autogovern català. Abans que sigui massa tard, abans que tornem a la vella història que sempre acaba malament.