_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Així decau el delicte de prevaricar

Però sota tanta ceba a l’estil de la història m'absoldrà, la discussió jurídica va brillar a gran altura

Xavier Vidal-Folch
Rigau, Mas i Ortega surten del TSJC.
Rigau, Mas i Ortega surten del TSJC.ALBERTO ESTÉVEZ (EFE)

 Hi va haver moltes capes de ceba fabricades amb política, retòrica i sentiment –fora i dins de la sala– en l'última sessió del judici a Artur Mas i les seves dues exconselleres.

Però sota tanta ceba a l’estil de la història m'absoldrà, la discussió jurídica va brillar a gran altura i cortesia, no exempta de dards irònics. I ja va deixar un dels dos delictes que es dirimien, el de prevaricació, quasi-sentenciat, quasi-absolt.

Va passar quan el fiscal, Emilio Sánchez Ulled, va mantenir que els tres acusats havien incorregut en aquesta conducta, la de dictar resolucions arbitràries sabent que eren injustes. I que ho havien fet a través dels mateixos actes en què s'havia plasmat la seva desobediència.

Va defensar, però, aquest concurs ideal de delictes amb la boca petita. Primer de tot, perquè va optar sobretot per la prevaricació per omissió –per passiva i no per activa– que la doctrina discuteix vivament i que no era l'acusació directa.

I, segon, perquè es va basar en alguna sentència, però sense fervor. Va reconèixer que part de la millor jurisprudència el contradiu. Així, la STS 327/2006 (ponent, José Antonio Martín Pallín) estableix que un acte d’“oberta desobediència”, de cap manera “pot ser, al seu torn, considerat com un acte de prevaricació, ja que amb això s'incorre en un rebutjable i inadmissible bis in idem”, condemnar per doble partida un únic fet. No serien, doncs, delictes concurrents, sinó alternatius: o l’un o l’altre.

Així va començar a decaure (l'última síl·laba és dels jutges) el delicte menys clau dels que es dirimeixen, però el de sanció més greu, ja que comportaria 8 dels 10 anys d'inhabilitació que se’ls demanen. Les defenses van aplaudir amb les orelles.

Així, que quedaria el presumpte delicte de desobediència, sobre el qual va girar el gruix de la jornada. Aquí la pugna va ser titànica. Ulled va lluir en l'atac, en concretar els fets, criticar astúcies i denunciar la manera “encoberta” amb què es va culminar la consulta. Xavier Melero i els altres defensors van arrasar al contraatac, brandant que aquestes desobediències (sense reconèixer-les) no encaixen com a delicte, segons la millor i més exigent jurisprudència.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_