Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

La pàtria i el mercat

La naixent burgesia catalana covava el nacionalisme espanyol per desplegar el seu projecte polític i econòmic, mentre una paradoxal Renaixença entronitzava el castellà. Joan-Lluís Marfany dissecciona a ‘Nacionalisme espanyol i catalanitat’ el període de 1798 a 1859

Quadre del setge de Girona durant la Guerra de la Independència.
Quadre del setge de Girona durant la Guerra de la Independència.

Vivim èpoques de pensaments plens de fervor. Es fan jaculatòries i només s’escolta quan és el cor inflamat qui parla. Ho demostra l’escàs debat que ha suscitat Joan-Lluís Marfany (Barcelona, 1943) amb la seva darrera obra, Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença(Edicions 62). Es tracta d’una minuciosa anàlisi que desconstrueix grans mites, si es ressegueixen les seves 950 pàgines. Per als que tenen molta fe, millor no remenar les veritats eternes. Però per als inquiets, no està de més sacsejar la Renaixença fins al punt de negar el terme, tenint en compte que els seus promotors van arraconar el català i potenciar el castellà. Tampoc és sobrer recordar que la burgesia d’aquest país se sentia plenament espanyola —des de la seva domèstica catalanitat— per tal d’influir en l’Estat i aconseguir un mercat.

Vivim èpoques de blancs i negres i Marfany és un investigador rigorós de la cultura, la llengua i la literatura catalanes que té la virtut de nedar contra corrent encara que el corrent sigui fort. Ja ho va fer amb La cultura del catalanisme (Empúries, 1995). Ara, fruit d’uns cursos a la Universitat de Girona i seguint l’estela de Josep Fontana i Josep Maria Fradera, Marfany radiografia en la seva darrera obra com, a cavall dels segles XVIII i XIX, la naixent burgesia considerava Catalunya la regió i Espanya la nació, i que la Renaixença va ser més aviat un sarcasme, en consolidar el domini del castellà i la florent diglòssia. Un conjunt de necessitats impel·lien la burgesia catalana a agitar la bandera del nacionalisme espanyol per tal d’aconseguir un mercat on vendre-hi els productes. Això no parla en detriment de la burgesia catalana, que era una força ascendent i modernitzadora dins una Espanya endarrerida.

Els impulsors de La Renaixença (Aribau, Milà...) són els quei projecten el castellà com a llengua pròpia

EL MOTOR NACIONALISTA

La Guerra de la Independència té per Marfany un caràcter fundacional pel que fa a la història del nacionalisme espanyol. Des de Catalunya s’invocava amb freqüència —quan el guió patriòtic ho demanava— el Cid, don Pelayo, Numància, Sagunt o “el león español”. La Junta d’Armament de Vic, per exemple, invitava els conciutadans a repetir si calia “la gloriosa escena de Numancia” contra “el francés altanero”. Quan Figueres estava amenaçada pels canons francesos, Numància també era l’exemple a seguir “antes que doblar su cerviz al duro yugo usurpador”.

La Guerra de la Independència va crear una identitat espanyola que va subsumir la catalanitat. El particularisme mai no es contraposà al nacionalisme espanyol. Així, la Proclama de un manresano a los españoles y señaladamente a sus compatriotas començava adreçant-se a “los españoles”, continuava a los “catalanes” i “manresanos” i reblava el clau amb un “españoles todos”, en general. Aquest tipus de retòrica confirma el caràcter decisiu, conclou Marfany, de la Guerra de la Independència dins la història del nacionalisme espanyol, també pel que fa Catalunya. Aquest conjunt de termes d’exaltació patriòtica vira a poc a poc cap a Lepant o la batalla de Las Navas de Tolosa, sense perdre les invocacions a la batalla de Clavijo, quan l’enemic a batre és el sarraí. El mític “moro” del Marroc també va fer la seva contribució —hi ha xocs a finals del XVIII amb pirates barbarescos en poblacions costaneres— a l’hora de cohesionar el nacionalisme espanyol a Catalunya. Fins i tot els almogàvers i el seu famós crit de guerra va donar peu a un musical en català que s’utilitzà per a la campanya d’Àfrica. Així, a Desperta ferro, de Francisco de Asís Altimira, el protagonista principaldiu: “Ya la Espanya tota en massa / Se ha aixecat de guerra al crit / Per poder acabar ab la rassa / Del vil moro malehit / Per ventura ’ls catalans / Que também som espanyol / Estarém mans sobre mans / Contemplantho com mussols / I el cor respon: /De carn de moros - Femne un bon fanch, / A tots passemplos - A foch i a sanch / Guerra, guerra demana la Espanya”.

Reproducció d'un almogàver. ampliar foto
Reproducció d'un almogàver.

EL NAIXAMENT D’UNA CLASSE

Després del 1714, la política proteccionista de la monarquia i l’abolició de les duanes internes per Felip V posen els fonaments d’un mercat nacional. Els interessats responen. Hi ha localitzables comerciants de Gironella —segons el Diccionario geográfico (1847) de Madoz, localitat que tenia 127 veïns i 454 ànimes— a Sahagún (Lleó), Alcalá de Henares, Palencia, Medina Sidonia, Tuy, El Ferrol, Oviedo i Molina de Aragón els anys 1770-1798. La nova classe no era pas barcelonina, sinó àmpliament catalana, amb noms com Augirot de Monistrol; Bartomeu Amat, de Sabadell; Guàrdia, de Castellterçol, Fèlix Prat, de Castellfollit del Boix... El procés evolutiu típic va, segons Marfany, del comerciant/fabricant, sortit dels oficis però també de la pagesia, fins a l’hisendat negociant, i d’aquest a l’hisendat/rendista, que té capitals invertits en empreses comercials, industrials i financeres, ocupa càrrecs de representació en algunes d’elles i intervé en política. Fontana situa en el Trienni Liberal (1820-1823) la presa de consciència de la burgesia catalana. Marfany opina que ja existia i que es tractava més aviat de la conscienciació que el mateix desenvolupament exigia de trencar amb l’Antic Règim.

Liberals moderats i progressistes no manifesten diferències a l’hora de recórrer al nacionalisme com a carta política decisiva. “Salve, bravos hijos de España, los que en lazo tan estrecho formáis un solo partido”, expressava un dels personatges del drama Juan de Padilla (1847) de Víctor Balaguer, un dels prohoms de la Renaixença. La burgesia catalana desenvolupava, com subratllaven sense embuts els seus intel·lectuals, un projecte econòmic i polític per a la construcció d’un mercat nacional i s’esforçava per imposar-lo.

Tot projecte té, però, enemics exteriors. Hi ha referències a la “Pérfida Albión”. L’encarnació del mal era Anglaterra, que amenaçava amb el seu tèxtil la indústria catalana. Vet aquí Jaume Balmes agitant l’espantall: “Si la industria catalana recibe el temido golpe [ja ha citat la pèrfida Albió], si un tratado de comercio o una imprudente modificación del arancel destruía en un día el fruto de tantos sudores (...) Cataluña, en apremiadora estrechez, en agobiador apuro, no sabiendo en qué ocupar millares de brazos, ni sabiendo cómo acudir al socorro de numerosas familias condenadas a perecer de hambre, atravesaremos necesariamente una crisis formidable que no nos dejará siquiera el consuelo de su brevedad”. O la lletra de la cançó El marino español, cantada als cafès i que feia: “Mi género es prohibido / pero al pueblo en nada daña / nunca entró mi buque a España / los géneros de algodón”.

Fàbrica del segle XIX.
Fàbrica del segle XIX.

L’evidència que la burgesia catalana havia interioritzat el nacionalisme espanyol, més enllà de mers tacticismes, s’expressa en les seves comunicacions. La documentació interna de la Comissió de Fàbriques està farcida d’exemples, com la valoració, el 1833, de la visita a la fàbrica de Bonaplata, Rull, Vilaregut y Cia. de Sallent i adreçada al mateix Bonaplata: “La España no podrá menos que agradecer esta grandiosa empresa (...) la gran fàbrica que tiene V. montada en Sallent se halla dirigido todo por manos españolas”.

A finals dels anys quaranta del segle passat conflueixen industrials disposats a intervenir en política i un grup de joves intel·lectuals que treballen en favor d’un regionalisme “bien entendido”, és a dir, sense crítiques globals al centralisme.

LA RENAIXENÇA QUE NO VA SER

Estàtua de Bonaventura Carles Aribau, impulsor de La Renaixença.
Estàtua de Bonaventura Carles Aribau, impulsor de La Renaixença.

Aribau i Milà i Fontanals eren catalans que se sentien plenament espanyols. Com el barceloní Bernat de Borjas i Tarrius, que va comprar el monestir de Yuste —on s’havia retirat Carles V— en la desamortització de 1821. Borjas invocava en els seus poemes èpics els grans mites espanyols: “¡Sombra del gran Pelayo! ¡sal ayrada / del profundo sepulcro! esgrime fuerte / la refulgente y vencedora espada”.

L’ambient patriòtic espanyol també embolcallava Manuel Milà i Fontanals, que passà a la història com el gran recuperador del Jocs Florals. Milà va realitzar una gran tasca divulgadora del teatre espanyol a través de la premsa, va prosseguir amb la poesia espanyola i es va erigir en preceptor i director espiritual de la burgesia catalana, com diu Marfany, des de la càtedra oficiosa del Diario de Barcelona. Milà, com Ramon López Soler i Pau Piferrer, considerava el sis-cents barroc i el set-cens com un període de llarga decadència, atribuïble sobretot a la imitació del classicisme francès. Aquest nacionalisme literari coincideix que el castellà, de feia anys, era l’única llengua culta de Catalunya.

Milà, en el seu llibre De los trovadores en España, situa els catalans com a “trovadores españoles en llengua provenzal”. Joan Cortada i Joan Mañé i Flaquer reconeixien que el espanyol “sobre ser de suyo muy difícil, es para los catalanes una llengua tan extranjera como la francesa y aun más en no pocos puntos de Cataluña”. La diglòssia feia molts anys que estava instal·lada a Catalunya, però, amb la crisi de l’Antic Règim, el castellà es va convertir en imperatiu per a tots aquells que aspiraven a desenvolupar tasques d’elit a la societat. Agustí Roca i Cerdà, en un llibre que adreça a “Letrados, Escribanos, Comerciantes y otros que por su profesión tienen que trasladar al español voces catalanas”, qualifica el castellà de “lengua de mi nación”. Bonaventura Carles Aribau, quan parlava de “los tesoros ocultos de nuestra lengua”, no es referia al català, sinó al “idioma patrio” de què donava compte un anunci el 1827 d’una escola d’adults dirigida per un literat en un país on “el dialecto provincial es familiar entre sus habitantes”. La llengua dels Garcilasos, Herreras, Argensolas, Meléndez i Moratinos, segons l’anunci, era necessària perquè “no hay joven pertenciente a una buena família que no trate de conocer a fondo el idioma de su país”.

Estàtua de Víctor balaguer, prohom de La Renaixença.
Estàtua de Víctor balaguer, prohom de La Renaixença.

El mercedari exclaustrat Manuel Casamada, durant el Trienni Liberal, justifica d’aquesta manera la necessitat: “Baste decir que la llengua castellana es la llengua de la Nación”. Fins i tot, s’arriba a demanar a les autoritats que prohibeixin l’ús del català en tota mena de registres fins al punt de la ridiculesa, com es manifesta a l’entitat Tertúlia Patriòtica, on se suggereix rebatejar Sant Pere de les Puel·les per San Pedro de las Muchachas. El signant d’una carta oberta a El Catalán es lamenta que “habiendo órdenes de que en las escuelas se enseñe y se hable en castellano, se permite que los pasantes cuando llevan a los muchachos de paseo les hablen en catalán”. També es queixa que no se’ls ensenyi doctrina catòlica en castellà. De tota aquesta prolixa relació no es queda enrere Ramon López Soler a Diario de Barcelona, on subratlla “la gallardía” de “nuestra lengua, rica a la vez que armoniosa y profunda” i la “superioridad del castellano cuando lo manejan manos hábiles y diestras”. El 1836, el crític teatral d’El Vapor es mofava d’aquells que voldrien veure els anuncis del teatre “en dialecto catalán o en jerga chino-hispánica, en lugar de leerlos con toda la propiedad que exige la ilustración del público barcelonés”. Tot això era necessari, segons els apòstols del castellà, per “contribuir en gran manera a que la juventud catalana abandone en sus maneras y en su lenguaje aquel dejo provincial que tantos sarcasmos le cuesta y que ha pasado a proverbio en la Corte”.

Durant la primera meitat del vuit-cents els catalans fins i tot cantaven en castellà: el català era llengua amb suports molt pobres i degradats, apunta Marfany. Josep Anselm Clavé tractaria de dignificar-les al límit del període estudiat pel llibre. No obstant això no serien, a la primera sèrie del cançoner Flores de estío, més enllà del 10%.

Amb el triomf del nacionalisme vuitcentista es vol consagrar la unicitat del castellà com a llegua espanyola. I són precisament els impulsors de la Renaixença —Aribau, Milà, Pau Piferrer o Víctor Balaguer— els qui (gran paradoxa!) projecten el castellà com a llengua pròpia dels catalans. Balaguer, tot reforçant el costumisme espanyol, lloava la “mantilla” i fins i tot Josep Robrenyo, retornat de l’exili, celebrava els toros com a element de la “unidad nacional” amb aquestes dècimes: “Ahí se ve la sal de España / Y ahí donde llega el valor / Que a una fiera, sin temor, / Se hiere, mata y engaña: / Ninguna Nación estraña / puede a esta competir”.

PROVÍNCIA, REGIÓ I PAÍS

El lent degoteig del nacionalisme espanyol, emanat dels liberals, va quallant transversalment a la societat catalana. En la progressió històrico-terminològica, els termes per referir-se a Catalunya van de província a regió i també país. Sempre sense cap vel·leïtat independentista. Antoni de Capmany va ser un dels primers nacionalistes espanyols, tot reivindicant el passat català com a palanca capdavantera del constitucionalisme. Capmany, al seu Centinela contra los franceses, resumeix com casa aquest sentiment de pertinença a Catalunya amb ser patriota espanyol, tal com sintetitza Manuel Duran i Bas el 1856: “La representación que tuvo Capmany en las Cortes españolas en este siglo es claro testimonio de la popularidad de su nombre en Catalunya; su muerte en Cádiz en 1813 es claro testimonio también de que orgulloso de la independència de su patria supo hacer en sus ares el noble sacrificio de su vida. ¡Bien por ti, Cataluña, que has dado tales hijos a España!”.

L’esperit que impulsava el projecte era fer d’Espanya un veritable estat nacional modern sobre la base de la societat civil catalana. De cap manera, apunta Marfany, es va voler a les Corts de Cadis cap mena de restauració que recordés l’Antic Règim. Pascual Madoz, l’impulsor de la segona desamortització, considerava, lloant el passat, que Catalunya era “la primera provincia de nuestra península, y aun de la Europa entera, que conoció y estableció la libertad bajo las más sólidas e indelebles bases”, és a dir, demòcrates avant la lettre.

Respecte a l’austriacisme, Marfany sosté que no es pot parlar de la seva persistència —més enllà dels cercles dels exiliats— en les referències al passat de Catalunya, i assenyala que partidaris de l’arxiduc Carles van ser ennoblits pel Borbó Felip V. Francesc Busquets, que manava tropes durant el setge borbònic a Barcelona, seria fet cavaller el 1740, i un cas semblant és el dels Bofarull de Reus, el pare del qual va perdre la ciutadania honrada i el fill va ser fet cavaller primer i noble dos anys després.

Província, regió i país eren termes reservats a Catalunya, que expressaven sentiment espontani, de categoria menor. A la nació, Espanya, calia correspondre-li amb patriotisme.

LES ALTRES CLASSES

A falta d’evidències documentals directes, les classes subalternes rurals i urbanes, apunta Marfany, reduïen la seva noció d’espanyolitat a la fidelitat al rei d’Espanya. A la Cansó nova que és treta contra Bonaparte (1808), es parla d’espanyols, però bona part de la peça s’esforça en la necessitat de defensar la religió i el tron. La mentalitat política d’Antic Règim era present en el món rural, que globalment no és en contra d’Espanya, sinó contra dels liberals.

Amb tot, a poc a poc va quallant la idea del nacionalisme espanyol. A partir del Trienni Liberal, la concepció nacional d’Espanya havia arrelat de tal manera que als absolutistes els era difícil sostreure-s’hi, ni que fos, com apunta Marfany, de forma superficial. El clergat vivia immers en l’Antic Règim, com demostra l’homilia que Tomàs Bou va fer en honor de 24 manresans executats per ordre del general liberal Antoine Rotten: “Casi me avergonzaría ser español en la generación presente”. O del pamflet El liberal arrepentido. El panorama és dominat per termes com “fieles vasallos”, “nuestro Reino” i alguna “nuestra Espanya”.

Els obrers, per la seva banda, reclamaven mesures contra el contraban pel bé de la “nación española”, i si pretenien protecció aranzelària no era per egoisme, que ells menjaven el blat castellà “con el sabor y entusiasmo del patriotismo”, malgrat que n’haurien pogut menjar de més barat. El novembre de 1855, un grup d’obrers madrilenys va fer un acte d’homenatge als treballadors catalans que patien el que Marfany denomina abusos del sàtrapa de torn, el general Juan Zapatero. En prendre la paraula el tipògraf català Ramon Simó i Badia, editor d’El Eco de la Clase Obrera, va dir: “Soy catalán y quiero mucho a Cataluña; soy español y quiero más a España; soy hombre y más que a Cataluña y a España, quiero a la humanidad entera”. Tot i que l’autor de Nacionalisme espanyol i catalanitat insisteix que la ideologia obrera es va mantenir totalment lligada a la de l’esquerra del liberalisme, també subratlla la duresa de la vida quotidiana de la classe treballadora, que maldava per millorar les condicions de subsistència. I no era fàcil. A Barcelona de la tensió existent en dona compte el fet que les autoritats haguessin confiat la creació d’una policia paral·lela a Jeroni Tarrés, proxeneta, lladre i assassí. Als obrers s’intenta guanyar-los en català i se’ls amenaça en castellà. La Comissió de Fàbriques considerava que les associacions de treballadors de Barcelona, que van ser creades amb l’objectiu d’assegurar la subsistència, en realitat treballaven per “su ruina y la de la fábricas”.

PROTECCIONISME

Als anys quaranta del segle XIX es va passar del prohibicionisme al proteccionisme, en la defensa dels interessos industrials de Catalunya. La conjuntura permetia la creació de grans empreses com La España Industrial o La Fabril Algodonera de Reus. Laureà Figuerola destacà com a figura dissident de l’ortodòxia ultraproteccionista, que fins i tot provocà una escassa presència catalana a l’Exposició de Londres de 1851. La por a la indústria de la Pèrfida Albió es plasmava en el temor de comparar un tèxtil català no hauria fet pas el ridícul; com apunta Marfany, hauria estat ben al contrari. La discrepància —abans esmentada— de Figuerola amb els proteccionistes era estratègica, ja que tenia una visió més àmplia i ambiciosa del desenvolupament industrial. Altres dissidències venien dels fabricants de taps empordanesos, un sector eminentment exportador i temorós de les represàlies, pel fet de provenir d’un proteccionisme tancat, del qual eren partidaris republicans, obrers i industrials. Fins i tot els absolutistes s’hi sumaven puntualment. “Protéjase al labrador y al fabricante de telas”, deia el canonge Bruno de Lumeras en una de les seves diatribes antiliberals, en una prova, segons Marfany, del pragmatisme al qual va anar a parar el reaccionarisme català després de la desfeta de la primera revolta carlista.