Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Marginalia

El satanisme a la música

L’element diabòlic que Mozart només es va atrevir a fer servir en l’entrada del Comanador a la casa de Don Giovanni, ara s’ha convertit en element universal i imprescindible

Una sessió del festival Sónar

Al llibre III de La República, Plató presenta la seva teoria de la música, sempre adreçada, com totes les teories d’aquest seu llibre, al bon govern de la ciutat i la bella convivència entre els ciutadans. El filòsof —molt empeltat de polític— distingeix tres tipus de “modes” musicals, i els diferencia entre si quant a les harmonies que fa servir i quant als efectes que tenen sobre els auditors. A més, Plató, amb molt bon criteri, diu que en tota música hi ha tres elements imprescindibles: la paraula, l’harmonia i el ritme, tots tres encara constitutius de tota cançó, que era com es feia la música a Grècia, i fins ben bé l’arribada de la impremta, al segle XV (d’aquí el premi Nobel per a Bob Dylan, retrospectiu).

El mode anomenat lidi mixt (de la Lídia) era estrepitós, agut, efervescent i cridaner: era el mode harmònic que practicaven les ploraneres i els seguicis fúnebres, i aquest encara és el cas en les cerimònies fúnebres de moltes cultures, en especial les aràbigues. El mode jònic (de la Jònia) era bo per a les gresques amb molta de beguda, i tendia també a l’esgarip, la cridòria desordenada i el baladreig. El tercer i quart modes harmònics, el dòric i el frigi, eren, a diferència dels altres dos, uns modes suposadament virtuosos, virils i amants de l’enaltiment de la República i el seu ordre. Més endavant, Plató critica els instruments de múltiples sons simultanis, com l’aulos —una flauta diguem-ne doble, que sonava com dues gralles— i lloa extremament la lira i la cítara. Per això la juguesca entre Marsias i Apolo, diu, la va guanyar el segon, que tocava la lira, contra el primer, que tocava la flauta doble i en treia —això ho diria Bach— sons “mal temperats”. També aprecia la siringa, que tocaven els pastors, i era la mar de bucòlica. La música feta amb la cítara apol·línia seria ideal per a l’educació dels grecs i la bona marxa de la ciutat, diu Plató, mentre que quasi totes les altres, tocades amb altres instruments, hi seria perjudicial.

Si ara anem a la història de la música, descobrirem que la major part de la música que es va fer a l’edat mitjana, el renaixement, el barroc i el classicisme, tendia a unes harmonies agradables a l’oïda, amb instruments i conjunts d’instruments capaços de fer més d’un so —és a dir, entrar en concert harmònic—, dins uns barems universalment considerats com a delectables. És clar que de vegades hi apareixien harmonies no canòniques —ho fa el mateix Bach, en una Passió, i també Mozart, per jugar, en l’anomenat Quartet de les dissonàncies. Fins i tot les vaques, com s’ha experimentat, donen més llet amb música tonal que amb la música dodecafònica, la qual, si Plató l’hagués escoltada, l’hauria matat instantàniament.

Doncs bé: no tant a partir de Beethoven, com sobretot a partir de Schönberg, la música integra, cada cop més, melodies i harmonies difícils per a les oïdes i el cor, no gaire capaces, posem per cas, de consolar un moribund. Què ha passat? Tant en la “música clàssica contemporània” (no tota), com, molt especialment, en l’evolució de la música rock i pop —des d’Elvis Presley i els Beatles fins als conjunts més moderns de black metal (Deicide, Mercyful Fate, Gehenna, que vol dir “infern”, Celtic Frost, etc.— allò que va entrar en la música —sobretot en contrast amb tota la història de l’auge del cristianisme a Europa— va ser la figura de Satanàs i tots els seus transvestiments. Els Beatles van posar, a la coberta de Sargent’s pepper, una foto d’Aleister Crowley, un dels grans satànics del segle XX; i John Lennon i els Rolling Stones van reconèixer un pacte formal amb Satanàs en més d’una cançó. Els conjunts de l’estil death metal —Acheron (amb un líder que era de l’església de Satan), Morbid Angel, Possessed, etc.— tocaven la seva música a l’inici de les misses negres; Mike Jaegger, membre de la secta Alba Daurada, es declara a si mateix Lucifer en diverses composicions, i també ho fa el grup Sympathy for the Devil; i els conjunts de punck rock (punck vol dir “prostituït”, “podrit”) inviten directament a un pacte formal amb Lucifer, per exemple a les cançons Pacte amb el Diable i Pacte diabòlic.

Més endavant —això que he esmentat són antigalles—, la música electrònica que escolten en especial els joves (Sónar, Primavera Sound) es va tornar cada vegada més brutal, estrident, inharmònica, trepidant i diabòlica. Es troba als antípodes del que Plató desitjava, perquè és una música que genera èxtasis, crispació i espasmes. En suma: l’element diabòlic que Mozart només es va atrevir a fer servir en l’entrada del Comanador a la casa de Don Giovanni, ara s’ha convertit en element universal i imprescindible. Tant si els agrada com si no, tots els qui fan llargues cues per sentir aquestes músiques són, en el fons, subjectes d’un exorcisme de Lleó XIII. I la ciutat, en comptes d’una assemblea de gent ben avinguda, comença a transformar-se, com abans de la creació, en caos.