Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
CARTES DE MÉS A PROP

Sense pols ni remolí

Si el valencià no se sent, no crea cap problema, i si es mantenen les condicions perquè desaparega, ja es morirà tot sol

Un professor del Baix Vinalopó criticava l’altre dia les millores de l’ensenyament en valencià (que és, com deuen saber, la modalitat valenciana del català) que proposa la Conselleria d’Educació d’aquesta comunitat, i adduïa que el valencià aïlla i crea tensió, mentre que el castellà projecta i integra —què li pot passar a l’esquizofrènic que sap els dos idiomes no ho esmenta—. És una opinió que el grup popular de les Corts Valencianes ha fet seua de seguida, incloent-la en el seu compte oficial de Twitter, cosa que hauria d’estranyar en un partit que, durant els més de 20 anys que ens ha governat, ha sostingut que protegia i defensava, dins d’un ordre, la llengua dels valencians amb la major impavidesa. També recorda una opinió expressada per Carolina Punset (filla del catalanoparlant don Eduardo Punset), quan era portaveu de Ciutadans a les Corts Valencianes, segons la qual el valencià era inútil, aldeà i divisiu.

Per això, davant del més mínim indici que puga deixar d’estar tan aïllat i de ser tan inútil, s’alteren d’allò més. Aquesta mateixa gent ha presenciat, durant més de vint anys, com el valencià era greument discriminat i pràcticament silenciat en l’esfera pública —tot i que en teoria és cooficial—, s’impedia a centenars de milers de pares (tal com sona) d’exercir el seu dret a una escolarització dels fills en línies en valencià, i el seu ús reculava d’una manera tan brutal que l’ha fet passar de majoritari (tal com sona també) a molt minoritari en tres dècades, és a dir, des que hi ha estadístiques fiables. Mentre passava tot això, no han dit ni una paraula. Al capdavall, aquest és l’equilibri lingüístic que propugnen. Si el valencià no se sent, no crea cap problema, i si es mantenen les condicions perquè desaparega, ja es morirà tot sol, sense pols ni remolí. Una molèstia menys.

A Catalunya, la gent que té la mateixa manera de pensar no sol formular-la amb tanta gosadia. Allà són partidaris (alguns potser de bona fe) d’un bilingüisme estricte, que consisteix a denunciar qualsevol suposada imposició d’aquesta llengua, que no fa tant també era majoritària, i a passar del tot per alt els greus desavantatges que continua patint. Bones fes a banda, el disseny general no pot ser més evident: es tracta de defensar un bilingüisme només circumscrit als territoris on la situació del català és relativament sòlida (mai demanen, per exemple, que la pàgina web del govern espanyol es traduesca a la segona llengua de l’Estat), de mantindre aferrissadament la discriminació del català on aquesta ja s’ha establert, i de patuitzar-lo al màxim, i si pot ser erradicar-lo on es puga (com a la franja catalanoparlant de l’Aragó). En resum, de crear el màxim d’obstacles sempre i a tot arreu, però adaptant-los a les diverses circumstàncies locals. Al País Valencià, el català és aldeà, inútil, aïllant i divisiu. Lògicament, per tant, qualsevol dret que els valencianoparlants reclamen no pot ser més que una usurpació. Realment, jo no sé què els ha fet, el català, i per què els irrita tant, però és evident que ho fa i que no estan disposats a consentir de cap manera, pel bé de la convivència general, que la seua indesitjada existència destorbe gens ni mica la perfecta projecció i integració a què aspiren, ben a dins del seu propi melic.