Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
ART

‘Un coup de tresdé’

L’artista Martí Guixé ofereix un pa amb tomàquet comestible reconstruït amb una impressora tridimensional

Una peça de la “no-exposició” de Martí Guixé a la Galeria H20.
Una peça de la “no-exposició” de Martí Guixé a la Galeria H20.

Quant triga un artista —suficientment bo— a convertir-se en un artista d’èxit? Quantes ressenyes crítiques, exposicions i biennals ha d’acumular en el seu expedient per ser reconegut com a tal? Quan mor o en quin moment es dóna per liquidat el seu treball? En l’art són moltes i variades les formes de convertir-se en papallona: penjar-se amb una corda en el propi estudi (Gorky), estampar-se contra un arbre a dos-cents per hora en un descapotable (Pollock, David Smith) o tallar-se les venes ofegat en alcohol (Rothko). També s’accepta l’escriptura d’un manifest. El Llegat de Jackson Pollock (1958) és un text revolucionari que va convertir Allan Kaprow en enterramorts de l’expressionisme abstracte. En ell, l’inventor del happening sentencia a mort la pintura sobre bastidor i escriu: “L’artista ha d’utilitzar les substàncies concretes de la visió, el so, els moviments, la gent, les olors, el tacte... l’atzar. Qualsevol objecte constitueix un material nou per a l’art: la pintura, les cadires, el menjar, els llums, el fum, l’aigua, uns mitjons vells, un gos...”.

Resulta sorprenent el poder premonitori d’aquest assaig. Els entorns o environments, els assemblages, les performances i la música silenciosa van ser extensions directes d’aquella pintura d’esquitxades i deliris. A això es va sumar l’abolició de la barrera que separava els executants (artistes) del públic. En el nou teatre de l’art no cabia distingir entre decorat, accessoris i vestuari, ni tan sols entre persones i objectes. El mercat ja no importava, tampoc les parets del museu. Només Mallarmé i l’entorn. La pintura havia de renovar-se o morir.

Febrer del 2017. El treball de Martí Guixé (Barcelona, 1964) porta més enllà les actituds artístiques que esdevenen formes, parafrasejant el títol d’aquella mítica exposició de Harald Szeemann a la Kunsthalle de Berna, When Attitudes Become Form (1969). Des del 2012, Guixé s’autoproclama ex-designer. El seu últim treball és una “no-exposició” a la Galería H20, que celebra els vint anys de la invenció del seu SPAMT (És Pa amb Tomàquet), redisseny del tradicional pa amb tomàquet, considerat la pedra rosetta del moviment Food Design. Cal recordar que, per elaborar aquest plat, el comensal ha d’utilitzar les spamt tools, instruments que permeten adquirir els tomàquets amb el diàmetre adequat, un ganivet de tall circular i un altre per tallar el pa, i una cullereta per buidar el tomàquet. En definitiva, per poder invertir els termes i preparar-se un “tomàquet amb pa”.

La versió actualitzada d’aquest aliment és el DS20Y17 (Digital SPAMT 2017, 20 years, 17 minutes) i consisteix en un pa amb tomàquet comestible reconstruït amb una màquina impressora 3D (!). A la galeria s’exhibeixen els materials necessaris en el procés fins a arribar a la delícia tresdé, “diverses teories, dues ficcions, múltiples fets històrics” i, finalment, la impressora que materialitzarà el bol alimentari. Com a complement, es pot visitar l’Ex-Designer Bar (Entença, 3), que Guixé va crear el 2015 amb la seva companya Inga Knölke, un local de microproducció amb mobiliari fet amb PLA (material gris fet amb midó de blat de moro) i una barra on se serveixen aliments impresos amb aquesta tècnica en recipients i gots translúcids (adaptats per al seu ús gastronòmic). El local recorda la botiga que Claes Oldenburg va crear als anys seixanta, The Street (El Carrer), un escenari improvisat on acumulava siluetes confeccionades a base d’escombraries cremades i trossos de materials trobats al carrer. Aquests trastos es podien adquirir mitjançant una moneda: la Ray-Gun. Més endavant, aquest pioner del Pop Art portaria una versió més neta de la seva botiga a la galeria Reuben de Nova York. El seu últim pas va ser convertir-la en una botiga autèntica amb prestatgeries plenes de flagrants rèpliques d’aliments frescos o diminutes llaminadures: patates, hamburgueses i pastissos tous, embotits i neules de gelats sobredimensionats i maldestrament pintats en colors cridaners.

Guixé supera aquest model en plantejar una microproducció no artesanal d’estil internacional. L’estatut del nou objecte de consum descansa en la seva reproductibilitat, però a diferència del treball d’Oldenburg, cada rèplica acaba etiquetada com exdisseny comestible i no com a objecte de luxe.