Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

L’ofici de Luis Suárez

Hi ha una certa tendència a menystenir els davanters centres que només fan gol i sovint s’obliden del joc

Ampliar foto
Luis Suárez celebra un gol davant l'Atlètic. EFE

El Barça va fer sort amb Luis Suárez. Assegura l’estadística que cada cop que l’uruguaià marca un gol, i en porta 68 en 126 partits, l’equip no perd (64 victòries i 4 empats). N’ha fet de tots colors, la majoria decisius, tant a la Lliga com a la Copa i també a la Champions. La majoria d’aficionats tenen la sensació que és infal·lible quan remata de primera i es deixa portar per l’instint, com si fos un davanter més poderós que artista, sense pensar ni mirar Messi. De vegades la seva figura evoca la d’Hugo Sánchez, aquell 9 mexicà que el Barça va menysprear en benefici d’Archibald i que va acabar sent el punt final d’aquella màquina de futbol del Madrid coneguda com la Quinta del Buitre.

Hi ha una certa tendència a menystenir els davanters centres que només fan gol i sovint s’obliden del joc, jugadors als quals els costa trobar un lloc en els equips d’autor, aquells en què els entrenadors hi tenen molt a dir, com ara el Barça. El Dream Team de Cruyff no va ser el mateix amb Laudrup que amb Romário, i l’equip de Guardiola no va jugar igual amb o sense Eto’o. La història del fals 9 hi té molt a veure, en aquesta percepció, tant que hi ha aficionats que amb el pas del temps, quan el futbol de l’equip s’ha anat embolicant, han reforçat la seva simpatia per aquells davanters centres carismàtics que simplificaven els partits en una jugada, o sovint en una rematada, en un gol propi del 9.

A Cruyff, justament, se’l va mirar malament quan va arribar per posar Lineker en un extrem i donar bola a Julio Salinas, i a Guardiola se li recorda de tant en tant que el creixement de Messi va comportar la sortida d’Eto’o, l’encongiment d’Ibrahimovic i el desencís amb Bojan, que per als culers més nacionalistes havia de ser per fi el davanter centre català del Barça. Els atacants que han marcat les diferències en l’equip blaugrana han estat sovint estrangers, i ara en té tres i no un: Neymar, Messi i Luis Suárez. Al brasiler el cusen a faltes, l’argentí no té aturador i l’uruguaià no només s’ha guanyat el lloc, sinó que s’ha fet respectar per tothom després que el seu fitxatge aixequés molta pols el 2014.

Va semblar que era massa car (81 milions d’euros) i que no feia per a un club que presumia de bon comportament després que Luis Suárez mossegués Chiellini al Mundial del 2014. I no era la primera vegada que ho feia, de manera que hi havia un cert temor sobre el seu comportament a la Lliga, i també quan hagués de visitar els camps anglesos i italians a la Champions. A l’hora de la veritat, l’uruguaià ha estat decisiu per convertir un duet distant com el que formaven Neymar i Messi en un trident guanyador; és cabdal per al benestar del 10 a dins i fora del camp —Xavi Torres ha escrit a L’Esportiu que és la tercera pota de Messi— i no para de donar assistències (60) i de fer gols (106).

La seva carrosseria li permet guanyar l’espai i protegir la pilota, té molta força per obrir forats i xutar

La seva carrosseria li permet guanyar l’espai i protegir la pilota, té molta força per obrir forats i xutar, i disposa d’una potència amb què ataca molt bé la bola, es baralla amb els rivals i crea espais per als companys, tot un catàleg de recursos que sovint s’associen a la figura del 9. Hi havia la sensació, en qualsevol cas, que era el més comú dels davanters centres de tota la vida fins que al Calderón va fer un gol de bandera que l’emparenta amb el Ronaldo que va jugar al Barça la temporada de Robson (1996-1997). El Gordo, com es diu al blaugrana i es deia al brasiler, va demostrar enginy, habilitat i talent en una acció antològica que l’eximeix de donar explicacions, origen i final del gol, del 0-1.

Acostumat a treballar o acabar la jugada de l’equip, Luis Suárez va ser autosuficient per un dia i va demostrar que no només fa gols —algun de molt maco—, sinó que també sap jugar a futbol, la millor manera de reivindicar-se com un 9 complet que cada dia dignifica l’ofici: volia ser futbolista del Barça, volia jugar amb Messi, volia guanyar títols al Camp Nou. Un cop ha aconseguit que se’l consideri entre els millors, Luis Suárez es pot permetre el luxe de dir a la FIFA que no anirà a recollir cap dels premis que li donin perquè es va sentir tractat com un delinqüent al Mundial del 2014. No necessita saber com el miren, sinó que està en pau amb si mateix, amb el Luis Suárez de tota la vida, també el del Barça.

No se sap què li espera en el futur, i es desconeix si un dia tornarà a fer una malifeta, però mentrestant fa gols de tota mena, algun també digne de ser recordat tota la vida, com el que li va fer a l’Atlètic. Luis Suárez necessitava demostrar d’alguna manera que no només és un davanter dels que dona la vida per la samarreta que defensa, fins al punt de ser considerat un tipus brut i perillós, sinó que també pot ser un dandi, la millor parella de ball de Messi. No hi ha millor aval per a un 9 que el 10.