Iturbe vola fins al Biblioteca Breve novel·lant la vida de Saint-Exupéry

Antoine de Saint-Exupéry somiava amb boes que s'empassaven elefants i roses en urnes de vidre mentre creuava el Mediterrani o mitja Àfrica per descobrir rutes aèries impossibles en els temeraris inicis de l'aviació civil els anys vint del segle passat. Entre els somnis fundacionals de l'espiritual El petit príncep i les èpiques aventures entre núvols en incerts aparells, el periodista i escriptor Antoni Iturbe ha emmarcat A cielo abierto, la novel·la que li ha permès avui volar fins al premi Biblioteca Breve (30.000 euros), que convoca Seix Barral.

“Destaca la cuidada recreació de la figura de Saint-Exupéry i el tractament narratiu de l'èpica dels primers anys de l'aviació civil francesa en una novel·la d'arriscades aventures amb un fidel rerefons històric”, destaca l'acta del jurat d'una novel·la en la qual Iturbe (Saragossa, 1967) ha invertit quatre anys des que va acabar la que fins ara era la seva tercera obra i la de més projecció, La bibliotecaria de Auschwitz (2012), publicada en 11 països, que aquest any sortirà en anglès als Estats Units.

Combinant documentació i la voluntat d'estil literari, totes dues filles del seu ofici de periodista, que l'han portat a dirigir durant set anys la revista Qué Leer i actualment Librújula, Iturbe fa que A cielo abierto s'enlairi seguint la trajectòria de tres aviadors, tan amics com diferents entre si: Jean Mermoz, faldiller i obsessionat a obrir una ruta aèria entre Europa i Amèrica creuant l'Atlàntic; Henri Guillaumet, prudent però obsessionat a portar sempre el seu correu a destinació, i Saint-Exupéry, Tonio, destinat al Marroc, on intenta resoldre les divergències que sorgeixen entre europeus i beduïns del Sàhara fruit de l'explosió comercial. Les aventures de tots tres en la línia aèria Latécoère (posteriorment, Aeropostale, que al seu torn donaria pas a Air France) es combinen amb l'evolució vital i literària real de qui va esdevenir un dels grans escriptors del segle XX: la invisible gestació d'El petit príncep, les seves històries d'amor amb Louise Vilmorin o Consuelo Suncín o l'angoixa per la situació sociopolítica que s'acostava i que impregnaria filosòficament tota la seva producció.

“Avui té molt més prestigi la literatura de l'escepticisme, però a mi m'interessen els llibres que tenen un propòsit i Saint-Exupéry es preguntava quin és el nostre lloc al món, m'interessa més una literatura de la sorpresa de viure”, argumenta el també autor de Rectos torcidos (2005) i Días de sal (2008), que en aquesta combinació d'accidents aeris, aterratges forçosos, rescats i les turbulències de la vida quotidiana en terra només hi posa ficció “allà on no arriben els biògrafs: què es deien els amics quan es trobaven al desert o el que sentien quan a l'aire, en plena nit, els sorprenia una tempesta”.