_
_
_
_
_
Tribuna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las tribunas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Si no és legal, no és democràtic

No es pot ser independentista i demòcrata de debò i estar alhora a favor d’aquest procés tal com l’han dissenyat Artur Mas i els seus amics

Lluís Bassets
EULOGIA MERLE

Com a resultat de la seva gran familiaritat amb les lleis, pot ser que el subconscient hagi jugat una mala passada a l’exjutge Vidal. Gràcies a la seva explícita i inesperada declaració sobre la il·legalitat de la recollida clandestina de dades fiscals per part del Govern, la ciutadania catalana ha pogut percebre el que està en joc en el llarg envit en el qual està compromès el sobiranisme nacionalista. Malgrat les aparences, no és un problema de relació amb l’Estat, la independència; ni és tampoc un problema de democràcia, el dret a decidir. És un problema de llibertats individuals i de drets fonamentals, que afecta els valors i principis que regeixen en una societat democràtica.

La confusió acompanya sempre les grans batalles polítiques i el procés sobiranista no havia de ser-ne l’excepció. Per això és d’agrair l’aportació de Santi Vidal a l’aclariment d’idees i conceptes. Les seves revelacions llancen una llum insòlita, que ens fa descobrir un paisatge totalment nou, en el qual s’inverteix el sentit de les coses i fins i tot dels colors ideològics. No hi ha fal·làcia argumental més gran en tota aquesta història que la que s’ha intentat en les últimes setmanes per convèncer els Comuns, espantats per la idea que tot demòcrata ha de donar suport al dret a decidir i més encara si es tracta d’un ciutadà que es consideri d’esquerres. Diguem-ho ben clar; és exactament a l’inrevés: no es pot ser independentista i demòcrata de debò i estar alhora a favor d’aquest procés independentista tal com l’han dissenyat Artur Mas i els seus amics.

Ningú no hauria de discutir el principi de legitimitat de l’aspiració independentista, indirectament acceptada pel Tribunal Constitucional en la seva resolució que anul·la la declaració de sobirania. Molt diferent és que s’accepti el camí triat pel sobiranisme convergent, que va partir de la recerca d’una majoria social i política, i ha acabat intentant aconseguir la independència mitjançant una majoria parlamentària inestable i incoherent com la que formen Junts pel Sí amb les CUP, a partir d’un argument fal·laç com és l’obligatorietat d’un referèndum d’autodeterminació a termini fix i immediat, que el Govern espanyol ha de reconèixer sota amenaça de la seva celebració en qualsevol dels casos, fora de la legalitat i sense cap autorització.

Ningú pot confiar en un Govern que prepara ‘estructures d'estat’ de forma clandestina i il·legal

L’independentisme precipitat ha aconseguit oblidar que un referèndum ha de tenir totes les garanties d’imparcialitat de les autoritats que el convoquen i de l’administració que s’ocupa de la seva celebració. Ningú pot creure en la neutralitat d’un govern que promet alhora celebrar el referèndum i tenir a punt les estructures de l’estat independent per a proclamar-lo immediatament en cas d’un resultat favorable. Ningú pot confiar tampoc en un govern que prepara aquestes estructures de forma clandestina i il·legal, recollint dades i seleccionant personal en vulneració de drets fonamentals, així com de la vigent legislació sobre protecció de dades. L’hiperdemocràtic dret a decidir, la democràcia en abstracte, és ben a la clara un mer instrument tàctic per obtenir la independència per als qui s’han compromès en una tasca tan poc transparent i tan escassament democràtica.

No és un problema de pruïja legalista, tal com volen pintar certs independentistes. Ningú hauria de necessitar gaires moltes explicacions respecte al principi que uneix llei i democràcia. No és un caprici. La llei és imprescindible per a l’organització d’eleccions i consultes democràtiques per una raó gens capritxosa. Perquè només la llei pot protegir els més febles, les minories enfront de les majories. Convocar un referèndum sense una majoria de dos terços al Parlament, sense un mandat electoral basat en els vots com el que demanava Junts pel Sí, i amb l’agreujant de l’organització i finançament clandestins de les estructures de l’estat independent, i l’afegiment o bomba culminant final de la secretista llei de transitorietat jurídica elaborada sense coneixement del Parlament, fora de ponència i del procediment, no és una il·legalitat tan sols, sinó un acte profundament antidemocràtic i atemptatori dels drets fonamentals dels catalans. De tots, sense distinció.

La pretesa ruptura legal, d’una vegada i indolora, que ha explicat el jurista del procés, Carles Viver, és un conte de fades. Les il·legalitats ja han començat i no només en forma d’incompliment genèric de les lleis sinó, el que és més greu, en forma de vulneració de drets. L’independentisme decent, que existeix, i al qual no s’ha de desqualificar per raons de principi, no pot ni ha d’avalar aquest cop de mà en el qual s’arrisca a més el propi futur de l’autogovern català.

L'hiperdemocràtic dret a decidir, la democràcia en abstracte, és un instrument tàctic

La tossuda persistència d’un independentisme que ja ha fracassat per tres vegades en l’obtenció d’una majoria plebiscitària –dues, a unes eleccions i una, a una consulta il·legal– té a veure amb l’evidència que la finestra d’oportunitat s’ha tancat i la certesa que aquesta independència que havien promès no es produirà. Ara és el moment de reconèixer-ho i de prendre un altre camí, el correcte i civilitzat, el del catalanisme pactista i moderat, sense terminis, legal, tranquil i pausat, en absolut oportunista i insurreccional –leninista, en certa forma– com el que Mas, Puigdemont i Junqueras han pres, tot i aprofitant el mal moment de la crisi financera, de la desunió europea i del sorgiment del populisme i del trumpisme. Sempre hi ha una regla de joc amb la qual es va a les urnes. Si no és la que estableix la llei i que tots han acceptat, és la regla de joc que imposa una part sobre el tot, un partit sobre el conjunt de la societat, que en aquest cas, a més a més, està dividida en dues meitats gairebé simètriques.

Els qui han gosat aquesta aventura és evident que són fonamentalment independentistes –és a dir, fonamentalistes de l’independentisme– i només accidentalment demòcrates, ja que semblen disposats a sacrificar el que calgui per la independència, incloent-hi l’autonomia catalana, i les llibertats i la democràcia de tots. No estan disposats a sacrificar de moment vides i hisendes, seves i alienes, i això ja és un consol, vistes les experiències de tots conegudes. Però no són gaire lluny en la seva visió autoritària i rupturista del que ha de ser un procés independentista, sacrificant els mitjans als fins, vulnerant llibertats i principis si ho reclama la glòria de la pàtria emancipada.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_