_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Pel fur... de la dignitat

Sempre, fins i tot després de les pitjors ensopegades, hi ha un factor extern que estronca les ferides i recarrega les piles de l’independentisme: el menyspreu insultant dels adversaris

Carles Puigdemont a Brussel·les.
Carles Puigdemont a Brussel·les.EMMANUEL DUNAND (AFP)

L’independentisme català afronta un afany dificilíssim, pateix moltes debilitats i incorre en no pocs errors (l’últim, haver alimentat fins al paroxisme la megalomania i la irresponsabilitat de l’exsenador Santiago Vidal...). Però sempre, fins i tot després de les pitjors ensopegades, hi ha un factor extern que li estronca les ferides, li torna l’ànim i li recarrega les piles: el menyspreu insultant dels adversaris. Ho subratllo: el menyspreu. No el mer rebuig —tan legítim com inevitable—, ni la discrepància argumentada, ni l’oposició política, ideològica o sentimental als seus objectius. La poció màgica, el bàlsam de Ferabràs de l’independentisme és la incapacitat de la gran majoria dels seus contrincants per reconèixer-li legitimitat i cap sentit, la tendència a combatre’l fonamentalment des del menyspreu, la ridiculització i l’insult.

Quevedo es preguntava al segle XVII si la rebel·lió catalana de llavors era per l’ou o pel fur. Segons el meu parer, la revolta pacífica de la segona dècada del segle XXI és, fonamentalment, pel fur. Sí, la crisi econòmica va coadjuvar, sens dubte. Però el combustible de l’eclosió independentista va començar a acumular-se durant el quadrienni 2006-2010, mentre el nou Estatut romania al corredor de la mort del Tribunal Constitucional i els magistrats d’aquest actuaven sense pudor com a peons partidistes..., o es fumaven uns superbs cigars des de la barrera de la Mestrança.

El combustible de l’eclosió independentista va començar a acumular-se durant el quadrienni 2006-2010

El menyspreu cap a la voluntat catalana legal i democràticament expressada va culminar amb la sentència de l’estiu del 2010, que moltíssima gent va encaixar com una ofensa a la seva dignitat individual i col·lectiva. Des d’aleshores, tant dins com fora de Catalunya i amb algunes honroses excepcions, la tàctica central de l’antiindependentisme ha estat la befa, l’escarni, l’apel·lació al ridícul contra els qui qüestionen la unitat d’Espanya.

La setmana passada en vam tenir un exemple modèlic: les reaccions a l’acte convocat per la Generalitat a la seu del Parlament Europeu. Si —segons va admetre el mateix ministre Dastis— Puigdemont, Junqueras i Romeva tenien perfecte dret a fer aquesta compareixença; si, segons González Pons, la convocatòria no tenia cap transcendència i “es podia haver fet en un bar”, per què el mateix González Pons va escriure individualment a tots els diputats del PPE instant-los a no assistir a la sessió sota cap circumstància? Vigila per sistema l’exconseller de Francisco Camps a quins bars van els seus companys de grup? Si, segons les fonts presencials, van assistir a la conferència unes quatre desenes d’europarlamentaris de països molt diversos (inclosos el romanès-hongarès László Tokés, heroi i símbol de la resistència a la dictadura de Ceausescu), per què columnistes acreditats han assegurat que només hi eren els catalans, els quals no arriben a deu? Com és possible que mitjans seriosos hagin considerat significativa l’absència dels ambaixadors dels Vint-i-set davant la UE, quan és públic i notori que —casualitat o no— havien estat convocats a la mateixa hora pel flamant president de l’Eurocambra, Antonio Tajani?

Que tant el president Rajoy com les elits socioeconòmiques i mediàtiques madrilenyes estiguin en contra de la independència de Catalunya és una cosa que es dona per descomptat. Ara bé, la millor manera d’expressar-ho aquell 24 de gener era dir, abans fins i tot de l’acte de la Generalitat, que a Puigdemont, a Brussel·les, “li han donat el tracte que es mereixia”, menyspreu corroborat amb una sonora riallada per part dels distingits assistents al Fòrum Abc?

Com es pot interactuar —ja no diguem pactar— amb algú a qui es menysprea i menysté en públic? La primera condició per a qualsevol diàleg és el reconeixement de l’altre, de la seva dignitat i de les seves raons, malgrat que les consideri completament equivocades. I va la presumpta alcavota de la no menys presumpta “operació diàleg”, el senyor Enric Millo, i diu que, a la capital comunitària, el president català va exercir “el dret a fer el ridícul”. Doncs, quin componedor!

Així, els efectes desmoralitzadors que, a les files pròpies, hagi tingut el cas Santiago Vidal quedaran aviat neutralitzats. Si no n’hi ha prou amb el comportament unionista davant la conferència de Brussel·les, poden sumar-se-li els improperis de Javier Vega de Seoane —president del Cercle d’Empresaris de Madrid— sobre la “irracionalitat” i els “disbarats” que imperen a Catalunya. O esperar unes hores, al pròxim article o discurs que titllarà els independentistes d’idiotes i feixistes.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_