Batalla ‘fantàstica’

Alexander Lernet-Holenia (Viena, 1897-1976) no s’havia editat mai en català. Aquesta novel·la breu —traduïda de l’alemany per Joan Fontcuberta—, mig bèl·lica mig fantàstica, n’és l’ocasió. L’autor forma part d’aquells noms vienesos que van viure els grans canvis posteriors a la Gran Guerra. Aristòcrata austrohongarès, oficial de cavalleria, destinat a ser diplomàtic, resident en un palau imperial, polígraf, amic de Stefan Zweig, de Rainer Maria Rilke, interessat en les teories de Sigmund Freud, aquestes dades ens acaren a una literatura centreeuropea d’entreguerres no per coneguda menys peculiar.

Hi ha una escena medul·lar que és clau per trobar el sentit de l’obra. Però abans cal dir que la novel·la passa als Carpats, on el 1915 va haver-hi una de les batalles fonamentals de la Gran Guerra, en l’inici de la campanya russa de l’exèrcit austrohongarès. A l’escena esmentada hi trobem un destacament d’exploració de la cavalleria austríaca, en què veiem el baró Bagge —el narrador de l’obra— i altres oficials. Quan volen travessar un pont, els russos els ataquen, si bé els austríacs aconsegueixen el seu propòsit. Tot seguit, quan el grup s’instal·la en un poble del nord d’Hongria, comencen a passar fets poc corrents en una novel·la bèl·lica, i entenem que en l’escaramussa del pont va passar alguna cosa que no lliga amb el que ens ha dit el baró protagonista.

La novel·la es pot llegir simplement com un relat de guerra o galant, amb personatges que semblen que han sortit d’un almanac de gestes imperials o d’una opereta. Però si la lectura atén allò que contravé les lleis naturals o que simplement és estrany (alimentat pàgina a pàgina per diversos indicis, com ara un curiós arbre amb tres penjats que ens recorda el Manuscrit trobat a Saragossa de Jan Potocki), no ens hauria semblat estrany que Italo Calvino hagués triat aquesta obra per a la seva antologia fantàstica del XIX. Però el llibre, no ho oblidem, és d’anys després, del 1939, i el fons oníric que el travessa sanciona les teories del subconscient, les quals trobem en obres coetànies com Relat somiat d’Arthur Schnitzler o Nit fantàstica de Zweig. I és això el que acaba donant-nos un final coherent i memorable.

El baró Bagge, enmig de balls i recepcions corteses, acaba desplegant un relat pertorbat i malaltís —en primera persona— que ben sovint, per als gustadors de la historiografia del gènere, resulta un recurs discutible de salt a l’altra realitat. Si tornem, amb tot, a una visió general de l’obra, entenem que la guerra i la presència del més enllà són matrius narratives que consonen i que, en una interpretació profunda, poden arribar a desactivar fonaments marcials com la glòria o l’heroisme, els quals són el punt de partida innegociable, cal insistir-hi, de Lernet-Holenia. L’obra fa pensar que també algunes narracions de la Guerra Civil —penso en un conte de Vicenç Riera Llorca, en un altre de la trilogia bèl·lica de Juan Eduardo Zúñiga— mostren una escena a la casa d’un espiritista en què hi ha una gentada que vol saber dels seus familiars desapareguts.

Com en molts relats centreeuropeus del primer terç del segle XX, hi trobem la predilecció per la nouvelle com a forma literària calibrada, perfecta. Encara que sovint aquests relats ens descriguin una època abolida, un món massa distant —cal pensar que molts van ser escrits precisament des d’aquest estadi elegíac—, vet aquí un altre autor d’aquell període que ens convenç sobre manera.