Liberalisme autoritari
Cal urgentment una esquerra que situï la qüestió social en primer pla, per passar del campi qui pugui a la política com a poder dels que no tenen poder
L’elecció de Donald Trump és una frenada a l’hegemonia neoliberal, però sobretot el final de la seva versió progressista. Ho afirma Nancy Fraser en un article a Dissent, “The End of Progressive Neoliberalism”. És realment així? No hi ha dubte que s’han encadenat una sèrie d’esdeveniments que, sent molt diferents en les formes, plantejaments i objectius, comparteixen el rebuig “de la globalització corporativa, del neoliberalisme i dels establiments polítics que els han promogut”.
A més de l’accés de Trump a la presidència dels Estats Units, Fraser enumera el Brexit, el fracàs de Renzi a Itàlia, la campanya de Sanders per a la nominació demòcrata, i el protagonisme del Front Nacional a França, i podríem afegir la implosió reaccionària a Centreeuropa, la irrupció de Podem a Espanya, i un procés general de replegament cap a l’espai proper de l’Estat nació com a reacció a l’accelerada expansió globalitzadora.
La crisi de reputació del neoliberalisme està provocant una mutació: de la versió liberal a l’autoritària; de la desregulació general a la desregulació selectiva, centrada en l’interès de les grans corporacions. Atacs a la premsa, defensa de la tortura, nous murs, qüestionament de l’avortament, criminalització de l’emigració, prioritat per als nostres, construcció de l’enemic, l’arrencada de Trump desplega tot l’arsenal autoritari, amb el pretext de construir un refugi perquè els seus electors no se sentin a la intempèrie.
Trump no coneix les regles de la governança política, pretén governar l’Estat com les seves companyies: ell decideix i els altres executen i obeeixen. Ha prescindit de l’establiment polític, s’ha carregat la distribució de funcions entre públic i privat i ha portat directament els empresaris a governar. Els interessos d’aquests ja no estan protegits per intermediaris sinó per ells mateixos, i la borsa americana aplaudeix amb entusiasme. Dit d’una altra manera, el neoliberalisme perd imatge liberal i es fa més conservador i autoritari, perquè l’individu —el subjecte econòmic autosuficient en lluita contra tots per la supervivència, que és l’àtom sobre el qual es va construir l’hegemonia neoliberal— sense guanyar un bri de protecció se senti menys desemparat, subjugat per la promesa que dona tota la prioritat als de casa. El neoliberalisme evoluciona cap al iliberalisme del qual els antics països de l’Est d’Europa han estat pioners.
De manera que el que ha entrat realment en crisi, com diu Nancy Fraser, és la cara amable del neoliberalisme, el progressista. A Espanya tenim un prototip d’aquest model: el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero, que va situar el país en l’avantguarda dels drets civils però es va moure sempre dins de la més pura ortodòxia econòmica, sense tenir cura de les polítiques que poguessin frenar el creixement de les desigualtats i la fractura social i inaugurant l’austeritat expansiva.
El protagonisme dels nous moviments socials (Fraser cita el feminisme, l’antiracisme, el multiculturalisme i els drets LGTB) durant els mandats de Clinton i Obama o de Zapatero ha rescatat enormes injustícies i ha donat el reconeixement que s’ha estat negant a gran part dels ciutadans. I ha de continuar sent prioritari. Però la confluència amb unes polítiques basades en els interessos dels grans negocis financers i tecnològics els ha col·locat en una posició de coartada, i s’ha escampat la sensació que el seu protagonisme era a costa d’altres polítiques socials bàsiques. D’aquí el rebuig a determinats sectors que Trump va saber capitalitzar.
Sanders va ser qui millor va entendre el problema i va intentar situar la qüestió social al centre de l’escena, sens detriment dels drets civils i humans bàsics. Però, com diu Nancy Fraser, Trump es va desembarassar fàcilment de l’establiment polític republicà, mentre que a Sanders li van barrar el pas els dirigents demòcrates. Qui agafarà el relleu?
Les esquerres, i especialment la socialdemocràcia, quan han detectat el malestar i la desconfiança del seu electorat, han reaccionat massa sovint a la defensiva o, com en el cas de Manuel Valls, assumint part de l’agenda de l’extrema dreta en matèria d’immigració i patriotisme. Cal urgentment una esquerra que situï la qüestió social en primer pla, per passar del campi qui pugui a la política com a poder dels que no tenen poder, i abandonar la sociofòbia, que ha estat l’èxit més gran del neoliberalisme.
