_
_
_
_
_
Marginalia

Més sobre el cànon

A Catalunya resultaria una proposta enverinada demanar a professionals o lectors un cànon de la nostra producció literària dels últims trenta o quaranta anys

Ramon Llull, dels autors catalans amb més possibilitats de figurar a qualsevol cànon de literatura catalana
Ramon Llull, dels autors catalans amb més possibilitats de figurar a qualsevol cànon de literatura catalanaAndreu Dalmau (EFE)

La idea de cànon literari és relativament recent. Les edicions de la prestigiosa Princeton Encyclopaedia of Poetry and Poetics publicades entre 1965 (primera) i 1972, per exemple, no incloïen aquesta entrada. De sobte, pocs anys després, es va desfermar en el terreny de la teoria literària, les universitats i les acadèmies una febre canonista, cosa secularment poc elaborada fins aquell moment, a l’entorn d’aquestes qüestions: Què cal llegir? Quins són els millors llibres de la literatura universal? Quins ho són de la literatura catalana?

El problema ens sembla molt dels nostres dies; però en realitat la idea d’una literatura canònica arrenca d’una tradició que es produeix a la frontera entre les eres d’abans i després de Crist, quan els rabins van determinar quins llibres, dels molts que hi havia impregnats d’història i de doctrina hebraica, podien entrar a formar part del corpus bíblic ortodox, i quins no. Va passar el mateix amb el Nou Testament. Això dona idea del caràcter ritual, sagrat, que posseeixen els llibres que entren a formar part d’un cànon, i així és considerada la qüestió, encara avui. És evident, emperò, que l’acte d’oferir patent de cànon a un llibre profà mai tindrà la mateixa legitimitat —ni els mateixos perills— que fer-ho amb llibres relacionats amb una religió concreta. Per això els cànons de les literatures paganes, profanes o no litúrgiques fan arrufar sempre el nas a un o altre, perquè és cosa molt seriosa que els Proverbis de Salomó formin part del cànon de la literatura sagrada hebrea, però no ho és tant que una novel·la o un poemari, en especial si són posteriors a la impremta, sigui dins o fora del cànon. Una altra cosa va ser l’elaboració del cànon clàssic, que es va fer sol: les troballes i traduccions dels humanistes del Renaixement van determinar per sempre l’excel·lència d’aquelles literatures, encara que també hi hagi coses que no tenen gran qualitat.

Sia com vulgui, se suposa que les persones, savis, acadèmics, lectors comuns o qui sigui que elabora els cànons als últims anys siguin persones llegides, amb prou capacitat criticoestètica, amb discerniment i amb sentit de la responsabilitat. Però això només se suposa. De fet, al cànon famós que apareix al final del llibre de Harold Bloom, hi ha autors i obres acceptades com a canòniques quasi universalment (Homer, Shakespeare, Cervantes), però també n’hi ha d’altres que poden desaparèixer d’aquell cànon en qüestió de decennis.

Ara, a Catalunya, resultaria una proposta enverinada demanar a una colla de professionals o de lectors empedreïts que establissin un cànon de la nostra producció literària dels últims trenta o quaranta anys: el patriotisme ens portaria a incloure molta gent, la filogínia ens portaria a posar-hi moltes dones, i així un munt de problemes. No sembla que en tinguessin tants els autors de cànons catalans anteriors a la Guerra Civil. Així, per exemple, Carles Soldevila (1892-1967), de qui es torna a parlar, en va fer un, anomenat Què cal llegir?, publicat l’any 1928, que tenia un apartat dedicat a la poesia catalana —hi ha Llull, Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi, per començar molt bé—, un altre dedicat a la prosa —com sempre molt sòlid quan es parla de literatura medieval, però tentinejant quan es parla de la novel·la dels segles XIX i XX—, i que inclou després, amb gran liberalitat i idea del caràcter universal de la literatura, apartats equivalents dedicats a la poesia i la prosa castellana, portuguesa, francesa, italiana, anglesa, alemanya, russa, portuguesa, escandinava i oriental, i, per fi, els clàssics grecollatins. Dona gust, la veritat, i la tria de Soldevila demostra un criteri serè, imparcial i documentat. Una cosa és la literatura, i una altra els sentiments patriòtics: dues coses avui molt barrejades.

No ens consta que el llibre hagi estat reeditat, i no ens ha d’estranyar, perquè, a causa dels plans d’estudis de secundària, la literatura universal ha desaparegut de l’ensenyament mitjà; i també pel fet que a les facultats de Filologia qui estudia literatura catalana, per exemple, no se sent obligat a saber res de la resta de les literatures del continent o del món, i viceversa. Això acumula un nou problema quant a la possible redacció ja no d’un cànon universal, sinó també català; perquè si els catalans s’embadaleixen davant determinats poetes i novel·listes menors, i els canonitzen, llavors serà difícil que arribin a considerar superior la poesia dels metafísics anglesos, de Puixkin o de Baudelaire, o les novel·les de Jane Austen, de Flaubert i de Tolstoi. En suma: sembla que, per uns quants anys, estarem condemnats a no saber què cal llegir en un sentit universal i un criteri d’excel·lència estètica. Perquè, almenys des de Goethe, saber només la literatura d’un país és com no saber què és la literatura.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_