Marfany: “El nacionalisme espanyol va ser creat per catalans”

El que a molts els semblarà una obvietat, que la Renaixença de la primera meitat del segle XIX va suposar el ressorgiment de la cultura i la llengua catalanes silenciades des del final de la Guerra de Successió, l'historiador i crític literari Joan-Lluís Marfany ho posa en dubte. Ahir va presentar el seu llibre Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença (Edicions 62), on defensa que la burgesia catalana va tenir un paper protagonista en la construcció del nacionalisme espanyol, i que van ser aquests mateixos catalans els que van impulsar la Renaixença, "que va escanyar la petita tradició literària en català: ells mateixos van dir que l'havien embalsamat".

Al llarg de 950 pàgines, Marfany rebusca entre els articles i les cartes dels intel·lectuals i homes de negocis catalans que van tenir un paper important en l'època coneguda com a Renaixença, entre el 1789 i el 1859, any en què es van reinstaurar els Jocs Florals a Barcelona. Al llibre, una continuació d'altres assajos anteriors (La cultura del catalanisme, 1995; La llengua maltractada, 2001), l'autor intenta demostrar que la suposada època de dignificació lingüística catalana coincideix amb la incontestable consolidació de la diglòssia. La incipient burgesia catalana, que després impulsaria el regionalisme i la Renaixença, va abraçar el castellà com a llengua seriosa i culta, i va iniciar la construcció d'una ideologia nacionalista espanyola que li permetria consolidar-se com a classe i defensar els seus interessos.

Diglòssia ‘catalana’

Des del coneixement que li han donat deu anys de rigorosa preparació del llibre, Marfany escriu i parla amb familiaritat sobre intel·lectuals com Manuel Milà i Fontanals, Bonaventura Carles Aribau o Víctor Balaguer, i empresaris com la família Gironella o els Amat. Van ser els burgesos els que van començar la tasca de construcció de la "nació Espanya", amb l'aspiració de crear, des de Catalunya, una indústria nacional espanyola per fomentar el comerç català.

Una mostra d'aquest afany va arribar el 1847, quan una família d'Igualada va constituir l'Espanya Industrial a Madrid i va regalar accions a empresaris d'altres zones per implicar-les en el projecte. "Deu anys després van haver de tornar a Barcelona perquè no va funcionar", explica Marfany. Acompanyant aquesta aspiració, els homes de lletres van elevar el castellà a la llengua d'ús i van contribuir a la idea d'Espanya. "Milà i Fontanals va ser el pare del nacionalisme espanyol, i Aribau era un escriptor molt respectat a Madrid pels seus escrits en castellà", va exclamar, recordant que molts historiadors "ignoren" els textos castellans dels impulsors de la Renaixença i se centren només en els seus escrits en català.

"Com més nacionalistes espanyols eren els catalans, més es recordaven del seu origen", afegeix Marfany per explicar el naixement del regionalisme i l'amor per la tradició pròpia dels burgesos i intel·lectuals, que no per això van deixar de parlar en castellà. "És evident que més tard hi va haver una Renaixença, perquè si no, no parlaríem català", admet l'historiador, "però s'hi va arribar per camins més complicats". Encara que reconeix que només són "sospites", Marfany creu que la reversió de la diglòssia es va deure als intel·lectuals nascuts a partir del 1840, entre els quals hi havia Frederic Soler Pitarra o Jacint Verdaguer. Com que no dominaven el castellà parlat, Marfany creu que tenien dificultats per aprovar oposicions i entrar a Madrid: "Van ser els primers a escriure's en català, van pensar que ja no tenia sentit fer-ho en una llengua estranya".