_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Un titular al Col·legi

Va ser Pasqual Maragall qui va instituir la conferència al Col·legi de Periodistes, com a balanç de l’any i proposta per al següent

Barcelona, des del Besòs.
Barcelona, des del Besòs.Joan Sánchez

Va ser Pasqual Maragall qui va instituir la conferència al Col·legi de Periodistes, com a balanç de l’any i proposta per al següent. La tradició es manté vigent. L’arribada de la data solia posar l’Ajuntament potes enlaire i tot era córrer d’un despatx a l’altre buscant els papers que justifiquessin l’acció de govern de cada regidor, amb l’esperança que el jefe els esmentés. Però en tota conferència hi ha sempre un moment clau, quan apareix la idea que l’endemà serà el titular. A vegades ve de l’equip, a vegades de l’alcalde. Maragall solia resseguir amb una certa displicència els folis preparats per després afegir-hi una pàgina escrita a mà on guardava la bomba comunicativa, la idea força. A vegades idees difícils d’absorbir, com quan va proposar treballar “Barcelona endins”, cap al cor, seguint el rumb de la gent. Joan Clos feia tot el contrari: reescrivia la mateixa tarda de la conferència tot el text, deixant de banda el que havia preparat el seu equip, i l’enfocament podia ser genial o de dur-se les mans al cap. Feia promeses ditiràmbiques: una vegada, milers i milers de pisos, ja no en recordo la xifra.

Jordi Hereu, tan bona persona com és, va derivar en un format extemporani de vídeos i micròfons de diadema i l’home caminava per l’escenari com un showman qualsevol, fins a arribar a les preguntes prèviament pactades. En aquest cas, les idees fundacionals venien de l’equip de comunicació i eren un eslògan. Xavier Trias va tornar a la sensatesa i al Col·legi de Periodistes, i va tornar a repassar l’acció i a donar la proposta d’avançament, que després es perdia en els plens perquè l’oposició tenia majoria. I ara Ada Colau reprèn la tradició, amb el format clàssic i el titular sota el braç. El titular va ser aquest “Pla Delta 2” que va tancar la seva intervenció inicial. L’alcaldessa és simpàtica perquè és genuïna. No va exagerar pas la part positiva del balanç tot i que tenia poca substància per dur-se a la boca –el canvi demana temps– i va demostrar poca seguretat en parlar d’acostar la ciutat al Llobregat, com si aquesta idea, que és molt potent, fos tan recent que no ha tingut temps de fer-se-la seva.

Barcelona ha maltractat històricament els seus rius, els ha amagat. Ada Colau va presentar l’any passat el Pla de Barris del corredor del Besòs, que ja està en marxa, que se suposa molt participatiu, que tindrà efectes relatius perquè qui abasta molt llaura poc, però no hi ha dubte que era una assignatura pendent. Ara es gira cap al Llobregat, que és terra ignota. També amb un marge temporal de deu anys. La idea, insisteixo, és brillant. Algú està pensant en gran i ens n’hem de felicitar. Però la idea és incipient. Com que la ciutat és la que és, aquesta zona estava en el punt de mira de Xavier Trias, més aviat del seu equip d’urbanisme, perquè és obvi que és un territori mal estructurat, on es van posar infraestructures hard sense que calgués arreglar el conjunt perquè lluís. La Zona Franca és hostil, antipàtica, està sempre coronada per una boirina suspecta i un soroll sòlid. És terra de camions. Això ho va insinuar Ada Colau quan va parlar de l’estació intermodal del port, però els accessos ferroviaris estan aturats en un calaix del Ministeri, pactats fa dos anys i sense començar.

El passeig verd del Morrot és factible si es fa allò que volia fer en Trias amb una inversió descomunal: soterrar la ronda i pacificar la superfície. El desenvolupament del barri de la Marina, que ja va assenyalar Joan Clos, és perfecte, no té problema. I civilitzar un territori industrial no ha de ser per res impossible: vet aquí, verda i magnífica, la ria de Bilbao. Però en el cas de Barcelona, tan sols ullar el mapa ja es veu que serà un os dur de rosegar, perquè és molt de terreny i molt de desordre. Ada Colau vol, a més a més, que aquesta nova Barcelona tingui perfil d’economia social: un polígon per a pimes (el necessiten?) i ampliació de Mercabarna per la sobirania alimentària a partir del cultiu ecològic. Està bé, és coherent amb el seu model, però pensar en gran és pensar per tothom. La indústria convencional també mereix atenció. Ara bé, jo no sé si Ada Colau té equip, temps i energia per atendre els dos rius alhora, més tot allò que pugui venir l’any que ve, quan li caldrà un altre titular. Sempre li queden les portes de Collserola.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_