Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
ISABEL CLARA SIMÓ, 49È PREMI DE LES LLETRES CATALANES

“En el procés independentista trobo a faltar el front intel·lectual, sols hi ha emotivitat”

El “Nobel català”, com diu, li ha reactivat les ganes d’escriure

L'escriptora Isabel-Clara Simó.
L'escriptora Isabel-Clara Simó.

El pare escrivia en secret i no ens ho va deixar veure mai: els seus models eren massa elevats i ell no hi arribava; jo li deixava els meus contes i redaccions, tots sempre en castellà, per allà, però me’ls tornava sense dir res. ‘T’has deixat això per allà’, em deia. Curiós, parlant amb la Montserrat Roig, ella i jo fèiem el mateix: buscar l’aprovació del pare”, recorda al menjador de casa seva, entre uns posagots del MoMA de Nova York i una estelada al balcó, Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), l’endemà d’obtenir el 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, tal com fan evident les 40 trucades perdudes només aquest matí d’un telèfon mòbil que, com el fix, no para.

Pregunta. El caràcter temperamental ve de la mare i el virus de les lletres, del pare mestre?

Resposta. Sobretot de la seva gran biblioteca, en castellà i francès; amb els meus dos germans canviàvem cromos, i així, als 12, ja havia llegit Herman Hesse i em planto a la facultat sabent de Pío Baroja i Faulkner, insòlit per l’època, als cinquanta, i per ser dona.

P. I l’escriptura?

R. L’entorn del grup catalanista de Joan Fuster em va portar que, de les redaccions que feia de petita, en castellà, saltés al català i, als 20 anys, fes un conte amb la llengua amb què penso, amb uns llagrimots... I ja des de llavors, amb aquesta llengua que, si no ets estúpid, ja saps sempre que seràs, en visibilitat, un escriptor de segona... És un tema de mercat.

P. Una més en l’haver de Fuster, doncs...

R. És una ment tan brillant com les més brillants d’Europa, però mai ben reconeguda per haver estat encasellat com a gran defensor dels Països Catalans; gairebé no hi ha res d’ell traduït en castellà, per exemple. Són les misèries intel·lectuals nostres...

P. Quan ha explicat el tancament de la revista Canigó (1954-1983), que va fundar el seu marit Xavier Dalfó i vostè va dirigir des de 1972, diu que pleguen per ser “massa radicals”. Massa radicals segons qui?

R. Tot i tenir 12.000 subscriptors, Canigó va desaparèixer perquè vam ser víctimes d’una competència deslleial: el 1983 no rebíem subvencions de ningú quan tothom en tenia. Representàvem la zona més avançada de l’independentisme. Érem molt incòmodes per als que manaven.

P. Pel pujolisme?

“La literatura catalana s’ha professionalitzat molt, cert, però només s’ha potenciat el vessant comercial”

R. Mitjançant Banca Catalana, Jordi Pujol va estar posant-hi diners. Al cap d’un parell d’anys, cap al 1974, ens va cridar al Xavier i a mi i ens va dir que el caçador (ell) s’havia cansat de jugar amb els conillets (nosaltres), i que la capçalera era seva si comptàvem tota la publicitat i els diners posats. Li vam dir que no estava en venda i ens respongué que ens enfonsaria; no ho va aconseguir llavors. Als vuitanta vam anar a veure Maria Aurèlia Capmany, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, però ja es veia que no tenia la clau de la caixa; i també Max Cahner, conseller de Cultura, i aquest ens va dir: “Sou massa radicals”. Vam preferir morir amb dignitat i tancar.

P. L’episodi no reflecteix que bona part de la burgesia catalana no estava, i no està, per la independència?

R. És evident que hi ha bona part de la burgesia catalana que no la vol; una burgesia històricament molt covarda i timorata i colonitzada... Llàstima que ja no quedin un Pere Quart ni un Ovidi Montllor per retratar-la; potser algun humorista de paper... Ara bé, hi ha una altra part que ha vist les manifestacions d’aquests anys i ha fet càlculs. De totes maneres, avui, fer un referèndum em fa por.

P. Por?

R. Sí, de perdre’l. És molt possible: l’Estat té un gran aparell mediàtic, el ridiculitzaran, els seus no s’hi presentaran, diran que no val. A més, pactat amb l’Estat no podrà ser, i si és així, serà un altre 9-N, que va servir de poc i no es va guanyar, malgrat ser un invent nostre. Estic, primer, per fer la ruptura parlamentària i després, el referèndum: la via Kosovo. Espanya ha fet del Parlament una cosa de fireta, només va faltar la sentència del Constitucional, que, per cert, si es compara amb el Decret de Nova Planta, és coincident en els tres grans eixos d’atac: llengua, jurisprudència i diners. Com a govern, Espanya és el meu enemic; com a ciutadana i com a veïns, de cap manera.</CS>

P. Però el procés no el pilota aquesta burgesia, amb el PDeCAT?

R. El protagonisme no el té ni la burgesia ni la classe obrera, sinó que està sent una classe mitjana, avui no tan ampla ni activa per la crisi. Però el que trobo més a faltar és el front cultural, no veig la classe intel·lectual capdavantera, com ha passat sempre a la Història: els que donen les primeres idees i consignes... Parafrasejant Fuster, crec que ara ens calen menys banderes, menys visques i menys himnes: el que cal és pensar, i jo veig massa inutilitat i massa poca reflexió.

P. Què els passa, als intel·lectuals?

R. No ho sé. Com és que no ens hem coordinat per fer un front comú per la independència? Una part d’ells, com Albert Boadella o els de l’entorn de Ciutadans, s’han convertit en cipaios, actuen amb voluntat de colonitzats, se senten espanyols; val, però la resta està a veure-les venir. El paper de ser el corpus teòric d’una revolució com aquesta no l’estem assumint com a col·lectiu.

P. Per què?

R. Una part important dels mandarins culturals catalans no estan per la labor perquè se senten espanyols i estan molt vinculats a grups mediàtics contraris al procés. Potser els espanta la cosa. El resultat és que necessitem teoria i no la tenim, ens belluguem només amb actes de pura emotivitat i ens cal un corpus ideològic que no sé veure.

P. Va dir l’altre dia que vostè ha “estimat bojament els Països Catalans” i que no s’havia sentit corresposta... Però, existeixen els Països Catalans?

R. Sí, la llengua unifica. A més, València i les Illes estan canviant ràpidament: la caiguda del PP hi ha ajudat molt; el corredor del Mediterrani també hi ajudaria si es fes, perquè a la burgesia li cal i ho sap... I darrere d’això...

P. Un predecessor del seu Premi d’Honor, Raimon, va dir que la independència de Catalunya faria mal al País Valencià en fer créixer l’anticatalanisme...

R. No n’estic tan segura: fa dos mesos, a Alacant van fer una fira del llibre exclusivament en valencià i a la plaça Major, davant l’Ajuntament. Fa quatre anys era impensable... No, no faria tant mal; això sí: caldria fer una confederació, als Països Catalans, Barcelona no pot ser la capital de València.

P. La seva postura i sinceritat política l’ha perjudicada com a escriptora?

R. Sens dubte. Estic vetada en la majoria de tertúlies i mitjans importants. No ho sé, soc dona, valenciana i molesto; no he estat mai massa reconeguda: que si el meu estil és per a tietes, només per a dones... S’han dit coses dures, que tinc per aquí guardades...

P. L’admiració per la Lost Generation li ve pel gust de petita per Faulkner? Què hi busca?

R. La capacitat de crear atmosferes, que és de les coses que més costa, tot i que jo sempre he procurat que a la meva obra hi hagi una tesi, una idea, després embolcallada per una història.

P. Des d’octubre és degana de la Institució de les Lletres Catalanes. Què passa al sector que, malgrat 40 anys d’escola en català, la cosa no millora gaire?

R. Doncs que la literatura catalana s’ha professionalitzat i industrialitzat molt, sí, però en lloc que això servís de palanca per aixecar el nivell, només s’ha potenciat el vessant comercial i la majoria del que es fa són llibres comercials, d’aquests que enganxin, en diuen... El trist és que s’ha creat un nou mercat, i la prova és que editors i escriptors en castellà ho han vist i també volen ser traduïts en català, produint-se coses xocants com que en català tenim entre els més venuts llibres traduïts del castellà... I en canvi no hem sabut crear un públic per a gent com Julià de Jòdar o Miquel de Palol, a qui la seva agent, Carme Balcells, quan va escriure El jardí dels set crepuscles, li va dir quan li comentà que no es venia: “A quién se le ocurre escribir una buena novela en catalán”. Però soc optimista, surt gent bona: Benessiu, Baixauli, Vilaplana...

P. Tots valencians, em cita...

R. Al Principat n’hi ha molts més, però vist des de València és important, perquè vam estar bastantes generacions sense novel·listes, malgrat els esforços de Fuster i de Joan Francesc Mira, que fins i tot es deia que n’arreglaven...

MÉS INFORMACIÓ