Tancar la Model
Una urbs amb una presó urbana té un punt didàctic. Si seguim netejant el que ens incomoda, acabarem en una ciutat Disney’
La notícia recent del tancament definitiu de la Model mereix almenys dues consideracions. La primera és reflexionar sobre si una ciutat ha d’escombrar tot el que no li agrada cap a les vores: tallers, fàbriques, cementiris, presons... Les ciutats també han de tenir coses crues que no amaguen la seva utilitat, agradi o no. En els darrers temps, els apologetes de l’espai públic feliç, provinents del nord d’Europa, han divulgat una ciutat europea pensada des de la distància física i moral del puritanisme. Ens mostren carrers de vianants amb terrasses endreçades, amb tauletes i para-sols i gent amb bicicletes, que sembla que els fa tenir un aspecte sempre saludable. Al sud, els de la ciutat europea barroca i catòlica, que és paradoxalment també la cultura que coneix el pecat, sabem que les ciutats tenen coses bones i també coses que no ho són, però hi vivim.
Si seguim amb aquest procés de netejar la ciutat d’allò que ens incomoda, acabarem per tenir una ciutat Disney. Les repercussions sobre anar traient les coses enfora (però que segueixen existint) i millorant-ne l’aspecte, les poden veure ara mateix amb el que ha passat amb el Mercat de Sant Antoni i el valor dels pisos i locals del voltant, fet del qual els diaris s’han fet ressò recentment. Millorem la ciutat, cosa lícita, però al mateix temps empitjorem les nostres condicions de vida i expulsem els habitants, i això ens hauria de fer reflexionar. També necessitem presons: la gent tancada a la presó, no ho oblidin, poden ser parents seus en un mal moment. Jo crec que una ciutat amb una presó urbana té, inclús, un punt didàctic. Opisso hauria pogut dibuixar una vinyeta amb un pare i un fill i tot passant per davant de la Model, dir: “Si no et portés bé, un dia pots acabar aquí engarjolat!”...
En qualsevol cas, el que no ajuda gaire a la reflexió és presentar demagògicament la desaparició de la Model amb un discurs reivindicatiu i alliberador basat en la repressió franquista, com si la Model fos la criminal Escuela de Mecánica de la Armada de Buenos Aires. Que a la Model hi va haver detinguts polítics és evident, però érem pocs. Jo mateix vaig ser allà quasi dos mesos el 1973 i érem una minoria aclaparant. I, per cert, en aquest llocs, malgrat que els pesi a alguns, sempre s’aprèn alguna cosa sobre la naturalesa de les persones, alguna més que l’apresa fent una tesi doctoral sobre aquesta presó.
La segona consideració, ja que aquesta decisió sembla estar presa, és a què es pot dedicar un edifici així i com reutilitzar-lo; veient la planta de l’edifici original, no sembla una banalitat. Òbviament, dono per suposat que es mantindrà i que caldrà pensar a quin ús es destina. La més radical transformació de la presó seria, esclar, enderrocar els murs, cosa que ja aportaria un espai de jardins i lleure suficient, com sembla que reclamen els veïns. L’altra és fer, senzillament, un projecte de finestres. Recordo que això era el més antipàtic de les cel·les: no poder mirar cap a fora era potser el més repressiu. Eren altes i amb ampits molt inclinats, i no t’hi podies enfilar.
Enderrocar murs i obrir balcons a les finestres seria prou explícit del canvi d’ús. A què dedicar un edifici així? La meva opinió és que, si va ser un arquitecte qui va dissenyar aquell edifici, interpretant unes necessitats i requeriments, ha de ser un arquitecte qui determini quines noves necessitats pot satisfer i quines no pot satisfer un edifici com aquest. El reús dels edificis és una qüestió inajornable per a la ciutat i, cada cop més, el projecte d’arquitectura està d’alguna manera lligat a aquesta realitat. El succeït aquest dies passats amb la torre Agbar dona algunes pistes de la transcendència d’aquest fet i del camp i les dificultats que suposa la reutilització d’un edifici.
Particularment, després d’examinar més de mil edificis que han canviat d’ús a Barcelona al llarg dels anys, estic bastant inclinat a pensar que la naturalesa d’un edifici és la de canviar d’ús al llarg del temps. Ara ja no sembla que sigui l’Administració qui lidera el canvi d’ús dels edificis, com fa uns anys enrere ho feia destinant-los a cultura. Ara és l’hora de la iniciativa privada, que, almenys a Barcelona, sembla tirar endavant un ambiciós procés de canvi d’ús dels edificis al centre hoteler de la ciutat. La Model podria ser un exemple de reutilització amb sentit de ciutat: es tracta d’un edifici a escala metropolitana i no de barri, i és prou transcendent perquè sigui la pedra angular d’un pla estratègic del reús dels edificis més emblemàtics de la ciutat.
