Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Erasme i Europa

Erasme veia l’orbe cristià com una unitat espiritual i cultural; avui no seríem el mercat de Calaf

És cosa sabuda que el germen de l’actual Unió Europea, és a dir, la Comunitat Econòmica Europea, no pressuposava cap altra cosa que una unió d’interessos mercantils, bàsicament a l’entorn del carbó i de l’acer. Passats molts decennis d’aquella Comunitat, i uns quants de l’actual Unió, les coses no han canviat gaire: la suposada unió dels europeus no és cap fal·làcia, però es limita a actuar en els camps de l’economia, el comerç i les mercaderies. No és estrany, doncs, que una sèrie de factors —entre ells, i no poc important, la migració de centenars de milers de persones de països asiàtics i africans, gairebé sempre amb religions diferents de les cristianes— hagin fet trontollar aquesta tan beneïda com beneita unió actual dels europeus. No solament no s’ha aconseguit ampliar el camp d’influència econòmica al continent en no establir-s’hi una política fiscal comuna, sinó que les grans diferències de riquesa entre el nord i el sud d’Europa, o dins de cada estat nació, amenacen més com més va l’existència d’una moneda comuna o la integritat de la Unió mateixa, de la qual, com acabem de veure, ja n’han fugit els anglesos.

Hom recordarà que, en redactar-se la frustrada Constitució Europea, es va pensar d’incloure en aquella supercarta el fet que tot el continent posseïa unes arrels cristianes. La iniciativa no va prosperar, entre altres raons pel fet que Europa havia estat habitada per una massa important de població de religió jueva, i ho va estar i ho és altra vegada per una massa encara més gran de població de confessió musulmana, quasi tothom amb dret de ciutadania.

Aquí és on entra en escena la figura d’Erasme (1467?-1536), sens dubte l’humanista més viatjat per terres europees —va estar a molts llocs excepte Espanya, potser a causa del domini de Carles V sobre els Països Baixos: “Hispania non placet”, va escriure— i el que va tenir una visió més àmplia del que podia esdevenir-li al continent. No és que l’humanista esmenti mai, als títols dels seus escrits, la paraula Europa, entitat encara massa abstracta al XVI a causa, entre altres factors, del poder dels imperis, de les lluites entre els prínceps de les noves nacions i del poder de l’Església romana. Però és evident que, almenys davant l’amenaça turca —si no hem d’esmentar també les guerres de religió que escindirien el continent d’una manera que encara resulta perceptible—, Erasme veia l’orbe cristià —malgrat les trifulgues amb Luter— com una unitat moral, espiritual i cultural. Aquest darrer aspecte, naturalment, té a veure amb la relativa secularització dels humanistes del XV i XVI, també dels artistes, que presentaven, en un sincretisme tan sa com envejable, la tradició bíblica i la tradició clàssica pagana, renascudes les dues.

Si avui acceptéssim aquella òptica, sumant-hi un ecumenisme que no Erasme, però sí la mateixa Roma està cada vegada més disposada a fomentar, llavors Europa podria ser alguna cosa més que el mercat de Calaf que ens domina. Quedi clar: ara no s’hauria tractat de recristianitzar Europa —això hauria estat com una nova croada—; s’hauria tractat, perquè els europeu tinguessin en comú alguna cosa més que una moneda, d’apel·lar a la base moral del cristianisme i a la base filosoficoliterària de Grècia i Roma.

Sigui com vulgui, ja sabem que a Europa no van prosperar ni Nicolau de Cusa ni Tomàs de Kempis, tampoc Erasme: en un sentit global i polític, els que van triomfar van ser l’astut Maquiavel i el reaccionari Savonarola. Tampoc no han prosperat l’humanisme pagà ni la saviesa antiga, malgrat la Il·lustració i el neohumanisme visible arreu després de la Segona Guerra Mundial. El pla Bolonya per a l’educació superior va acabar d’aniquilar la possibilitat d’una educació humanística compartida per totes les universitats del continent, i ara tendeixen totes a aquella especialització pròpia, tradicionalment, de les disciplines científiques i tècniques: interessa allò que és rendible.
Si el que volia Europa era frenar la possibilitat d’una altra guerra, a més de la unió militar i politicoeconòmica que va fundar potser hauria hagut de tenir present en els àmbits de l’educació i de la cultura del continent, per exemple, l’Enchyridion (Tecnos, 2007), el Dulce bellum inexpertis o el Col·loqui del cartoix i del soldat (reedició a Alianza Editorial, dins Adagios del poder y de la guerra, Madrid, 2008), d’Erasme.

La seva proposta, posada al dia, no ens hauria obligat ni a anar a missa, ni a la mesquita, ni a la sinagoga; només ens hauria immergit en la humanitas clàssica i en els principis morals, respectuosos, comuns a les tres grans religions monoteistes. Erasme no era cap arrauxat ni cap idealista, i no per atzar se l’ha anomenat l’educador d’Europa. Però Europa sembla ara un continent desmemoriat i sense educació civil.