Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Isabel-Clara Simó guanya el 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

La distinció, amb una dotació 20.000 euros, reconeix la seva trajectòria literària

L'escriptora Isabel-Clara Simó.
L'escriptora Isabel-Clara Simó.

Al seu poble, el valencià “no havia mort, mai, el que passava és que a l’escola o al carrer no hi era; el meu únic coneixement era oral... A la universitat, quan vaig entrar en contacte amb grups nacionalistes, Joan Fuster em va parlar d’Ausiàs March i de llengua mil·lenària quan les meves amigues em deien que no parlés en valencià perquè feia de poble; ho vaig anar aprenent a poc a poc... Per això quan vaig escriure el primer llibre de relats, És quan miro que hi veig clar, el 1978, em queien unes llagrimotes perquè per primera vegada escrivia en la llengua que sentia. I ja sempre vaig ser fidel a aquesta llengua i a aquest ofici”. Per aquesta fidelitat, gairebé seixanta llibres de tots els gèneres possibles després, l’escriptora i periodista Isabel-Clara Simó ha obtingut el 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural, dotat amb 20.000 euros. Però podria haver-lo obtingut per una tenacitat continuada en la seva lluita pels drets i les llibertats de Catalunya i dels anomenats Països Catalans, de les dones o de la infantesa, actitud sempre semblant a la literària.

“He estimat bojament els Països Catalans i crec que no havia estat corresposta; ara, rebre el que és el Nobel català em desarma i alhora em fa més confiança en mi mateixa”, assegura l’escriptora, de 73 anys, cinquena dona en rebre el guardó, la setena premiada que prové de les terres valencianes i la quarta reconeguda de l’anomenada Generació dels setanta, després de Jaume Cabré, Josep Maria Benet i Jornet i la reconeguda l’any passat Maria Antònia Oliver. “Se m’ha tractat sempre amb certa displicència i fins i tot rebutjat per ser dona i, ja més gran, per escriure per a les tietes o històries d’amor, però cada bufetada m’ha servit per impulsar-me; no m’he sentit estimada sempre”, afirma una dona que, com mostra la seva trajectòria, és pur caràcter. Nascuda a Alcoi el 1943, llicenciada en Filosofia (1965), va cursar Periodisme (1972) i, ja instal·lada a Barcelona, va dirigir durant 11 anys (entre 1972 i 1983) Canigó, revista fundada pel seu marit, paradigma de la recuperació de la llengua i la cultura catalanes i on ella va anar introduint la seva presència des de 1968.

Només 10 anys després obtenia el premi Víctor Català per aquests primers relats, que obrien una carrera literària que l’ha portat a ser traduïda a 10 idiomes i que s’ha plasmat en tots els gèneres possibles, amb novel·les com La salvatge (1993, premi Sant Jordi), els relats curts Històries perverses (1992, premi Crítica Serra d’Or) o l’assaig, amb homenatges a Montserrat Roig (Si em necessites, xiula, 2005) o sobre la identitat catalana (Sobre el nacionalisme, 2000). Creu de Sant Jordi, (1999) i premi Jaume Fuster dels escriptor en llengua catalana, (2013), des de l’any passat és la degana de la Institució de les Lletres Catalanes.

Però si hi ha un fil conductor en la seva vida és aquesta tenacitat i franquesa de la qual ha fet gala després de la decisió del Premi d’Honor, que es lliurarà el 20 de febrer i que té una dotació econòmica de 20.000 euros. Així, partint del lema d’Òmnium (“Llengua, cultura, país”) ha opinat de tot això. I amb claredat, com la caracteritza. No ha dubtat a qualificar la Transició d’“una vilesa, una estafa pública, on de la nit al dia ens vam fer demòcrates, però amb hereu de Franco garantit i una Espanya com a pàtria comuna i indivisible, quan pàtria no és una paraula jurídica sinó que apel·la als sentiments; després hi ha una Constitució que en alguns dels seus punts va ser redactada pels mateixos militars; en realitat, la Transició encara dura avui”.

També s’ha mostrat crítica amb la situació autonòmica: “Catalunya no té competències en res: ni llum, ni aigua, ni costes, ni immigració, ni trens... I si es decideix alguna cosa, el Constitucional t’ho retalla a la meitat... Més agenollada i colonitzada Catalunya, impossible.” Aquesta situació justifica, diu, “la independència dels Països Catalans, però no odio Espanya: vull que siguem bons veïns, m’agrada la pluralitat i la barreja; jo mateixa dec ser-ho de catalans i jueus”, pensa estudiant el seu cognom. Creu que les dones, a Catalunya, “no han estat tan maltractades en aquesta cultura, que és oberta.” I el paper d’aquesta cultura en la independència? “Qualsevol país pot fabricar o fer o intercanviar qualsevol cosa, menys la cultura i la llengua; això és l’única cosa original i el que dona sentit a un poble; és personal i intransferible, com una empremta.”

Davant de tanta anàlisi sociopolítica, gairebé s’oblidava d’ella mateixa i el seu paper en la literatura. “Sóc tímida per parlar de la meva obra: sempre he intentat crear novel·les d’idees, tenir un tema i desenvolupar un argument sobre aquest; o sigui, idees amb arguments masticables”. I en aquesta llengua que, al principi, només sabia parlar.

MÉS INFORMACIÓ