La síndrome de Peter Pan de Sum 41 aterra a Barcelona
Els canadencs i el seu punk rock adolescent tornen després de cinc anys per actuar a la sala Razzmatazz aquesta nit
Finals dels noranta i principis de segle són territori punk rock. Grups com Blink 182 o Green Day abanderaven una munió d’adolescents amb ganes de trencar amb tot i fer-se un lloc en un món d’adults, això sí, a la seva manera. Deryck Whibley i la resta d’integrants de Sum 41, que aterren aquesta nit a Barcelona, personifiquen una generació que ha begut de les pel·lícules d’American Pie i que ara es resisteix a tapar-se els tatuatges sota la camisa i la resta de l’uniforme d’oficina.
Amb Don't call it a Sum-Back Tour, els canadencs obren una gira mundial per presentar el seu sisè àlbum d’estudi (13 voices) en el que suposa, tot i la petició en el nom de la gira, el seu retorn als escenaris. La sala Razzmatazz de Barcelona promet ser una caldera de seguidors amb ganes de tornar a l’adolescència, saltar al ritme dels clàssics In too deep o Fat lip i arribar al clímax emocional amb la balada Pieces.
L’escenari sembla propici, però els dubtes sobrevolen l’ambient. “Estaran a l’alçada de les expectatives?” és la pregunta en boca de tothom. L’espera ha sigut llarga. La cita demana punk rock del bo, d’aquell que amb tot just uns acords o uns versos és capaç d’encendre la flama de qualsevol revolució i amb el qual no es pot evitar acabar traient-se la samarreta. Demana transportar-se a aquelles festes amb cervesa abundant i fins a altes hores de la matinada, on de tant en tant apareixia algun veí queixant-se del soroll amb la cantarella de “ja sou prou grandets per fer aquestes coses”. Demana recuperar la banda sonora de l’adolescència d’una generació.
Tot es decideix aquesta nit. El temps dirà si es consuma l’etern retorn o si els anys passen factura.
