Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Capitalisme contra capitalisme

La Xina ens recorda que el capitalisme s’adapta a tota mena de sistemes. La pugna global se centrarà cada dia més entre autoritarisme i democràcia

Inauguració d'una botiga d'Apple a la Xina.
Inauguració d'una botiga d'Apple a la Xina.

Des de mitjan segle XIX la convergència de certes tradicions culturals de caràcter teleològic que, d’alguna manera o altra, veien la història com un procés cap a la redempció de la humanitat, fos al cel o a la terra, va anar fent plausible la idea del repte revolucionari del socialisme al capitalisme com un pas més en el llarg camí cap a la gran reconciliació. Si el projecte socialista ja havia experimentat un considerable desprestigi amb l’estalinisme i amb la realitat quotidiana de l’anomenat socialisme real, la derrota de l’URSS a la Guerra Freda va ser el principi de la fi d’aquesta llegenda.

Mentre l’URSS s’enfonsava i Rússia emprenia un caòtic trànsit cap al capitalisme, el partit comunista xinès conduïa l’immens país cap a una ràpida conversió al capitalisme d’Estat. El despotisme asiàtic construïa així un sistema d’explotació de proporcions gegantines, que va atorgar gran creixement i que va generar enveja en molts centres del poder econòmic occidental. Una vegada més, el capitalisme va demostrar la capacitat d’adaptar-se a sistemes polítics i culturals de tot tipus.

El segle XXI es va obrir amb la desaparició del socialisme com a sistema alternatiu al capitalisme i amb aquesta es va esvair el vell mite de la revolució. No sabem si és un parèntesi, ni si en aquest segle es dissenyarà un nou horitzó revolucionari. Enguany es commemorarà el centenari de la revolució russa i hi haurà temps per analitzar què queda com a llegat del comunisme, fins a quin punt la història l’ha engolit, almenys per un temps, i en quines formes podria reaparèixer. L’herència de la revolució de 1789 està més o menys codificada. Potser és el moment de codificar la de 1917.

El fet és que avui no hi ha a l’horitzó cap sistema econòmic i polític alternatiu al capitalisme. El que sí que hi ha són diverses formes de decantació del capitalisme. En el moment del triomf d’Occident en la Guerra Freda es va crear la utopia del capitalisme liberal com a sistema únic que incloïa tot el planeta. Aviat va decaure. En realitat, es va confondre una globalització dels fluxos econòmics amb una globalització del sistema perquè, com gairebé sempre, no es van tenir en compte les rugositats de la realitat.

Recordo una conversa amb Arjun Appadurai, el qual, parlant del concepte de modernitat líquida de Bauman, va dir: “Jo també faig servir metàfores del món de la física: energia, flux, mescla, hibridesa, combustibilitat, explosió. Però crec que el que és líquid necessita alguna cosa més. Hi ha condicions reals que no són prou líquides. En realitat són molt sòlides. Hauríem de trobar una nova física que ens permeti entendre la liquiditat i la solidesa de la modernitat. No necessàriament la vella topografia determinista marxista, en què el que és sòlid és a sota i el que és líquid, a sobre. No tot és sòlid, no tot és líquid, no tot és gas, sinó que hi ha molta interacció”. Doncs bé, en el viatge líquid cap a l’hegemonia definitiva Occident va xocar amb sòlides barreres culturals i socials, en països que van veure l’oportunitat de consolidar la revenja postcolonial. I d’aquesta manera es van anar configurant diversos capitalismes que de mica en mica van entrant en confrontació.

No està escrit enlloc que capitalisme i democràcia vagin plegats. La història recent de la Xina confirma l’adaptació del capitalisme als sistemes autoritaris, de manera que hi ha raons per pensar que el món que ve estarà protagonitzat pel conflicte entre diversos capitalismes (el liberal americà, el social europeu, l’autoritari rus, l’aristocratisme petrolier del Golf, o el despòtic xinès).

La pugna global se centrarà cada dia més entre autoritarisme i democràcia. Si la política es mostra incapaç de posar límits als diners, els règims autoritaris tenen totes les de guanyar. Per això espanta la figura de Trump, que es va configurant com el pla b del sistema americà, fabricant permanent de por, capaç de canviar cap a l’autoritarisme si les fractures socials (i la nul·la disposició del poder dels diners a fer concessions importants) legitimen mesures de repressió, exclusió i control del malestar ciutadà.

La defensa de la democràcia s’està convertint en prioritat política. I a l’esquerra li correspon assumir-la en la mesura que la dreta continuï desplaçant-se a l’extrem. Qui sap si de les tensions que generi aquesta confrontació entre modes de capitalisme emergirà la utopia del segle XXI, el discurs emancipador de la nova època.